Francesc Miralles
Una diputada de la CUP va dir recentment en un acte que, en política, la diferència entre el compromís i la implicació equival a la distinció entre els ingredients d’un plat d’ous amb cansalada: mentre que la gallina s’hi compromet, el porc s’hi implica sencer (i, es pot afegir, de forma irreversible). Una afirmació que no puc més que compartir. I és que el matís és important.
Avui dia, el compromís, en abstracte, és relativament fàcil. Tothom s’apunta al carro, es mulla per una causa, assegura haver participat en alguna assemblea o corregut davant dels grisos -tot depèn de l’edat-, dóna diners a una marató televisiva o hi recull diners, participa en algun club esportiu o cultural – i així i tot l’Estat espanyol té unes dades d’associacionisme bastant baixes en al context europeu. Els esportistes en són el paradigma. Es sacrifiquen, inculquen valors de sacrifici i individualitat, tiren una mà al govern en els moments difícils i serveixen de guia: tot a un preu raonable, sovint a costa de l’erari públic. A canvi, i en l’interludi entre dos escàndols mediàtics d’evasió fiscal, podem esperar una denúncia de les retallades o la renúncia a viatjar en jet institucional. Gent compromesa.
Però, ai! La implicació, la crua militància, no necessàriament en un partit, és tota una altra cosa. Exigeix temps, sacrificis, canvi d’hàbits socials, sovint en un entorn poc encoratjador i comprensiu. És difícil d’entendre tant d’interès, i a sobre en defensa d’ens abstractes, la societat, el proïsme, en perjudici -aparent- del propi benestar i satisfacció. L’anomenada “crisi de representativitat” lligada al cicle econòmic, unida a la revolució “divertida” filla del 68 contribueix a covar aquesta malfiança envers quadres socials d’entitats consolidades, i normalment més jerarquitzades, ni que siga a nivell funcional, que les noves estructures horitzontals de mobilització de masses. Al remat, acaba sent vist com un subjecte sospitós, conflictiu, que distorsiona l’entorn on es mou, precisament per resultar més polititzat, més implicat, que l’indicador social desitjable.
En gran part, aquesta desconfiança és una de les funestes herències de la cultura política d’una (post)dictadura, i de tancar episodis històrics en fals. És ja un tòpic explicar que la Història i la Memòria són dues coses diferents, tot i relacionades: mentre que la primera té i ha de tenir un interès fonamentalment acadèmic i una pretensió d’objectivitat, la segona és un exercici de subjectivitat i identificació deliberat, connectant el passat amb el present per intervenir en la construcció de futur. Mentre que la historiografia de matriu republicana i comunista ha comptat amb treballs brillants i de referència en la matèria, l’esquerra va decidir deixar, ja des de la Transició, la construcció del sentit comú en mans dels mitjans de comunicació i la cultura de masses.
Al remat, el relat dominant, el sentit comú -de les telefonades de Gila, passant per “La Vaquilla” de Berlanga a la naftalina de “Cuéntame como pasó”- és de gent extremista, implicada en política, que divideix i finalment estripa en dos una societat fins llavors harmoniosa i no conflictiva, que aspira a tornar a ser-ho després del trauma, apartant del mig els extremistes que pertorben l’anhelada pau social. La sublimació de la màxima més coneguda del general Franco: “Usted haga como yo, no se meta en política”, és encara el sentit comú d’un ampli sector de la població. Una concepció que perjudica, tant o més que a l’esquerra, una eventual opció liberal o conservadora formada per quadres socialment actius: resulten igual o més de sospitosos que els seus homòlegs a l’altra banda de l’espectre.
La memòria, però, no només afecta als de casa, sinó també a la visió que tenim -i a les sagnants omissions- en fixar-nos en la resta del món. La commemoració dels 40 anys del Cop d’Estat a Xile n’ha estat un fantàstic exemple.
Durant quatre llargues dècades, el relat, la memòria sobre el cop d’estat, ha deixat un solatge considerat. Vist en perspectiva, se’ns explica com un martirologi de manual: un president bo i democràtic és traït per l’exèrcit, aquells en qui confiava. Afronta la mort amb dignitat, i abans de suïcidar-se per evitar ser capturat pronuncia unes paraules que converteixen la inevitable derrota militar i política en una victòria moral. A això seguix una crua repressió, que sembla que el poble xilè accepte abnegadament, com el porc al botxí. Ni nacionalització del coure, ni Kissinger, ni Chicago Boys: messianisme, victòria moral i a posar l’altra galta.
La premsa espanyola, en un dels atacs d’originalitat que la caracteritza, ha intentat portar el conflicte a l’únic terreny que coneix: el del drama personal de telenovel·la. Al crit de que Xile segueix, quatre dècades després, “dividit”, han glossat la història de les dues candidates a la presidència en les properes eleccions: filles de militars, criades juntes, una filla de militar colpista i l’altra de militar assassinat per la dictadura. Sempre el drama personal -al capdavall, l’anècdota- per sobre de les polítiques de fons, molt similars entre ambdues candidates. Els motius del clop d’estat (accés als serveis públics, desigualtat i redistribució de recursos) i la seua relació amb el Xile contemporani (on les lluites per l’accés als serveis públics i contra la desigualtat continuen sent els eixos de la vida política) queden ocults per la lacrimògena cortina de fum.
Sovint, però, també hi ha històries personals, a petita escala, que poden ajudar a entendre els conflictes i els moments històrics, contribuir a entendre’ls. Aquell 11 de setembre de 1973, un sacerdot valencià anomenat Antoni Llidó, natural de Xàbia, decidia, junt amb els seus companys del grup comunista armat MIR, acudir en ajut dels treballadors de la fàbrica ocupada Rayon Said, assetjada per l’exèrcit, a la ciutat xilena de Quillota (província de Valparaíso), ciutat on Llidó havia exercit el seu ministeri abans de ser-ne apartat per la jerarquia eclesiàstica a causa de la seua militància política. Mestre i pedagog de vocació, entusiasta de la pedagogia transformadora de Paulo Freire, sacerdot catòlic, un dels pioners de l’aleshores incipient teologia de l’alliberament; i comunista convençut i militant, admirador del Che Guevara; en una època en què totes tres lleialtats -ja feixugues per separat- solien coincidir en una sola persona.
Antoni Llidó Mengual
La consciència política de Llidó s’havia desenvolupat en el seu primer ministeri, a Balones i Quatretondeta, dos petits pobles a les muntanyes de la comarca del Comtat on el seu projecte pedagògic i social va deixar una empremta indeleble. Entre feina associativa, treball pedagògic i jornals al camp, desenes de joves tingueren accés per primera vegada a estudis secundaris, i finalment, universitaris. La jerarquia eclesiàstica, recelosa del seu perfil, va enviar-lo primer de capellà castrense a Galícia i finalment en forçà l’exili. El viatge, en vaixell i combinant transports fins a Xile li obrí els ulls sobre aquelles “venes obertes de l’Amèrica Llatina” de què més tard parlaria Galeano, i afermaria el seu compromís amb aquell moviment i amb el socialisme on prompte començaria a militar activament. El MIR, un grup armat i anti-autoritari, donaria suport crític a la Unitat Popular d’Allende, tot i que la força dels esdeveniments els portaria a ser-ne ferms defensors.
Apartat del sacerdoci pels seus superiors i de l’entorn polític pel colp d’estat, Antoni Llidó Mengual prendria la decisió irreversible de passar a la clandestinitat i continuar la lluita armada contra la incipient dictadura de Pinochet. Aquell ferm compromís, aquella implicació, li costaria la vida. Capturat en octubre de 1974 per la DINA, la policia secreta de la dictadura, fou empresonat i torturat reiteradament. Tots els testimonis compten que mai confessà ni delatà ningú. Finalment, se l’emportaren, ja feble i moribund, sense que se n’haja localitzat mai el cadàver ni el parador. Quatre dècades després, com tants altres, Antoni Llidó continua desaparegut.
Tornant a aquell matí de l’11 de setembre de 1973, abans que començara el bombardeig aeri del Palau de la Moneda en què Allende pronunciaria el seu últim i cèlebre discurs radiofònic, el president xilè va convocar al Pati d’Hivern del palau el més proper dels seus assessors personals: Joan Enric Garcés, advocat i politòleg i natural de Llíria, que comptava llavors només amb 29 anys. Com ell mateix relataria posteriorment, i davant la seua resistència, va comminar-lo a abandonar l’edifici, esgrimint diverses raons: “por último, añadió, alguien tiene que contar lo que aquí ha pasado y sólo usted puede hacerlo” . Acompanyat del seu germà Vicent, enginyer agrònom i assessor del Ministeri xilè d’Agricultura, aconseguiria ocultar-se i escapar de Xile i, amb una breu visita a València, partir cap a l’exili. Junt amb l’economista Vicenç Navarro, seria l’únic supervivent del cercle d’assessors d’Allende. Es dedicà, des d’aleshores, a contar-ho, i a exigir justícia contra un dictador aleshores en actiu i després senador vitalici, blindat front a qualsevol atac.
El llirià Joan GarcésLa tardor xilena va convertir-se en primavera portuguesa, i passaren els anys, però fins a una dècada després no va poder Joan Garcés reprendre la seua activitat com a advocat a l’Estat espanyol i al País Valencià, amb l’ombra dels crims de Pinochet -i del franquisme que l’envià a l’exili- encara a sobre. Els anys de reconeixements i de distincions a escala internacional, com ara la mateixa UNESCO, no feren oblidar a Garcés la seua causa primordial. Va travar contacte amb famílies dels desapareguts, especialment la de Llidó, que han dirigit, a través de la seua germana Pepa Llidó i son marit, Ferran Zurriaga, la recuperació de la memòria d’Antoni Llidó i el seu llegat.
Aprofitant que la jurisdicció penal espanyola permetia la jurisdicció universal per als Crims contra la Humanitat (és a dir, poder-los jutjar tot i la immunitat de què Pinochet gaudia a Xile en tant que senador vitalici, i de la suposada prescripció dels crims d’acord amb la llei xilena, pel caràcter imprescriptible dels Crims contra la Humanitat) Garcés va interposar una demanda contra Pinochet. Demanda que permetria la seua retenció a Gran Bretanya durant un període de temps, i que, ja de retorn a Xile, se li retiràs la immunitat aparellada al càrrec de senador per poder ser jutjat. Per desgràcia, Pinochet va morir abans de saber si es podria fer justícia. Des d’aleshores, Garcés continua la seua tasca com a advocat buscant, amb similars arguments jurídics, l’obertura dels casos i reparació a les víctimes del franquisme, de moment amb èxit escàs.
Tot i que, amb dècades de retard, alts càrrecs de la dictadura, tant civils com militars, han demanat perdó i Xile comença molt lentament una construcció de la memòria ben entesa i impulsada des de les institucions, tant de dreta com d’esquerra -que no equipara govern electe i legítim amb colpistes assassins confessos. Amb tot Antoni Llidó continua, com molts centenars de xilens, desaparegut.
Mentre escric això, es celebra un homenatge als torturats i assassinats per la dictadura xilena, a aquell centre de detenció on Llidó i tants altres passarien les seues últimes i terribles hores. Hi seran familiars dels desapareguts, quadres socials, veïns i representants de les institucions. Sense matisos amb les víctimes i contra els botxins. No cal ni dir que cap representant de l’Església valenciana -que rebutjà a Llidó com a comunista, i no intercedí per ell en absolut- ni de la Generalitat assistirà ni s’ha preocupat el més mínim per tenir, 40 anys després, un ciutadà desaparegut a milers de kilòmetres de distància. Si voleu saber més coses d’Antoni Llidó i la seua fascinant biografia, el llibre “Antonio Llidó, un sacerdote revolucionario”, de Mario Amorós, i publicat per la Universitat de València, la glossa perfectament.
Amb tot, el xativí Feliu Ventura, que treballa des de fa temps en la relació entre música, compromís polític i memòria (i que ha editat recentment un fantàstic treball documental anomenat “La memòria de la música”, on també recull testimonis de l’emigració valenciana al Con Sud) hi assistirà i mirarà de convèncer alguns xilens que tot i la passivitat de les seues institucions a alguns valencians els interessa recordar i pensar el seu futur a la llum del passat. Vos deixe el seu vídeo “Estadi Xile”, homenatge a Victor Jara -i a tots els xilens assassinats per la dictadura- interpretat a les mateixes grades de l’Estadi on l’assassinaren a sang freda.
Mentre s’acosta lentament però inexorable un nou cicle electoral, comencen a sentir-se els sorolls de ganivets esmolant-se a les seus dels partits i la remor d’abstencionisme a les tertúlies de bar, no dubteu a replantejar-vos la dieta: que en esta crisi que vivim fan falta més Garcés i més Llidó, en definitiva -i ja em perdonaran els nutricionistes- sobren ous i falta cansalada.
