Damià Pons
Una de les hipòtesis amb què havia treballat històricament el mallorquinisme polític, o el nacionalisme d’autodefensa en el conjunt de l’arxipèlag, era la següent: en tenir autogovern –Estatut d’Autonomia i un parlament i govern propis─, els trets d’identitat i els interessos polítics i econòmics comunitaris seran objecte, amb naturalitat i fermesa, de la defensa i de la promoció que calgui de part de totes les institucions balears.
Aquesta convicció es fonamentava en el paradigma de Catalunya, que tostemps ha estat la referència permanent i dominant per a tot el pensament i tota l’acció política del nacionalisme illenc.
Catalunya, en els diferents moments històrics en què havia comptat amb un major o menor grau d’autonomia política, sempre havia posat les institucions al servei del recobrament de la llengua, la cultura i la identitat pròpies del país. Si així havia succeït a Catalunya, era possible pensar que en bona lògica a les Balears es produiria una situació equivalent. L’Estatut i la Llei de Normalització Lingüística vigents van en aquesta línia: hi abunden els articles de reconeixement de la llengua i la cultura catalanes com les pròpies de les Balears i també els que encarreguen als poders públics que tinguin cura de la seva protecció i foment. Tanmateix, entre l’enunciat de les lleis i les actuacions polítiques concretes de l’actual govern balear del PP hi ha molt més que una distància quilomètrica, exactament van en sentit contrari.
Per quina raó es produeix una situació tan divergent entre Catalunya i les Balears? Molt senzill: els fets no depenen de si hi ha establert o no un règim d’autogovern sinó en el maneig que en fan els grups polítics que el gestionen. Ara ja podem comprovar que l’autogovern no és cap garantia de què per se necessàriament hagi d’estar al servei dels trets identitaris del país sinó que pot ser utilitzat per combatre’ls amb l’objectiu d’anorrear-los. Tinguem per un moment el malson d’imaginar que Catalunya té per govern una coalició del PP i de Ciudadanos: quina destrossa de la catalanitat que farien! El País Valencià i les Balears són dos casos de llibre: les institucions pròpies actuen contra la llengua i la cultura històriques, intenten minoritzar-les i convertir-les en prescindibles.
En poques paraules, la Generalitat valenciana i el govern de les Balears funcionen com a instruments de castellanització i de despersonalització, de creació de subordinació política envers Madrid, amb un entusiasme ideològic i amb una eficàcia que són molt superiors als que en el passat va exhibir la Diputació Provincial respectiva. En poques paraules, l’autogovern en realitat pot esser, segons qui el gestioni, un altre braç armat de l’Estat, d’aquell Estat castellanoespanyol, l’únic en vigor a hores d’ara, que el segle XVIII va imposar-se militarment a la pluralitat nacional interna d’Espanya.
Si a Catalunya l’autogovern ha estat al servei de la llengua, la cultura i els interessos propis és perquè en tot moment ha estat el catalanisme el que n’ha assumit el control. I si l’ha assumit és perquè hi ha hagut una majoria social que ha determinat una majoria electoral catalanista. Al País Valencià i a les Balears l’autogovern tan sols serà una eina profitosa per a la identitat i els interessos polítics i econòmics propis en el cas que l’espanyolisme que té el monopoli de les institucions sigui substituït per unes forces polítiques de signe valencianista o mallorquinista.
Una vegada ja hem constatat que l’autogovern per ell mateix pot no garantir-nos cap benefici en termes de reconstrucció nacional, el que cal és treballar per crear la majoria social que atorgui el govern de les institucions a les forces polítiques que com a prioritat estan compromeses amb el País Valencià i les Balears, les quals en gestionar-les les podran posar al servei de la salvaguarda dels trets identitaris i dels drets polítics i econòmics propis. Amb un programa de mínims ben explícit: enfront de la subordinació i la dependència, el dret a la sobirania; enfront de l’espoli dels recursos, la justícia fiscal i la caixa pròpia; enfront de la castellanització cultural i lingüística, un estatus de plenitud i de preeminència per a la llengua i la cultura catalanes dins el seu espai històric; enfront del projecte d’Estat que pretén cohesionar i vertebrar el territori des de la radialitat i la castellanització, l’alternativa d’una vertebració i cohesió en xarxa i policèntrica –a tots els nivells: cada país del català, els PPCC en el seu conjunt i la UE─ i d’acord amb la implantació del principi de la interculturalitat a nivell interior; enfront de la retòrica de la llibertat que en realitat oculta una pràctica política molt autoritària, la democràcia participativa i el foment de la ciutadania crítica.
Les agressions del PP balear dels dos darrers anys han estat tan estridents i tan salvatges que aquella majoria social desitjable que estigui compromesa amb la identitat i els interessos del país sembla, per primera vegada en la història, que ja es va formant. El procés no serà ni curt ni fàcil. Cal intensificar-lo.
Publicat a Tribuna.cat (31 de juliol de 2013)
