L’escola fantasma

escola

Toni Mollà

Vaig ser mestre d’escola abans que se’n digués professors d’EGB i comencessin les reformes progressistes de l’ensenyament. El punter, el guix i alguna diapositiva van ser les úniques tecnologies en què vaig recolzar la meva activitat docent durant anys. Amb poca cosa més, vaig ensenyar a llegir i a escriure unes quantes desenes de xavals que, segons m’expliquen, encara recorden aquelles habilitats. En aquella escola, és clar, ens dedicàvem modestament a aquestes pràctiques elementals sense preocupar-nos de l’educació de la ciutadania –que els alumnes solien portar de casa–, del correcte ús del condó –que aprenien amb mètodes empírics homologats per les generacions anteriors–, ni de la metafísica religiosa, que, sense demanar permís a ningú, els reservàvem per a l’horari extraescolar. Tendeixo a pensar que va ser la meva etapa professional més gratificant. Però, és clar, a partir d’una certa edat i també d’un cert nivell de desencant biogràfic, la melancolia s’imposa sobre altres sentiments. En qualsevol cas, no sé si aquella escola ha mort, com ja assegurava llavors Everett Reimer, o si té alguna possibilitat de subsistència entre cables, xips i satèl·lits geoestacionaris.

Els resultats escolars actuals indiquen que la vella institució escolar fa més aigües que el Titanic. Davant d’aquest oceànic enfonsament, els polítics professionals no tenen cap altra ocurrència que promoure l’enèsima reforma legislativa sobre el tema, a diferència de França, per exemple, on el sistema educatiu s’assenta sobre objectius pedagògics i mètodes contrastats i inqüestionats Govern rere Govern. La necessitat hispànica de canvis permanents arriba fins a la mateixa universitat, on sense avís previ se’ns ha colat el discurs de la renovació pedagògica que ja vam patir a les escoles els que vam ser abans mestres que professors. Crec que la reforma inacabable en què naveguem sense rumb parteix d’un error de diagnòstic previ. Em refereixo, simplement, a l’establiment d’un estricte catàleg de les tasques que s’han d’encomanar als centres educatius i als seus professionals i quines han d’escometre altres –velles o noves– institucions socials. Al mateix temps, per descomptat, que s’estableixen les imprescindibles sinergies entre elles en un món interdependent la màxima expressió i metàfora del qual és internet. Les famílies dels nois tampoc són les mateixes i els agents de la socialització extraescolar i extrafamiliar –des del carrer fins al club esportiu o el grup escorta– no poden substituir els dèficits comunitaris que s’observen a les societats postmodernes i líquides. Li dono la raó a Ulrich Beck quan afirma que la institució escolar, entesa com fins ara, és una estació fantasma per on ja no para el tren.

La proposta d’un pacte transversal per l’educació és una solució recurrent. El ministre Ángel Gabilondo ha llançat una última croada en aquest sentit. S’acosten, doncs, més canvis normatius i organitzatius. Per una vegada, convindria treure’ns les ulleres dels (pre)judicis i establir un diagnòstic compartit sobre què entenem per escola, ensenyament i educació al segle XXI. Fa molt, per exemple, que sabem que els efectes pedagògics s’acceleren quan el mitjà social confirma i reforça l’activitat escolar. És el que Wallace Lambert va anomenar mitjà additiu. I al revés. Quan els valors públics contradiuen les polítiques escolars, aquestes només serveixen per perdre el temps i els recursos emprats. Seria desitjable que el legislador no ho oblidés encara que fos per desculpabilitzar l’esforçat exèrcit de professionals que sucumbeixen avui en les aigües tempestuoses de les aules. La pel·lícula Ça commence aujourd’hui, de Bertrand Tavernier, narra, precisament, el fracàs de l’escola pública –¡francesa!– com a únic element de l’educació i cohesió social en el món actual, tan fragmentat, complex i inestable. Certament, a Espanya com a França, l’escola del segle XXI ja no és l’escut de la República a què es referia Manuel Azaña. Els canvis estructurals de les últimes dècades l’han deixat en gran mesura fora de joc pel que fa al seu potencial educatiu i socialitzador. No ens enganyem amb discursos de bona voluntat. L’escola avui és una institució subsidiària respecte d’altres de molt més determinants, com el mercat, les corporacions empresarials o els fluxos digitals, que actuen sobre la ciutadania per terra, mar i aire. Deixem, doncs, d’utilitzar la vella institució com a antídot d’una societat que no li dedica els recursos –materials i de capital humà– que necessitaria per reinventar-se en el nou context econòmic, tecnològic i sociocultural.

Deixem també de sobrecarregar els seus professionals amb exigències tan diverses com les que assenyalàvem més amunt. No es tracta només de repensar l’escola, sinó de trencar la falsa dicotomia entre escola i entorn. El debat exigeix més complexitat en l’anàlisi que el fet de treure una setmana de més o de menys al calendari oficial. L’èxit de l’escola, com les altres institucions socials, depèn, en realitat, de l’«arrelament al medi» del qual ens parlava en la nostra joventut l’enyorada Marta Mata. De l’adaptació al medi, deia, no a les versions idealistes de la societat, d’una certa pedagogia bleda i, finalment, d’un país més imaginat que viscut.

 

(El Periódico, 12 març 2010)

 

 

 

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER