Juli Capilla
Per als qui som llecs en economia –o en sabem ben poc–, resulta força difícil comprendre per què s’ha produït el tomb tan radical a Occident en aquesta matèria. Un gir que amenaça amb anorrear per complet l’estat de benestar de què gaudíem fins no fa gaires anys. La crisi, en diuen. Una “crisi” que “obliga” els governs de torn a adoptar mesures dràstiques de reestructuració del mercat laboral perquè, segons ells, “no hi ha més remei”. Mesures que, fins ara, no fan sinó engreixar sense aturador visible, i sense perspectives de millora, les taxes de l’atur. Ara com ara, la societat s’empobreix, i s’agreuja la distància entres els més rics –cada vegada són menys els que més tenen– i els més pobres –cada cop, més i més miserables. Aquest és, a grans trets, el panorama que hom pot dilucidar amb una anàlisi més o menys intuïtiva de la societat europea en què vivim. Però, si volem reforçar les nostres conjectures o hipòtesis a propòsit de la cacareada crisi, cal recórrer als experts.
Al darrer número de Le Monde diplomatique, versió espanyola, hi ha un article interessantíssim que explica, de manera didàctica i intel·ligible, el perquè de la crisi. Es diu “El origen de la crisis actual”, i n’és autor Vicenç Navarro, catedràtic de Polítiques Públiques de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i professor de Public Policy a la The Johns Hopkings University dels Estats Units. Cal afegir-hi, a més a més, que Vicenç Navarro és coautor, juntament amb Juan Torres López i Alberto Garzón Espinosa, del llibre Hay alternativas. Propuestas para crear empleo y bienestar social en España (Editorial Aguilar), prologat per l’eminent lingüista i activista nord-americà Noam Chomsky.
Deixant ara de banda el llibre, l’article en qüestió fa una anàlisi profunda del perquè de la crisi actual tot remuntant-se a la Segona Guerra Mundial. Fet i fet, es tracta de demostrar que les crisis no són fets aïllats, atzarosos i fatídics, que responen a imponderables sobtats i incontrolables, com sovint ens volen fer creure, sinó que tenen explicacions plausibles que apunten a responsables sense escrúpols i voluntats capcioses que tenen cara i ulls o, si més no, que s’adscriuen a una determinada ideologia: el neoliberalisme.
A “El origen de la crisis actual” Vicenç Navarro explica que les injustícies econòmiques, accentuades en períodes de crisi, es deuen a la diferència existent entre la renda del capital i la renda del treball, és a dir, a la distància que s’estableix entre el que guanyen les empreses, especialment les multinacionals, i el que perceben els treballadors, on la plusvàlua s’incrementa en favor de les primeres i en detriment dels altres.
Després de la Segona Guerra Mundial es produí un pacte segons el qual l’augment de la productivitat va anar aparellada amb una pujada significativa dels salaris. El pacte, però, es trencà entre finals dels anys setanta i la primeria dels vuitanta mercès a l’aplicació d’una política per part dels governs conservadors europeus basada en una cultura econòmica agressiva, que hom batejà amb el nom de neoliberalisme. Margaret Thatcher i Ronald Reagan en van ser impulsors aferrissats, del neoliberalisme, però no els únics, perquè de seguida s’hi sumà també la socialdemocràcia europea, amb François Mitterrand i Felipe González al capdavant. En el seu moment, tots dos s’excusaren –com es fa ara– en el fet que les mesures eren “inevitables” i “necessàries”.
L’aplicació del model neoliberal va provocar la baixada de les rendes del treball, atur, la caiguda del consum i la desacceleració de l’economia; mentre que, paradoxalment, les rendes del capital augmentaren exponencialment. En aquell context, però, el descens del consum va ser compensat amb el dèficit públic (Alemanya n’és un cas paradigmàtic) i l’endeutament de la població, gràcies a la concessió de crèdits baixos que, al seu torn, van donar lloc a una economia basada en el creixement il·limitat, l’especulació i les bombolles immobiliàries. Una economia fictícia, doncs, que, com sabem, va esclatar de manera sobtada a partir del 2008, i que ens ha menat a la crisi actual. En un principi, els establishments financers i els polítics europeus atribuïren la nostra crisi al col·lapse del banc nord-americà Lehman Brothers, i pensaren que Europa en quedaria al marge. La realitat, però, és totalment diferent. Segons Vicenç Navarro, la crisi financera europea és més greu que la nord-americana perquè el Banc Central Europeu no protegeix els Estats de l’especulació dels mercats financers, amb el consegüent increment del deute públic i el pagament d’interessos abusius. La Reserva Federal, en canvi, sí que funciona com un banc que protegeix els Estats Units. En resum, que no ha estat la manca de disciplina fiscal la que ha causat la crisi, sinó la inexistència d’un veritable Banc Central que protegisca els estats del sud, els anomenats GIPSI (Portugal, Irlanda, Grècia, Espanya i Itàlia), els quals han vist augmentar exageradament el deute públic a benefici de la banca alemanya.
La solució, segons Vicenç Navarro, passa per acabar amb un neoliberalisme rampant que no només ofega l’economia dels països GIPSI, sinó també els mateixos treballadors alemanys, per tal com aquests perceben baixos salaris en benefici dels guanys del gran capital. L’eixida de la crisi, doncs, hauria d’apuntar cap a un model econòmic més equitatiu i solidari, que acabara d’una vegada per totes amb l’economia especulativa i els abusos de la banca. Una política econòmica que revertís l’austeritat imposada, els retalls massius i la flexibilització del mercat laboral aplicats ad nauseam pels governs conservadors actuals.
Però, ¿què més podem fer per aturar la crisi? En aquest sentit, la lectura del llibre subscrit per Navarro, Torres i Garzón, Hay alternativas. Propuestas para crear empleo y bienestar social en España és molt encoratjadora. S’hi inclouen 115 mesures concretes que apunten a un model econòmic més just i racional que evitaria els sotracs tràgics –i interessats– a què ens sotmet el neoliberalisme més descarnat. Com ben bé apunten a la introducció tots tres autors,
“Sabemos que hay alternativas, que se pueden hacer otras cosas distintas a las que proponen la patronal, los banqueros, los directivos de los bancos centrales y los políticos que comparten con ellos la ideología neoliberal.
Lo sabemos sencillamente porque leemos, porque no recurrimos sólo a las investigaciones de quienes se dedican a reforzar el pensamiento dominante sin tener en cuenta los trabajos científicos que demuestran lo contrario. Por eso sabemos que se puede crear empleo impulsando la actividad económica y no frenándola, como quieren hacer los neoliberales. Por eso sabemos que para hacer frente a la deuda pública es mejor proporcionar a los países capacidad para generar ingresos propios y no quitársela porque entonces lo que se producirá será más deuda, como ha pasado siempre y como va a ocurrir en Europa con las medidas neoliberales que se están aplicando.”
