Sal·lus Herrero
En un dels “tres días hay en el año que relucen más que el sol” [Jueves Santo, Corpus Christi y…] el dia de l’Ascensió, 15 d’agost de 2013, Fernando Savater tornava a escriure a El País un article titulat “Ciudadania fraccionada” on fustigava els separatistes, i abocava el seguit de perles que reitera article rere article. Uns articles, els seus, dedicats a bescantar nacionalistes i independentistes, cada vegada més fort com més vell es fa; i que caldrà considerar símptomes patològics del que, per desgràcia, sembla senilitat o follia. Justament aquest darrer és el mot que fa servir per estigmatitzar els seus principals enemics, els “separatistes”, perquè Savater està en contra del dret a l’autodeterminació i el que pretén, obsessivament, és “criminalitzar la reivindicació de drets que, en teoria almenys, són universalment reconeguts, fins i tot per l’Estat que en la pràctica els nega als seus súbdits”. Són paraules, molt avinents ací, de l’historiador Josep Fontana en una conferència que va fer a València: “Quan el senyor Borrell [aleshores escollit president del Parlament d’Europa] parlava (…) de l’estupidesa de la lluita identitària, oblidava que aquesta lluita només acostuma a produir-se quan hi ha algú que estúpidament coarta una identitat per imposar-ne una altra, no pas per predicar l’internacionalisme. I que si els perdedors en aquest combat li semblen a ell estúpids, nosaltres pensem que els vencedors tenen la responsabilitat criminal, pel fet de voler justificar en termes de patriotisme actes d’opressió que el que pretenen habitualment de criminalitzar és la reivindicació de drets que, en teoria almenys, són universalment reconeguts…”
Savater iniciava l’article citant una de les cartes de Voltaire on advertia que “els humans tenim un nombre determinat de dents, cabells i idees que amb els anys anem perdent paulatinament fins a quedar reduïts al despullat model que la vellesa presenta al públic”. I afirmava que “puc donar fe personal d’eixe desballestament”, de la qual cosa no en tenim cap dubte. No obstant, assegura que no tots els registres d’aquest aprimament del bagatge ideològic li semblen igualment deplorables. Tenir moltes idees, diu, no és senyal de molta intel·ligència, sinó més bé el contrari. Com els savis que fan règim i es desfan de la facúndia, ell, Savater -tot i que diga que no es creu savi- afirma: “a mi el temps m’ha deixat reduït a l’ideal socialdemòcrata i poc més”, aplicat a la gestió d’alló comú. Fet i fet, ve a dir, em resten poques idees, com fan els savis. Inclús gosa precisar -davant els possibles atacs dels seus amics reaccionaris, perquè això de la “socialdemocràcia” els sonarà a “pejoratiu” i “antiquat”-, tot apropiant-se de George Orwell (que semblava molt més considerat i respectuós que Savater amb els territoris colonials de la Gran Bretanya, posem per cas l’Índia), que en el fons es tracta de la “common decency”, la decència corrent en relació a allò comú. Però la decència, més aviat, menaria per exemple a negociar amb Gandhi i atorgar la independència de manera pacífica, sense la brutalitat de les armes. O a acordar amb Escòcia la possibilitat d’un referèndum independentista que reconeix la voluntat de la ciutadania escocesa… I no sembla que siga aquesta la “decència” savateriana!
Més avant, el filòsof upydeista llença unes floretes al moviment 15-M per mirar de dur-lo al seu terreny, com un moviment que tractaria de la recuperació dels punts perduts o “jibaritzats” de l’ideari socialdemòcrata, contra el que ell en diu “retrocesos antiigualitaris”. Tot això és a propòsit del llibre del seu amic Fèlix Ovejero i de les solucions que aporta sobre el 15-M, ¿Idiotas o ciudadanos?, on proposa no només “tenir clars els legítims interessos particulars sinó enquadrar-los i defensar-los en el conjunt de tots els afanys socials, que també hem de considerar com a propis per a no fraccionar la ciutadania”. En realitat, però, entén la ciutadania sense comptar amb el dret a decidir d’aquesta. La ciutadania amb drets només és l’espanyola, la ciutadania catalana, basca o gallega és considerada, subalternament, sense cap dret.
En aquest moment afirma que “ser polític en sentit autèntic és preferir esmenar errades a linxar culpables”, però ell no s’està d’insultar aquells que considera “idiotes aïllats en les seues reclamacions”, els qui “monopolitzen en profit propi, tot i que ‘legítim’, la veu del poble”, etc. En realitat fins al darrer paràgraf no es solta la melena i es “despiporra” del tot, com el vell Voltaire que anunciava (o amenaçava) en el primer paràgraf. Es deixa anar quan diu (i llavors tot quadra): “A Espanya, el primer sabotatge a l’ús racional de la ciutadania és el ‘separatisme’ brau o manso que s’ha generalitzat. Aquest darrer, el ‘separatisme’ dels no separatistes, és el més estés i per tant el més dolent. Eixa bona gent que només se sent unida als seus compatriotes quan hi ha un accident tràgic o un triomf esportiu, mai en la gestió política”. Haver de recòrrer, com fa, a les tràgedies o als triomfs esportius per a reforçar el patrioterisme espanyol, sembla una mostra de feblesa agònica d’un pobre esperit angoixat i fosc.
Continuava el sermó augmentant la tenebrositat emocional, en fer servir inclús el “terrorisme”, com fa d’habitud la dreta espanyola, per als seus propòsits contra el dret a decidir: “En les pitjors èpoques del terrorisme, sentíem dir a gent benintencionada (crec jo): ‘Això ho heu de resoldre els propis bascos’. I avui es discuteix si el dret a decidir a Catalunya és legal o il·legal, però pocs esmenten que exclou ‘antidemocràticament’ de la decisió la resta d’espanyols del país del qual forma part Catalunya. És el patriotisme de la vaca que riu: cada regió una porció separada i embolicada en paper de plata, que comparteixen la mateixa caixeta però es mengen per separat. I això en el millor dels casos… Defensar els drets d’allò comú a ‘tots’ (per exemple, la llengua i el dret a ser educats en ella) és una agressió a idiosincràsies sacrosantes, de vegades de falca recent”. Catalunya no seria cap país, només seria una ‘regió’ de l’Espanya acastellanada i colonial que han imposat les monarquies absolutes i les dictadures, i una “democràcia” que és un simulacre en negar i vulnerar drets bàsics de ciutadania i dels pobles a decidir el propi futur sense heteronomies ni imposicions externes.
Sobretot, hem de replicar-li a Savater que des de l’Estat espanyol, inclús ‘constitucionalment’ es decideix jerarquitzar com a llengua de primera el castellà, i les altres com a llengües, cultures i nacions subordinades a la realment important. Hauria de saber, però, que el dret a allò comú entre valencians, balears i principatins és la defensa de la nostra llengua i cultura comuna, el català, i la possibilitat de ser educats en ella des de l’escola infantil fins a la universitat, a pesar de tots els impediments que posen des de l’Estat espanyol i les seues sucursals ‘autonòmiques’ per aniquilar-la. Segons Savater, òbviament, els ciutadans de Catalunya [o dels Països Catalans], com deia aquell militar que vicepresidia la Marca Espanya, no tindrien cap dret i no es mereixerien res de res… una lògica segons la qual haurien d’ésser els ciutadans del Marroc els qui decidirien sobre la independència d’el Sahara, els d’Israel sobre la independència de Palestina i els de tot Canadà i Gran Bretanya sobre la independència, respectivament, del Quebec o d’Escòcia. És una teoria curiosa i inèdita sobre el dret a l’autodeterrminació decidida pels opressors de la metròpoli i contraris a l’exercici de les llibertats ciutadanes dels catalans des de la instauració de la monarquia borbònica, passant per les dictadures de Primo de Rivera i de Franco fins a l’actualitat, amb la redacció d’una Constitució custodiada i dictada (en aspectes clau) per ordre dels militars franquistes (com reconeixien Miguel Herrero Rodríguez de Miñón i Jordi Solé Turà, i ho sabien bé com a redactors constitucionals).
En realitat, despullat de fullaraca, Savater reivindica allò de l’Espanya eterna, com a “nuestro destino común i universal”, decidit per la Providència de la imposició nacionalitària estatalista per sobre de la voluntat i els desitjos de la ciutadania democràtica de les diverses nacionalitats de l’Estat espanyol, que, lògicament, no tenen dret a decidir, ni a construir el seu futur, ni a sobreviure, ni a res.
Segons Savater, “el llenguatge políticament correcte decreta que ‘euskadunitzar’ , ‘catalanitzar’ o ‘descentralitzar’ poden portar a ‘abusos’ però són termes acceptables; en canvi ‘espanyolitzar’ o ‘recentralitzar’ són veus reaccionàries en si mateix, inclús feixistes”. Tanmateix, en realitat, durant el feixisme de la dictadura franquista s’imposà aquesta noció d’Espanya perpètua que reinvindica Savater, la d’espanyolitzar i centralitzar per la força bruta i amb maneres totalitàries tornant l’abús sistemàtic en sistema de coacció i de terror; arriba la “transició” com a exigència democràtica i en un simulacre de “democratització”, es torna a reproduir, ara constitucionalment, el “Fuero de los españoles”, s’hi posa que “l’exèrcit serà el garant de la unitat d’Espanya, pàtria comuna i indivisible”, s’hi posa de monarca el cap d’estat escollit pel dictador Franco i l’espanyol com a llengua per sobre de les altres llengües (català, gallec i basc), prohibint la federació o confederació de les comunitats autònomes amb llengua i cultura pròpia i negant el dret a l’autodeterminació… Si és això democràcia, sens dubte, és una manera molt estranya d’exercir-la i practicar-la, posem per cas, imposant l’espanyol a les Corts espanyoles i prohibint les altres llengües i la llibertat d’expressió lingüística, cultural i nacional. Després de més de trenta anys de “democràcia” no s’albira cap engruna de reconeixement igualitari, ni d’equitat cultural ni de civisme democràtic per banda dels espanyols monolingües envers les altres llengües, cultures i nacions. I per a mostra, exemplar, les idees nacionalitàries, excloents i negadores dels altres, de Savater.
Perquè a Savater li semblen molt bé tots aquests sacrosants abusos de l’idiosincràtic i tradicional nacionalisme espanyol per tal d’exterminar les altres llengües, cultures i nacions. Com pretén el nacionalisme a la sèrbia que defensa ell i el seu partit UPyD, que, sens dubte, té una noció de l’Estat espanyol que desestabilitza la mínima convivència i els fonaments democràtics d’Espanya, mitjançant la imposició autoritària de la nació espanyola de matriu castellana, tan semblant a la de José Antonio Primo de Rivera i el dictador Francisco Franco. Aquest ‘filòsof’, madrileny i neocentralista, veu com una intolerable ‘agressió’ la defensa d’allò comú a tots els bascos, gallecs o catalanoparlants, perquè ell parteix d’una posició nacional espanyola -primacista, jerarquitzada, ofensiva i insultant, a la manera falangista-, on el separatisme ha de ser prohibit, exclós i exterminat. No té cabuda dins de la seua concepció nacional i panfletària totalitzadora, que ens recorda els seus escrits juvenils Panfleto contra el Todo, on ell és ara el Tot del Sistema. Aquesta noció, pseudototalitària, recorda molt els orígens del totalitarisme analitzats per Hannah Arendt… No hem d’oblidar que els carnissers nazis, els feixistes mussolinians i els feixistes franquistes col·laboraren en el colp d’estat de Franco, en la victòria de la Guerra incivil contra la II República i en la Segona Guerra Mundial per a instaurar un règim on els separatistes i rojos foren afusellats, perseguits, empresonats, morts civilment. Com sembla que voldria el demòcrata Savater, reproduint el feixisme de Franco quan diu coses que podrien sonar així: “vencido, derrotado, humillado y desarmado hemos detenido a las últimas tropas del ejército de rojos y separatistas…” i, després, l’afusellament del president Lluís Companys per ‘separatista’, detingut i lliurat als ‘nacionales’ per les SS nazis. Savater d’autoarroga el ‘dret’ no només de defensar allò comú espanyol, de matriu castellana, sinó d’agredir, amb prepotència, perversió i mala fe tot allò basc, català o gallec fins a anorrear qualsevol noció de diversitat, plurilingüisme, pluriculturalitat i plurinacionalitat, imposant la seua particular manera d’entendre la identitat espanyola, des de l’insult unitarista i totalitzador, des de l’exclusió, l’agressió i la negació del dret a l’autogovern i a l’autodeterminació. Dictatorialment i despòtica. No calen més arguments, ja sabem que tots els ‘catalans’ (bascos o gallecs) hem de ser tractats com a residus de ciutadania.
La terminologia, l’argumentació i la retòrica de Savater, tot i que s’oculte darrere de la noció de “socialdemocràcia”, sona a franquisme pur i dur, del dels temps de “la División Azul”; segons, l’anàlisi de Vicenç Navarro a l’article on s’interrogava sobre si allò fou “Franquisme o feixisme?”, directament a feixisme; és el Savater que en resta -sense dents, cabells ni idees-, a la Voltaire, ensenyant el cul pelat, sense fullaraca ni idees complexes. Simplificació i reduccionisme total. La seua desgràcia és que ell no ens entén gens, es confón i s’autoenganya del tot, des d’una reproducció de la noció de l’Espanya eterna a la seua mesura, i, en canvi, nosaltres, valencians, catalans, baleàrics, bascos i gallecs -partidaris de la pluralitat, del dret a la diversitat i del democràtic dret a decidir-, l’entenem perfectament; massa i tot. El sabem llegir, molt bé, tot el que escriu i el sabem interpretar com es mereix: com una aparença democràtica i un nucli dur terriblement totalitari.
Perquè és totalitària la visió que té Savater dels ‘separatistes’ que no accepten allò de la ciutadania “comuna”, segons ell la interpreta, a la manera joseantoniana del “destino universal”. Una concepció gens democràtica els fonaments jurídics de la qual semblen copiats literalment del Carl Schmitt de La dictadura. I en la qual, reblant el clau de la bestiesa, Javier Pérez Royo i Francisco Rubio Llorente, catedràtics de dret constitucional, pel fet de mostrar-se partidaris del dret a decidir, haurien de ser condemnats de manera tan severa o més que els “separatistes”. Perquè aquests, són els ‘pitjors’, mostren tebior patriòtica i donen peu a la possibilitat que els pobles que vulguen s’independitzen pacíficament, sense haver de recòrrer a la guerra o a les armes. I, en conseqüència, això és innacceptable, perquè Savater, líder d’amagat de la UPyD, sembla que defensa i voldria aplicar mesures expeditives (i ja ens entenem!), molt més simples i pràctiques, com a solució final davant el desafiament intolerable dels “separatistes”. Com han fet al llarg de la història tots els feixismes…
