Gustau Muñoz
En la compareixença de dijous 1 d’agost davant el Congrés dels Diputats espanyol, reunit en sessió extraordinària, per explicar-se a propòsit de l’anomenat “cas Bárcenas”, Mariano Rajoy, president del Govern d’Espanya i líder del Partit Popular, es va atenir a un guió clàssic i àmpliament acreditat. Va trampejar amb la situació sense explicar-se de veritat, no va retre comptes de debò, va atacar desaforadament l’oposició, i va rematar la feina, aclamat pels seus i pensant-se, tot cofoi, que havia salvat la cara. Ancha es Castilla i Salga el sol por Antequera. Tot queda per a setembre, i ara ens n’anem de vacances.
El primer punt del guió clàssic resa: Niego la mayor. En efecte, res de finançament il·legal del PP, res d’entrega de grans sumes de diners per part d’empresaris que després obtenien contractes i favors de l’Administració, res de sobresous producte del repartiment d’aquests diners (perquè tot fa pensar que la cosa era així: una part anava a les butxaques o als comptes a Suïssa de Bárcenas, una altra part a sobresous, i la tercera a finançar el funcionament i les campanyes, a més del fons de rèptils, del PP).
Rajoy negava tot això i s’atrinxerava en una explicació lineal i francament increïble, inversemblant, en abrupta contradicció amb tots els indicis racionals que han anat transcendint de la investigació policial i judicial. Hauria estat, Rajoy, víctima de la seua bona fe, un error derivat de la bonhomia que, al cap i a la fi, podríem disculpar. El dolent de la pel·lícula era només el tresorer, enxampat fa molt poc, quan es va saber que tenia comptes a Suïssa, una persona honorable i per damunt de tota sospita, model d’honradesa i entrega, durant anys i anys en què va exercir un càrrec amb predecessors tan il·lustres, i també models d’honradesa, com Rosendo Nasseiro o Àngel Sanchis.
Ara bé, la cosa, no ens enganyem, grinyola. Un bon grapat d’indicis i proves –de gran solidesa i poder de convicció, “ací i en la República Popular Xinesa”- donen a entendre a qualsevol persona mínimament espavilada tot el contrari. Que la cosa venia de lluny i era coneguda i compartida, que tots hi estaven empastifats, que van fer mans i mànigues per entorpir les investigacions judicials, i per protegir i defensar Bárcenas, fins i tot amb contactes i gestions bastant lletges i comprometedores. Fins que va ser ja impossible.
No importaven la incoherència, els buits argumentals, la no explicació. Calia complir el segon punt del guió clàssic: Sostenella y no emmendalla. Una vegada assentada una versió angelical, per absurda que siga en funció de les dades i informacions derivades d’una investigació que s’ha allargat mesos i mesos, es tracta de no bellugar-se’n ni un centímetre. De no respondre preguntes incòmodes. De reafirmar-se en el que s’ha dit, trencant totes les normes del diàleg racional i civilitzat, basat en una lògica compartida.
Perquè no es tractava d’això. I perquè de seguida calia passar al tercer punt del guió: Y tú más, variant de Al enemigo ni agua. És a dir: a l’enemic (entès a la manera de Carl Schmitt i dels generals africanistes) no se li reconeix legitimitat per discutir-te, per preguntar-te, per demanar-te raons i explicacions. Perquè no té autoritat moral (hauria fet moltes més malifetes que tu) i perquè no és digne de mesurar-se amb tu i per tant el menysprees olímpicament i l’ignores, lo ninguneas. D’ací les rèpliques contra Rubalcaba (cas Filesa, encara!), contra Cayo Lara (còmplice a la Junta d’Andalusia en el cas dels ERE), contra Rosa Díez (pertangué al PSOE i callava i atorgava), i la desqualificació en bloc de la resta de l’oposició i grups minoritaris (tret del sempre ambigu i aprofitat Duran i Lleida) que li demanaven explicacions clares i li exigien obrar en conseqüència, als quals no es va rebaixar a respondre. Es va limitar a ignorar-los, a estigmatizar-los, a fer un agressiu repàs desqualificador des de l’alta consideració de la pròpia dignitat, ferida per insinuacions i atacs de tan ínfim nivell.
En fi, un espectacle inenarrable, sense parió en el parlamentarisme europeu. Més aviat propi de les ficcions de democràcia (que tant sovintegen al món d’avui, al Marroc, a Rússia, etc.) que de les democràcies de debò. No n’hi ha prou amb eleccions i assemblees. La democràcia és molt més! Té un rerefons cultural, ètic i polític basat en l’exigència de retre comptes, en el fair play, en el respecte absolut a les minories, en la consideració a l’opinió i als ciutadans. Que han de ser convençuts cada dia -i no vençuts amb fets consumats, tripijocs o artilleria grossa. Que no han de ser humiliats, com explica el filòsof Avishai Margalit.
Però Marciano Rajoy (com li etzibà amb ironia l’Alfred Bosch) continua i continuarà malgrat tot, malgrat el seu desprestigi i la convicció tan estesa que menteix i, a més, que és un desastre. Està fent una gran tasca encapçalant la “devaluació interna” i l’ofec financer a les comunitats autònomes potencialment incòmodes, i en primer terme a la catalana. A la valenciana, que és de la corda, ja la té captiva i desarmada. A la balear, amb l’esbirro d’aspecte feixista italià que hi ha posat, ni la considera.
De pas o sobretot du a terme una gran operació de reconducció política: l’ocupació sistemàtica del poder i de totes les institucions, menant un veritable colp a l’Estat, com denunciava Manuel Peris en un article recent a El País, on descrivia, alarmat, el desmuntatge de les estructures de control i contrapès que són essencials, conditio sine qua non, d’una democràcia, amb escàndols tan greus com el nomenament de president del Tribunal Constitucional en la persona d’un esbiaxiat militant del PP, la involució informativa de la televisió pública o l’ocupació prevista per setembre del Poder Judicial, entre moltes altres coses (tots els organismes d’Estat en mans de militants del PP).
Hi ha poders econòmics i mediàtics, i personalitats molt importants (àdhuc d’exesquerra, sorprenentment, o no tant) que aposten per aquesta farsa perillosa. Que no hi veuen un greu risc de desnaturalització i pèrdua de la democràcia. I que al·leguen que seria pitjor el remei (Aguirre-Aznar) que la malatia (Rajoy). O que l’interès suprem d’Espanya demana transigir amb tot això per evitar mals majors, com ara una inestabilitat política i de govern que seria mal vista pels mercats i perjudicaria, al remat, una incipient recuperació econòmica.
Aquesta argumentació matussera era, també, el quart punt del guió de Rajoy en la seua compareixença. Last but not least. L’últim, però no el menys important. De fet, pretenia, insistent, que això era el que realment tenia importància. La resta: pelillos a la mar. La resta: la decència, l’honradesa, els procediments democràtics, la dignitat col·lectiva, el respecte per les regles del joc, la igualtat de tracte, la comunicació racional amb els discrepants, un repartiment just de les càrregues… sí, sí, tot plegat assumptes menors. És clar, menors per a la concepció espanyola (versió macizo de la raza, que en deia Ridruejo) de la democràcia. I aquests són els que haurien d’acceptar, com a demòcrates europeus del segle XXI, el “dret a decidir”. Anem apanyats.
