La independència de Catalunya

indep

L’Espill

La hipòtesi d’un procés sobiranista a Catalunya que menaria a l’exercici del dret a decidir el seu futur i l’eventual aprovació majoritària de l’opció per un estat propi, per la independència, ha commogut els fonaments de l’edifici polític de l’Estat espanyol. Fins ara tot plegat era un espectre més aviat vague, un exercici teòric, una possibilitat remota, que no es tenia en compte.

A partir de l’Onze de Setembre de 2012 i la posterior convocatòria d’eleccions anticipades amb la promesa de convocar una consulta popular, les coses han canviat substancialment. Ara va de debò. La pluja intermitent de desqualificacions i agressivitat verbal s’ha transformat en un xàfec violent, que inclou tota mena d’amenaces de caràcter polític, legal o fins i tot coercitiu. Hom invoca la llei i la Constitució com a tòtems insuperables, tot oblidant que les lleis polítiques són fruit de pactes i, al capdavall, expressió de relacions de força que poden canviar en funció de les realitats històriques. I ara la dictadura de Franco queda lluny, la transició i els seus peatges també, la democràcia sembla arrelada i la Unió Europea i la legalitat internacional tenen un pes molt considerable. Tot plegat són canvis ben importants, de fons.

Ara bé, el simple fet d’evocar una eventual independència de Catalunya posa en qüestió la comprensió que Espanya té de si mateixa, i altera un mapa mental fictici que donava seguretat. De nou surt a la llum tot l’essencialisme lligat a passats remots i a la unitat més enllà de la història. Sembla que la lògica democràtica, que implica l’acceptació de la voluntat popular, no acaba de ser assimilada per la mentalitat hispànica dominant. En el fons, la qüestió és molt simple: una col·lectivitat que es reconeix justificadament com a nació manifesta la seua voluntat de constituir-se en demos a banda i decidir el seu destí. Si es compleixen els procediments, els requisits de la legalitat internacional i tot plegat es fa en el marc del respecte als drets democràtics, com pertoca, no hauria d’haver-hi res a objectar.

Tota la resta de qüestions, lligades a eventuals estratègies polítiques per a desviar l’atenció o a l’opinió que hom suposaria (subjectivament) majoritària, són secundàries. Quan hi ha un gruix social partidari del dret a decidir com el que es pot constatar que hi ha a Catalunya, tota la resta empal·lideix.

L’agressivitat verbal i les desqualificacions o el catastrofisme amenaçador contra Catalunya, al capdavall, no sols serviran de poc davant d’una voluntat popular majoritària, sinó que seran contraproduents de cara a reconduir la situació cap a fórmules noves i més flexibles d’articulació territorial, de caràcter federal, per exemple.

Catalunya s’enfronta al seu destí. I haurà d’estar a l’alçada del repte. No pot restar presonera indefinidament de les hipoteques de la història. Ha optat, de fet, per obrir una nova pàgina per a redreçar la seua economia i la seua societat, i culminar aspiracions que vénen de molt lluny. En aquest camí ha de comptar amb el respecte dels demòcrates. Des de la perspectiva valenciana i balear, caldria apuntar, de tota manera, que convé repensar el futur dels lligams de llengua i cultura. Uns lligams profunds que no haurien de veure’s afectats pels canvis en les formes polítiques. Perquè són un fet històric i un fet viu i cal confiar que en el futur noves configuracions polítiques sabran potenciar-los, com seria lògic en benefici, si més no, de les possibilitats de supervivència i desplegament de la cultura i la llengua que compartim. Un fragment enmig de l’enorme diversitat cultural i lingüística de la humanitat. El nostre fragment.

 

Editorial de la revista L’Espill (núm. 41, tardor de 2012).

 

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER