Jordi Muñoz
Catalunya i Espanya viuen sota la mateixa estructura institucional des de fa, almenys, tres segles. Dir-ne convivència fora exagerat: políticament, el projecte espanyol s’ha basat en la dominació del centre de matriu castellana sobre unes perifèries a qui, amb èxit desigual, s’ha volgut assimilar. Certament, aquesta voluntat de dominació no és la millor targeta de visita per teixir una bona relació amb qui es nega a ser assimilat. Ara bé, més enllà d’això, en aquest temps de cohabitació, la societat catalana s’ha empeltat profundament de la cultura espanyola, mitjançant el contacte comercial o, més directament, dels fluxos de població.
Segons l’enquesta d’usos lingüístics, el 46% dels catalans tenen el castellà com a llengua d’identificació i el 55% com a llengua inicial. De la resta, pràcticament tots som plenament competents en castellà, gairebé tant com en la nostra pròpia llengua. És una dada rellevant: ara que ens plantegem afrontar un dels reptes més grans de la nostra història, és bo començar per estimar-nos tal com som. I això vol dir, també, estimar la cultura espanyola.
La llengua espanyola, i la literatura, la música o el cinema espanyols formen part del paisatge sentimental de bona part de la nostra societat, de la seva esfera més íntima d’identificació. També de la de molts dels que avui participarem a la Via. I no parlo només de Machado o García Lorca: també parlo de cosins, oncles i avis. De la cultura popular, dels sabors i de les olors. De les cançons de bressol, els paisatges i les memòries de patiments compartits. Perquè estimar-se Espanya és natural, i fins i tot inevitable, per a una part molt important de catalans i catalanes: preguntats a finals del 2012, un 57% se sentien pròxims o molt pròxims a Espanya.
I això no és, i mai no ho hauria de ser, incompatible amb la voluntat de llibertat política per a Catalunya: el projecte sobiranista només pot reeixir si parteix de l’autoestima i perd els complexos heretats per la tradició, sovint feixuga, dels nacionalismes decimonònics. Només caldrà que els catalans independents, plegats, trobem la millor fórmula per conviure, entre nosaltres i amb els nostres veïns, sense relacions de dominació ni intents d’assimilació.
Fa uns dies El País publicava un article de Miguel González, Catalunya t’estimo , que contenia una declaració d’amor a Catalunya i un lament per la separació del que considera part essencial del seu país. De declaracions d’amor com aquesta en sentirem moltes en els mesos a venir. També ens afartarem de menyspreus i d’insults, però ja hi estem més acostumats. En tot cas, seria un error menysprear les mostres d’estima i melangia per la ruptura com a hipòcrites o interessades: moltes seran sinceres. I la nostra estima també. I no seria mala idea que la féssim sentir: la societat espanyola rep molts missatges deformats i negatius sobre el que passa a Catalunya, que enverinen una relació que haurem de cuidar. Perquè ens convé i, sobretot, perquè volem.
Publicat a l’ARA, 11 de setembre 2013.
