És més fàcil gestionar els afectes i les identificacions en el Tribunal Constitucional que en el Col·legi Oficial d’Àrbitres de Futbol

TC

Joan del Alcàzar

En 1985 Pedro Pacheco era l’alcalde de Jerez de la Frontera. Va donar ordre de demolició d’un xalet del cantant Bertín Osborne, qui va recórrer la decisió municipal. Finalment, l’Audiència de Sevilla va fallar a favor de l’artista, per la qual cosa l’andalusista Pacheco es va fer famós en afirmar que la justícia era un catxondeo. Bé, es va fer famós no sols per això que va dir, sinó perquè quasi va ser afusellat pel desacato i per la irreverència de la seua afirmació. Tronaren els mitjans conservadors tot demanant que el seu cap fora exposat dins una gàbia de ferro per a escarment dels insolents. No ens consta (amb perdó per la frase de moda, però quasi tot s’apega) que el senyor Pacheco haja fet cap valoració respecte del que està passant quasi trenta anys després al Tribunal Constitucional, però no seria d’estranyar que es mantinguera en una posició pareguda.

Ara va i resulta que es pot presidir el més Alt Tribunal de justícia espanyol després d’haver estat magistrat del mateix tot mantenint la militància en un partit polític. En aquest cas en el Partit Popular, que és el que recolza el govern del senyor Mariano Rajoy, gallec de Pontevedra i registrador de la propietat de professió. Cal no oblidar que els recursos que arriben a l’Alt Tribunal solen estar referits a decisions governamentals, i que el seu president ostenta el vot de qualitat que pot dirimir els empats.

Ens permetreu algunes consideracions sobre la situació generada per la presa de possessió en el passat mes juny del doctor Pérez de los Cobos a la llum dels darrers esdeveniments.

1) No es gasta la mateixa mesura per a uns juristes que per a altres, i és que molt han canviat les coses quant a la benevolència del tracte segons convinga el Partit Popular.
L’actual president del Tribunal Constitucional espanyol és un catedràtic de dret del treball, murcià de naixement i doctor per la Universitat de València. L’il.lustre professor està considerat el pater de la reforma laboral propiciada pel Partit Popular, en companyia del seu col.lega Javier Thibault, també professor de la mateixa matèria, i actual director General d’Ocupació del Ministeri de Treball. Tots dos pertanyen a allò que en l’argot madrileny se’n diu el clan dels genovesos, i això en relació amb la caserna general pepera, ubicada al carrer dedicat en la Villa y Corte a la ciutat italiana.

Precisament sobre la reforma laboral versen bona part dels cursos en els quals Pérez de los Cobos ha intervingut en FAES (Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales, el think tank presidit per José María Aznar, una mena de laboratori ideològic al servei del pensament neoconservador espanyol) com a ponent o assistent. Una circumstància que, contràriament a allò que va passar en 2007 amb el magistrat Pablo Pérez Tremps, no ha generat cap problema en cap instància jurídica autòctona. Recordem que el magistrat Pérez Tremps fou recusat en el seu dia en el cas del recurs d’inconstitucionalitat de l’Estatut de Catalunya per haver participat, abans de la seua designació com a magistrat de l’Alt Tribunal, en un estudi realitzat per deu juristes sobre la constitucionalitat de l’Estatut.

2) Els efectes immediats i a mitjà termini de la situació desencadenada són imprevisibles i fan dubtar que els actors principals d’aquesta tragicomèdia siguen a) persones assenyades; o, b) persones d’una solvència ètica mínima. Quan el diari El País va publicar que Francisco Pérez de los Cobos va cotitzar com a militant del Partit Popular entre 2008 i 2011, ell mateix va admetre i va defensar la seua militància davant els seus companys del Constitucional.Des d’aquest reconeixement, Francisco Pérez de los Cobos, qui ha estat ponent de quaranta sentències des que va ser triat magistrat, podria veure-les qüestionades en bona part sinó totes. Aqueilla militància, —ocultada en la comissió de nomenaments del Senat, prèvia a la seua designació—, ha desencadenat ja l’anunci de diverses peticions de nul·litat d’algunes d’aquelles resolucions en les quals va participar com a magistrat.

Tanmateix, tanta o més sorpresa que els arguments emprats pel Partit Popular en boca de personatges com el senyor González Pons o l’actual ministre de Justícia, causa perals profans la unanimitat dels membres del Tribunal Constitucional, entenent com allò més raonable la militància mentre era magistrat i l’ocultació de la dada en presentar-se davant el Parlament.

De moment, els advocats de Baltasar Garzón i els d’Arnaldo Otegui ja han anunciat que reclamaran l’anul.lació de les decisions que l’Alt Tribunal va adoptar sobre les seues causes. La Junta d’Andalusia va a estudiar i revisar tots els temes que ha tractat Pérez de los Cobos i la Generalitat de Catalunya, de moment, es reserva la possibilitat de demanar la reprovació a l’espera que els de Rajoy reconsideren els seus arguments. A més, la Comissió Cívica d’Alacant per a la Recuperació de la Memòria Històrica es proposa comunicar al Comitè de Drets Humans, Civils i Polítics de les Nacions Unides el fet que va ser precisament Francisco Pérez de los Cobos un dels tres magistrats que van decidir no admetre a tràmit el recurs per a la nul·litat de la condemna a mort del poeta Miguel Hernández en 1940.

3) La línia argumental del Partit Popular, avalada pels membres del Tribunal Constitucional.
Després la confessió del President, el TC ha avalat el PP des del moment que els seus membres han dit amén a la que entenem com inacceptable compaginació entre militància partidària, mentides institucionals i presidència del TC. Segons els popularistes, −i això és allò que han beneït la resta dels magistrats del TC− la incompatibilitat afectaria als militants que tenen despatx al carrer de Gènova i poca gent més, tal vegada els barons regionals. La resta dels afiliats al PP, cap problema. És a dir que els motius d’incompatibilitat no vindrien donats pel que fa a la ideologia política o a l’assumpció jerarquitzada i supeditada a unes directrius polítiques partidàries, com fan els militants de qualsevol organització, sinó per una realitat determinada per l’organigrama polític-administratiu del partit.

Això vol dir que no es traça la importantíssima ratlla entre estar dalt o baix identificat amb la ideologia o la política d’un partit polític i ser militant del mateix. I això és una barbaritat que no pot ser mantinguda en un debat seriós.

Una persona pot simpatitzar amb el Partit Popular o amb qualsevol altre, inclús votar-lo en distintes convocatòries electorals, però no per això està sota la disciplina d’aquest partit, ni té perquè acceptar les seues directrius polítiques. Quan passa a ser militant, quan s’inscriu i cotitza, està en una situació radicalment distinta i infinitament més compromesa que el simple seguidor o el votant. Entre d’altres coses perquè els estatuts el condicionen de manera inequívoca.

4) És més fàcil gestionar els afectes i les identificacions en el Tribunal Constitucional que en Col.legi Oficial d’Àrbitres de Futbol. La normativa existent per a la designació dels àrbitres de la Lliga Espanyola de Futbol estableix què els àrbitres o els seus assistents no podran mai dirigir partits d’equips de la seva comunitat autònoma.
Tot i que el sistema de designació arbitral no ha estat sempre el mateix, aquesta exigència s’ha mantingut en el temps. Per exemple, de 1996 a 2005 un ordinador era l’encarregat de designar als àrbitres. Aquest sistema, que havia estat proposat pels equips, també tenia una sèrie de condicionants per a cada designació. La més important: que els àrbitres no podien arbitrar a equips de la seva regió autònoma. La mateixa prohibició que regeix avui en dia.

És a dir, que un àrbitre valencià no pot arbitrar el Llevant, ni un català el Barça, ni un basc a l’Athletic. Però, un magistrat que és militant d’un partit sí pot decidir amb el seu vot una sentència que afecte directament els interessos polítics i/o ideològics de l‘organització a la qual està estatutàriament lligat de forma subordinada.

No és una autèntica bogeria? Sí, ho és. Com és possible, doncs, tanta unanimitat entre persones de tan elevada formació jurídica? O és que tenia raó Pacheco i encara a hores d’ara la justícia és un catxondeo?

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER