Pau Viciano
Per a molts dels qui volem que el País Valencià siga alguna cosa més que una simple demarcació administrativa, l’abast de la recent mobilització sobiranista del Principat ha acabat per esvair –o almenys a posar en un segon pla– algunes reticències que suscita la perspectiva d’una Catalunya independent. Reticències que tenen a veure amb les dificultats de bastir un projecte cultural –i no diguem polític— comú per al conjunt dels Països Catalans en cas de quedar dividits entre un hipotètic Estat català independent i unes autonomies –la valenciana i la balear– ben collades al marc espanyol. Per no parlar de la manca de contingut social d’aquest nou independentisme, o la por a una reacció anticatalanista que podria reeditar de manera corregida i augmentada la cacera de bruixes de l’anomenada Batalla de València. Certament, són perills que no poden obviar-se, però el que s’imposa ara és la solidaritat amb els anhels democràtics dels ciutadans de Catalunya. Més encara entre l’ampli espectre del valencianisme. I així ha succeït: no sols els “catalanistes” de tota la vida s’hi han sumat, sinó que també molts els valencianistes “tricolors” han experimentat unes emocions d’empatia pel procés català que van més enllà de la mera “germanor”, i potser més d’un haurà dubtat per un moment de la seua orientació nacional. Així les coses, no és estrany que l’exemple del Principat haja estimulat la creació d’una plataforma pel dret a decidir al País Valencià.
Seria precipitat menystenir aquesta iniciativa com una forma de mimetisme estèril o fins i tot contraproduent. Ja sabem que la consciència nacional i la situació política del Principat no tenen res a veure amb les del País Valencià. Però cal situar les coses en una perspectiva històrica: des de la mateixa Renaixença els avanços –molt insuficients, evidentment– que s’han fet en aquest sentit no han deixat de tenir una vinculació amb els processos que es vivien a Catalunya. És cert que la sobirania del País Valencià, ara mateix, no és una demanda de la gran majoria de la població. Com tampoc ho són, encara que tinguen un major recolzament, la defensa de la llengua pròpia i la lluita contra el racisme o per la igualtat de gènere, posem per cas. Es tracta d’aspiracions democràtiques d’abast diferent però totes justificades, encara que no figuren entre les preocupacions més immediates de la nostra societat. No cal recórrer, doncs, a un politòleg de guàrdia per adonar-se que el sobiranisme no és una qüestió que centre l’agenda política actual, però això no significa que no s’haja de reivindicar. Significa, simplement, que no pot ser la reivindicació que aglutine una majoria social suficient per impulsar el canvi polític –i sobretot de polítiques— que necessita el país: fer fora de les institucions aquesta dreta antivalenciana, depredadora i corrupta. Sense aquest primer pas no hi haurà res a fer. El valencianisme sobiranista ha de ser una peça clau d’aquest projecte transformador, però en el terreny polític –el de la política de debò— haurà de saber modular els missatges i optar per estratègies que tinguen vocació d’incidència sobre la ciutadania real, la que hi ha ara i ací. Sense renunciar a res, però amb un bon sentit de realitat i de les prioritats que exigeix cada conjuntura històrica concreta.
El procés de Catalunya, doncs, ha estimulat un sobiranisme valencià que pot ser constructiu si conserva el seu caràcter de plataforma transversal i políticament plural, sense disputar l’esfera d’actuació dels partits cridats a fer possible una alternativa a les institucions. Però el sobiranisme català també ha tingut un efecte secundari: ha provocat un contagi de la pallola federalista que fins ara només havia tingut brots en la premsa de Madrid i de Barcelona. Per a ells, dir-se federalistes és la seua manera de dir-se espanyols. Espanyols demòcrates i progressistes, puntualitzen, no com Rajoy i Rosa Díez. Ni,segurament, com l’exjutge demòcrata i exministre de l’Interior Juan Alberto Belloch, alcalde socialista de Saragossa que es permet comparar el sobiranisme català amb el terrorisme i, vingut el cas, no li tremolaria la mà a suprimir l’autonomia catalana. Sense arribar tan lluny, hem vist intel·lectuals solvents fer tota mena de contorsions argumentals per justificar com, en nom de la democràcia, s’oposen a una aspiració democràtica com és la voluntat d’una comunitat civil de decidir lliurement el seu futur. Historiadors que s’han passat la vida denunciant el caràcter essencialista dels nacionalismes perifèrics, se senten incòmodes i desconcertats amb un independentisme català que es basa en una idea cívica de la nació, en la lliure voluntat dels ciutadans.
Alguns no troben altre argument millor per qüestionar el procés sobiranista que el de la por: és perillós desafiar els poders fàctics, per més raó democràtica que es tinga. I no dubten a exhibir el cadàver de Salvador Allende com a prova. O el del Che Guevara, per si hi havia alguna remotíssima temptació insurreccional. Ja va bé que als nostres compatriotes del Principat, que de vegades sembla que van amb un lliri a la mà, se’ls recorde que tot té un preu. Però calia aquesta mena de comparacions tan destarifades? D’altres vegades se’ns adverteix que reivindicar la nació catalana en l’espai públic valencià és una empresa suïcida. Gràcies per l’avís: segurament és veritat ja que no debades s’hi ha invertit tant en violència i en manipulació. Però no és difícil també ser un espanyol demòcrata conseqüent? Això exigiria el coratge cívic de descendir a la plaça pública per defensar que el valencià catalanista no és un canalla ni un traïdor, sinó un ciutadà que exerceix els seus drets, i que, si els ciutadans de Catalunya trien democràticament la via de la independència, han de rebre el reconeixement i el suport dels demòcrates espanyols. En lloc d’això ens recorden que una alternativa creïble a la dreta d’ací no pot basar-se en un satanitzat catalanisme polític. Són com aquells que, en el poema de Brecht, “adverteixen contra l’aigua als passatgers de les naus que s’enfonsen”. Però per a dir això tan obvi, calia exhumar i trepitjar el cadàver dels Països Catalans –morts i enterrats, segons diuen, des de la Transició–, o el de Fuster, que ve a ser el mateix? No hi ha alguna cosa obsessiva en aquesta insistència a rabejar-se en el paradigma del “fracàs del fusterianisme”? En qualsevol cas, aquestes actituds no semblen la millor manera de guanyar adhesions a un projecte de canvi polític en què, al capdavall, acabarem trobant-nos tots els ciutadans que volem construir un País Valencià amb cara i ulls, inclosos, òbviament, els companys federalistes que no es consideren “ni carn ni peix”.
