Xavier Aliaga
Sona el despertador, suposant que a algú li agafe encara dormit: ha passat i està passant. Al marge de la posició dels partits catalans, dels dubtes o la capacitat especulativa d’Artur Mas o de les certeses d’Oriol Junqueras. De l’estupefacció dePere Navarro o de les dreceres de David Fernàndez. Dels silencis de Mariano Rajoyo de la reacció atàvica de la caverna. T’agrade poc, molt o gens. El poble català ha tornat a parlar, per tercera vegada, després d’aquell 11 de Setembre de fa un any i de les eleccions. La Democràcia és això. La #ViaCatalana, el poble sobirà, ja no vol exposar-se a tacticismes, legalismes i la resta d’obstacles dilatoris i artificials. Cal fer la consulta. I cal fer-la ben aviat. Sostenir aquest pols en base a una “majoria silenciosa” és una perillosa negació de la realitat. I una fal·làcia: ¿Si tanta confiança té el PP en aquella “majoria silenciosa” per què no permet que parle el poble?
Si el govern espanyol pretenia que el moviment anava a diluir-se amb el temps ja ha vist que no serà així. Ja no és possible eludir la consulta directa a la gent, a les persones que sostenen l’estructura. Però aquestes coses s’han dramatitzat durant molt de temps per part dels hereus ideològics del franquisme, fins a extrems d’una ridícula teatralitat. Per no oblidar, jo no pense fer-ho, el factor de com han col·laborat en aquesta exacerbació la violència d’ETA i la complicitat durant dècades del seu entorn (les circumstàncies històriques no han estat les mateixes, però hi ha espai per a la reflexió sobre com d’inútil, contraproduent i salvatgement estèril ha estat la violència). Aquestes coses s’han tret tant de mare, deia, que no sembla factible que algun president del govern conservador s’atrevisca a propiciar una consulta. Els seus el destrossarien.
¿Aleshores? Ara estem capficats en els anàlisis i valoracions, en la digestió i en la indigestió d’aquesta enorme, organitzada i espectacular mobilització. Però hi haurà un mes després. I un any després. ¿Té Artur Mas pla B? ¿El té Rajoy? Perquè ni l’estat federal ni el pacte fiscal, ni tan sols una exclusió de la Unió Europea alterarien,segons les enquestes, la visió de la gent. Això és el que passa quan no es preveuen les conseqüències a llarg termini, quan liquides en el Constitucional un Estatut que venia avalat per la voluntat i la sobirania popular. Ho han deixat podrir tot. I a diferència d’Escòcia o Canadà, han empentat la relació entre Espanya i Catalunya a un escenari de tensió i a culminar el procés de forma unilateral, amb tot el que això comporta. No hi ha escenari alternatiu factible. Però si algú pensa que serà senzill i no traumàtic li alabe la feliç inconsciència.
La #ViaValenciana. Tot el que hem dit allà dat serveix, lògicament, per a Catalunya. Perllongar la cadena humana fins al País Valencià té la virtualitat del valor simbòlic, de visualitzar que hi ha un horitzó, un sistema relacional que no hem de perdre mai de vista. Però obviar que parlem de dues realitats diferents no és sensat, ni efectiu. No estem en el mateix vaixell, ara mateix. Socialment i política, hi ha el que hi ha, s’ha de viure aïllat en un mas per no adonar-se’n. I existeix, al meu parer, un repte en el curt termini que és inajornable: fer virar electoralment el País per veure si és possible la seua regeneració social, moral, ètica i econòmica. Sense l’1 i el 2 no hi 3, i menys encara 9 i 10. Alguns pensem si no serà millor concentrar esforços en això, articulant la societat civil per empentar els partits a fer el que han de fer i fer-ho bé, a més. Si no ho fem això, no hi haurà dia després ni res que se li parega. Amb la serp fora del niu, ja serà una altra cosa. Però entenc al mateix temps que a molts els devore la impaciència. La certesa absoluta és l’escut dels sobergs.
Publicat a Sotalacreuta.blogspot.com (12 de setembre de 2013)
