Antoni Infante
La posada en marxa de la Plataforma pel Dret a Decidir al País Valencià ha generat molta il·lusió que comparteixo, però alhora també uns certs interrogants i crítiques que convé anar aclarint.
Al intentant sintetitzar els dubtes i les critiques rebudes trobem tres grans apartats: a) El dret a decidir és una rebaixa dels postulats independentistes, una traïció o una dilació de la reivindicació independentista. b) EL Dret a Decidir, és un pseudònim del Dret d‘Autodeterminació, una altra forma de dir-li, per a amagar l’objectiu i eixamplar la base de suport, i c) El Dret a Decidir, és un mecanisme d’intervenció social i/o política però no te res a veure amb la presa de consciencia nacional. Hi ha un quart criteri crític: La plataforma creada per reivindicar el Dret a Decidir amaga interessos electorals ocults.
Des del meu punt de vista totes aquestes crítiques són, en els millors casos, errònies. El Dret a Decidir (a partir d’ara DaD), no és cap renuncia. Cap de les persones que ens acostem al DaD, ho fem per a renunciar als nostres postulats previs, siguen aquests els que siguen. Això és una fal·làcia. Les que, com jo, considerem la independència com un objectiu irrenunciable, no ens acostem al DaD com a renuncia sinó com a factibilitat, com a mecanisme per a poder assolir-la de veritat i el més aviat possible i no com a postulat biogràfic.
Ara bé, assolir la independència requereix imprescindiblement de l’existència prèvia no solament d’un poble sotmès, també d’un poble autoconscient que la vulga exercir. Els debats sobre si la consciència ha d’emergir del propi poble o pot ser introduïda des de fora ja han estat contestat durant més de 150 anys de debats teòrics i de lluites reeixides arreu.
El DaD tampoc és un pseudònim del Dret d’Autodeterminació. Que interès podríem tenir en canviar-li el nom? A qui podríem enganyar amb això? El DaD , és un element previ, imprescindible com a espai de socialització d’una democràcia ampla, que possibilite totes les opcions. Poder exercir l’Autodeterminació requereix haver conquerir prèviament el DaD.
Tampoc, però, és un mecanisme neutre respecte al fet nacional. En la mida que el procés de pressa de consciencia individual i col·lectiva sobre la realitat social vaja arrelant en més i més gent, la falsa consciencia dominant[i] de pertinença a una nació que t’espolia i t’explota, que t’ha alienat de la teva pròpia nació, deixarà pas a la contradicció sobre el fet nacional, que apareixerà de manera natural, ampla i progressiva.
Tot i que la negació als dubtes i crítiques rebudes implica alhora una afirmació, crec que podem fer una xicoteta excursió per tal de fer més explícit el que és el dret a Decidir. A nivell general podríem dir que el DaD te com a principal característica el principi d’autonomia de la vida. Si podem decidir sobre la capacitat de produir i reproduir la vida, neguem de facto l’existència d’una voluntat divina o de qualsevol poder omnímode. Recuperem per a l’ésser humà la capacitat de crear tot allò material i immaterial que existeix a partir de la pròpia natura.
L’autonomia de les persones no s’exerceix en una hipotètica illa deserta. Les persones no naixem ni vivim fora de la societat. Afirmem la vida dins de la comunitat, per tant el DaD és un dret que naix individualment però va creixent i s’exerceix col·lectivament. Les condicions de producció i reproducció de la vida son per tant una tasca col·lectiva. Aquestes condicions no son altres que aquelles que garanteixen l’alimentació, la salut, l’educació, l’habitatge, l’equilibri mediambiental, el lleure...es a dir totes aquelles que la societat en cada època del seu desenvolupament històric ha creat com a mitjans per a garantir la (qualitat de) vida de la nostra espècie. El DaD implica poder decidir sobre tots i cadascun d’aquest mecanismes de socials.
Per això, la gestió de la vida és l’essència de la política. És veritat que allò que ara denominem política és majoritàriament la corrupció del camp polític. Perquè han convertit la política en un femer i en un fetitxe, invertint i traslladant la font de tot poder polític, el poble, cap a les institucions que el representen, o això diuen. Del que es tracta és de recuperar pel poble el DaD sobre tots els aspectes de la vida, deixant per a les institucions que calguin el paper de la delegació. Respectarem l’existència en tant que delegacions del poder popular però no en tant que poder contra el poble.
El sistema s’ha anat dotant, amb el temps, de diverses teories que convergeixen en que l’ésser humà ha de cedir part de la seva llibertat i capacitat de decidir a un “sobirà“: Que pose pau als nostres instints (Hobbes), que garantisca la propietat privada (Locke), i regule el conflicte social per a que no esclate ( Rousseau). Més recentment, altres doctrines han vingut a enfortir el seu discurs: El positivisme, garant de l’ordre i progrés; El funcionalisme, amb la seva “harmonia subjacent” a tota activitat social, qualificant el conflicte social com anomalies a extirpar i el postmodernisme, entre d’altres, que neguen el metarelat i ens comminen a allò parcial, deixant lo global per als nostres dominadors. Mitjançant el DaD podem negar totes aquest postulats i podem per tant (al menys a nivell teòric) passar de súbdits a sobirans.
El DaD suposa recuperar la capacitat d’intervenció del poble en la gestió i direcció de la seva vida i per tant de la política, però sobre tot el DaD es conforma com a un sistema de mediació capaç de convertir “la idea” en realitat factible, realitzable.
No basta amb l’enunciat. Si sabem com malvivim i sabem com ens agradaria viure, hem de tenir un pla estratègic per aconseguir-ho. Sabem que el poble, periòdicament, es mobilitza “torrencialment” davant les injustícies. La “primavera valenciana” va ser un exemple. Però sinó hem creat prèviament les eines per a que es puga canalitzar eixa força, una vegada passa la “riuada”, el poder, furtat al poble, fetitxitzat i contra el poble, resta més dominant que abans.
Quina pot ser eixa estratègia? No pot ser que ho confiem tot a les eleccions, ni pot ser tampoc la mobilització permanent, ni podem convertir els partits amb objectius en si mateix. Són necessàries totes eixes eines i algunes més de manera combinada. El que és necessita també alhora, són eines d’enquadrament. És a dir estructures amples i flexibles on la gent de manera natural, transversal i radicalment democràtica, puga canalitzar la seva consciencia, la seva ira, la ràbia, l’orgull, la seva “nació retrobada”. Un procés d’empoderament popular per a poder decidir-ho tot, inclòs el Dret d’Autodeterminació.
Quin paper pot jugar la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià? Clar, ras i en català: El que decidisquen les persones que l’integren en cada moment. Ara bé, la Plataforma, no naix amb la voluntat de substitució de cap partit, ni és la palanca de cap persona o grup, ni la forma d’amagar cap postulat. A la plataforma, per a que siga útil, han de tenir cabuda les persones independentistes, aquelles altres que com a demòcrates respecten el Dret a la lliure Autodeterminació, però també aquelles que aposten per empoderar el poble en allò social, o les dones des de la perspectiva de gènere, o el jovent contra el poder adult… El DaD és l’estadi previ, necessari i fonamental a tot procés de decisió col·lectiva. T’apuntes?
Antoni Infante, Octubre 2013.
