Enric Sòria
Ha passat una setmana, i Catalunya continua enlluernada o espantada per l’èxit espectacular de la cadena humana del passat 11 de setembre. Sens dubte, l’esclat d’il·lusió que provocà va asserenant-se, però continua sent el tema constant de les converses i les especulacions. I amb raó. No es tracta només del milió molt llarg de persones que va eixir al carrer per a exigir amb aire festiu la independència. Es tracta que van omplir de gent ni més ni menys que 480 quilòmetres de carreteres, que incloïen trams d’accés difícil, molt allunyats de qualsevol població. Per a fer-ho, la gent va haver de desplaçar-se on l’organització els indicava, als Pirineus o al delta de l’Ebre, sovint molt lluny de casa. Un es pot apuntar a una manifestació per curiositat o per desfici, però, per a fer això, cal moltes ganes. I la gent ho va fer, en família, pagant-se la gasolina i els refrescos, com si acudiren a una gran festa. Al llarg de la vesprada, el personal va cantar i ballar, va dir el que volia, va fer broma amb els companys que l’atzar els havia brindat i després se’n va tornar a casa sense trencar ni un vidre. L’únic incident del dia va passar a Madrid, i el va protagonitzar l’extrema dreta rojigualda, com de costum.
Tot això és molt català –es tracta d’anar fent- i alhora és increïble. No cal més que pensar en els problemes organitzatius que comportava. L’entitat cívica convocant, l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), va haver de treballar com un rellotge. Més de 30.000 voluntaris dirigiren el trànsit i resolgueren els dubtes de la gent al llarg de tot el recorregut amb una eficàcia que s’ha guanyat l’elogi fins dels més buscaraons. Hi ha qui ha escrit que, amb gent així al timó, qualsevol país funcionaria. És clar que l’ANC disposava de l’aquiescència de la Generalitat, i que TV3 contribuí a escalfar l’ambient. Però imaginar que l’èxit descomunal de la via catalana es deu al suport del poder polític és no voler entendre el que està passant a Catalunya. Per a Artur Mas, l’immens suport popular que rep tothora una entitat incontrolable i respondona com l’ANC és una pedra en la sabata. Hi conviu, però no a gust. El del sobiranisme català és un procés en marxa d’un enorme poder de convocatòria, i els partits i els mitjans que no l’escolten queden al marge. Aquest tigre és pacífic, però no es deixa cavalcar.
Precisament això és el que més desconcerta al govern de l’Estat. No capten els senyals o no els desxifren. Com que Catalunya es comporta cada dia com un territori normal –perquè van fent-, cada manifestació massiva per la independència els deixa astorats. Confonen un procés social amb una estratègia política, suposen uns motius que en el millor dels casos són parcials i no responen més que amb advertiments, evasives o vagues declaracions de bona voluntat. També la premsa sembla desenfocada. Un editorial de l’ABC alertava de l’atac a la unitat d’Espanya amb una fraseologia digna del franquisme i insinuava el recurs a la força (legal, per descomptat) davant la sedició. No cal ni dir que aquesta solució liquidaria l’autonomia catalana (i amb ella el problema catalán durant un temps), però la segona víctima, ineluctablement, seria la democràcia espanyola. És indecent convertir la constitució en una fortalesa inexpugnable, però encara ho seria més transformar-la en un pretext per a una desfilada de tancs.
Per cert que El País s’ha distingit en aquests dies per la riquesa del debat que acollien les seues planes. Des de qui manté, com Josep Ramoneda, que el referèndum és l’única solució política factible a una situació molt encallada, a qui, com Javier Cercas, creu que el dret a decidir no és més que una finta quasi totalitària per a imposar la voluntat d’una minoria (cal dir que ho defensa amb una argumentació tan dèbil que, més que un raonament, sembla una crossa per a sostindre una posició prèvia). Elvira Lindo ni tan sols concep la possibilitat que el silenci dels seus amics catalans no es dega a l’omertà, sinó a la cortesia, mentre que Santiago Petschen copsa que al darrere de tot això hi ha alguna cosa important que ve de lluny, en un article valuós que perd consistència –i és llàstima- en la part propositiva.
Àngels Piñol i Maiol Roger es pregunten per què els catalans no independentistes es manifesten poc. Hi aporten bones dades, però crec que obliden una raó important. Els federalistes catalans se saben molt més a prop de l’independentisme que de l’Espanya imperial. En matèries com la llengua, la fiscalitat o el dèficit d’infrastructures poden anar braç a braç amb els sobiranistes; amb el PP centralista i visceralment anticatalà de Wert i de Bauzá no poden anar enlloc, i el molt tebi suport del PSOE no els conforta. Els federalistes decebuts es converteixen en independentistes molt de pressa. El catalanisme popular, fins fa poc, no era majoritàriament independentista, sinó que somniava en una Espanya a la Suïssa, on la seua identitat quedaria garantida. Després de la sentència del Constitucional contra el nou estatut, aquest somni es va fer miques, i això no té remei. La Transició queda lluny, la nació de nacions d’aquells bonics dies ara és inconstitucional. Espanya és un estat cada dia més centralitzat amb una opinió pública (i un electorat) que ho aprova, mentre que el catalanisme va fent-se independentista a la carrera.
Cap dels bons escriptors catalans que assistiren a la boda d’Almudena Grandes i Luis García Montero era independentista el 1996, ni de lluny. Ara crec que ho són tots. És un exemple entre mil. D’any en any, cada enquesta no fa més que confirmar-ho amb reveladora insistència. És lícit desitjar que algun dia s’impose a Catalunya el realisme, o el sentit comú, com vostés vulguen, però de moment la realitat social és mou així, i el milió i mig de persones que va eixir a la carretera fa una setmana no era cap minoria confosa. L’independentisme, com diu Ramoneda, és avui “l’únic projecte polític realment existent” a Catalunya, té un suport social impressionant i, sobretot, té el temps a favor.
(Publicat a El País, edició valenciana, Quadern, 19 setembre 2013)
