Manuel S. Jardí
El projecte “Castor” encara farà parlar. El talp ha parat –oficialment- l’activitat d’injectar gas al magatzem submarí, però ací no s’acaba la història. La por a que s’hi desencadene un terratrèmol de proporcions majúscules està present en el veïnat del Maestrat i de les terres de l’Ebre, mentre s’espolsen les puces del damunt les administracions (i)rresponsables i l’empresa UGS (conglomerat participat per l’ACS que presideix el totpoderós Florentino Pérez i emergeixen un munt de dubtes sobre el per què s’ha arribat a aquest punt, qui ho ha fet possible i qui pagarà els plats trencats. Sobre la primera qüestió convé subratllar la discreció amb què han afrontat l’última setmana sísmica els dos partits majoritaris que s’han alternat al govern d’Espanya en els darrers anys. En altres circumstàncies encara anirien tirant-se els trastos al cap, amb prosa grossa i contundent. Contrasta el perfil discret –i còmplice- del PP i del PSOE, si més no, amb la indignació de la ciutadania atemorida, que no acaba de veure satisfeta la necessitat d’alguna explicació convincent com a primer pas perquè assumeixi la responsabilitat qui corresponga.
Certament és un ministre del PSOE –no necessàriament socialista, com van evidenciar les seues polítiques- anomenat Miguel Sebastián, qui atorga finalment la llicència perquè el “Castor” s’instal·le davant la costa de Vinaròs. Abans, però, hi ha alguns antecedents que convé repassar. Perquè si regirem l’expedient, podem trobar-nos amb un ministre d’Indústria anomenat José Montilla que va trobar molts entrebancs des de l’esquerra perquè el Castor s’instal·lés davant Alcanar. En aterrar Montilla a la Generalitat de Catalunya (ara fa de Senador), va heretar l’expedient el seu successor en el càrrec ministerial, l’ex alcalde de Barcelona Joan Clos. Aquest tampoc fa contribuir a la felicitat de Florentino Pérez i finalment va ser Sebastián qui donà els permisos corresponents, amb les complicitats del Ministeri de Medi Ambient a càrrec de Cristina Narbona. Això sí, canviant d’ubicació: d’Alcanar a Vinaròs. Perquè tal circumstància fóra possible, calia l’aprovació passiva de la Generalitat valenciana presidida per Francisco Camps. Les competències corresponien al Ministeri d’Indústria, però Camps mai no va posar cap inconvenient. Al contrari. A més a més, Florentino Pérez era beneficiari preferent dels pressupostos de la Generalitat des de l’època de Zaplana: variant d’autopista d’Alacant, hospital La Fe, etc. Zaplana, com Alberto Fabra, també és del Real Madrid.
Els plats trencats, si no hi ha trencaments d’altres magnituds, és una altra qüestió. Perquè probablement ara descobrirem que el “Castor” serà un monstre de titularitat pública concebut i destinat per a procurar múltiples guanys al conglomerat d’accionistes d’UGS. I com és costum de la casa, si n’hi ha pèrdues, la intenció serà que les assumeixi el sector públic. Parlem, diuen, de 1.300 milions d’euros. Això és molt més del que costa pagar-los a Cristiano Ronaldo i a Gareth Bale. I això sempre que ningú no qüestione la relació entre els moviments sísmics i l’activitat de la planta “Castor”, perquè ja diu Rajoy que n’hi ha coses que no es poden demostrar.
Hi ha altres aspectes a considerar a propòsit d’aquesta bomba de rellotgeria a tocar de Vinaròs. Perquè amb independència de qui pague els plats trencats –políticament, judicialment, econòmicament o tot plegat-, aquesta classe de “fraking” que la dreta mai no qüestiona, perquè subordina la seguretat de la ciutadania i els valors medioambientals als beneficis empresarials, sobretot si es tracta d’amics, planteja altres urgències. ¿Esperaran els poders públics –subordinats als oligopolis energètics/financers- que peten Garoña, Ascó, Vandellós i Cofrents, entre d’altres caducitats radiactives? Hem de témer el pitjor, després d’haver escoltat Rajoy al Japó pontificant sobre Fukushima, amb la mateixa frivolitat que explicava els “hilillos de plastilina” del Prestige. Això del “Castor” fa l’efecte d’un aperitiu del que encara està per vindre.
Publicat a La Veu del País Valencià (6 d’octubre del 2013)
