Francesc Viadel
El Centre de la Memòria de la vila màrtir d’Orador de Glana ha acollit enguany l’exposició Jutjar Eichmann-Jerusalem 1961. Per a l’ocasió, la façana principal de l’edifici del centre es va guarnir amb un retrat de grans proporcions d’un jove Adolf Eichmann vestit d’oficial de les SS, a molts pocs metres de les runes de la població llemosina que membres de la Divisió SS Das Reich van arrasar el 10 de juny de 1944 junt amb tots els seus habitants. En aquell retrat l’oficial sembla somriure amb un cert conteniment, amb aire xulesc. La seua mirada és penetrant. El seu rostre esmolat, de traços rectilinis. A dir veritat l’uniforme l’infon un aire d’absoluta respectabilitat. És la viva imatge d’un tipus ben ufanós de la seua posició, que es sent important i se’n vanta. Certament, tot i que la seua rellevància política fou relativa dins del gran engranatge de la maquinària de l’estat nazi, Eichmann, un ciutadà gris, condemnat a ser un més de tants fracassats de l’Europa raquítica i horrible dels anys trenta, va triomfar “professionalment” dins del règim hitlerià on va ostentar el càrrec de Cap del Departament d’Afers Jueus de l’Oficina Central de la Seguretat del Reich (RSHA). Un lloc, val a dir, que el va convertir en l’amo i senyor dels transports que van enviar milions de jueus i d’”indesitjables” a les càmeres de gas.
Durant els mesos de 1961 que va durar el seu judici, engabiat, confrontat al seu passat, als jutges, als arguments de l’histriònic i incisiu fiscal Gideó Hausner, al testimoni punyent d’alguns sobrevivents de la Xoà, Eichmann, perdé aquell aire d’infabilitat dels seus bons anys i adoptà l’aire fràgil d’un atemorit oficinista incapaç de matar una mosca. Personatge mediocre, amb poques llums, a penes va poder argumentar en la seua defensa el fet de l’obediència deguda, tot plegat d’haver estat un lleial funcionari al servei del país. El seu procés, el primer retransmès per la televisió, fou seguit a tot el món amb una enorme expectació. No debades evidencià un dels majors fracassos de la història de la humanitat i de les democràcies occidentals modernes com va ser el triomf del nazisme. D’un triomf, com ja sabem, que va representar l’extermini del poble jueu en Europa, milions de morts, la destrucció material i espiritual d’un continent.
Mantenir viu el record d’aquest desastre esdevé, doncs, una obligació moral indefugible. L’exposició organitzada pel Memorial de la Xoà i pel Centre de la Memòria d’Orador sota la direcció de l’historiador Henry Rousso no podia ser més oportuna ni pels seus continguts ni pel lloc escollit, Orador. Tot plegat, els països avançats europeus com França, la mateixa Alemanya, s’han empenyorat en mantenir viva la memòria, el relat minuciós dels fets, les causes, les conseqüències del nazifeixisme i del totalitarisme dins d’un discurs de defensa absoluta dels valors de la democràcia i de l’humanisme just en un moment en què semblen dibuixar-se en l’horitzó ombres inquietants que agita el drama de la crisi econòmica. En aquest països aquesta voluntat de mantenir viu el record transcendeix l’àmbit de la societat civil i esdevé una obligació de l’Estat, dels poders públics, dels partits polítics. En aquest sentit la distància amb Espanya i amb la seua dreta oficial, el PP, és simplement escandalosa, delinqüencial des de d’un punt de vista de la moral política. Hereu sentimental d’un franquisme genocida i col·laborador amb el nazisme com han demostrat historiadors de l’alçada de Paul Preston, el PP compta fins i tot amb membres com César Augusto Asencio que han arribat a negar la Xoà. Emparats en un relativisme històric pueril en el llindar del negacionisme, el PP oficial, quan se’l destapa, s’entesta en criminalitzar a les víctimes del franquisme i en exaltar, si molt convé, el seu suposat paper de salvador d’una pàtria que intel·lectualment fou concebuda en les entranyes del nacionalisme més reaccionari, excloent i fanàtic.
Els darrers dies hem vist com alguns dels cadells del PP valencià s’han exhibit amb descaradura amb la bandera espanyola franquista, braç en alt. El fet no és cap anècdota com voldrien alguns professionals de la demagògia com ara l’alcalde Alfons Rus, ni es pot amagar tampoc llençant cortines de fum com la de la il·legitimitat de l’ensenya republicana o amb el renec escolar i hipòcrita d’Esteban González Pons, el mateix que no faça massa anys va comparar Catalunya amb l’Alemanya del III Reich en un intent de rentabilitzar políticament l’anticatalanisme local igual com feien, per cert, els nazis amb l’antisemitisme. No són camises velles els que s’enyoren de l’antic règim sinó jovencells dels quals em permet dubtar de la seua capacitat intel·lectiva i qualitat moral. ¿En quin clima polític han crescut aquestes noves generacions? ¿D’on han poat el seu fanatisme?. De l’escola segur que no perquè de fet des d’aquestes mateixes joventuts s’ha acusat als mestres d’autèntics propagadors del mal, això és, de difusors de la idea d’una ciutadania compromesa i crítica amb els poders omnívors i les temptacions totalitàries en un moment en què el sistema sembla emparar el lladrocini organitzat i ne què es condemna a mort a les classes més desfavorides amb decisions i arguments d’un neoliberalisme salvatge.
El problema és, doncs, molt greu i molt profund i posa en relleu com el PP és incapaç de desempallugar-se’n d’una feixisme del qual es nodreix ideològicament d’amagat o no, d’una espècie de filldeputisme darwinista que de vegades ressona en la boca d’alguns dels seus correligionaris com en la d’aquella Andrea Fabra i el seu “que se jodan”, inequívocament adreçat a uns quants milions d’aturats. El cas és que atrapats en la corrupció i la ineptitud política, enmig d’un context social dramàtic, fidels a una visió del món que excedeix els límits d’un conservadorisme raonable i legítim, els seus joves –tan vells ja- i ells mateixos a penes són capaços d’amagar el seu vertader ideari. En el fons semblen voler estar dient que si la democràcia no els pot evitar la presó ni deixa que continuen sent els amos absoluts més val deixar-ho córrer i tornar a l’enyorat règim franquista. Inquietant i trist. Com si Eichmann, ni encara penjat del coll, mai no haguera deixat de somriure.
