Vençudes

bombardeig Alacant

Aquil·les Rubio

Així semblen trobar-se algunes de les persones que van organitzar l’homenatge a les víctimes del bombardeig al Mercat d’Alacant el 25 de maig de 1938. La bona feina desenvolupada en els darrers anys per la Comissió Cívica per la Recuperació de la Memòria Històrica es va veure enterbolida per les decisions que va prendre a l’hora de preparar l’acte. La Comissió Cívica ha estat capaç de situar al mapa polític i emocional de la ciutat els indrets més significatius relacionats amb la Guerra Civil: el camp dels Ametlers, el Port, i el propi Mercat. I sempre ho ha fet acompanyada de centenars de persones, quan no milers. Ha trencat un mur de silenci i reconeixement  sobre els bombardejos a la ciutat, el camp de concentració de la Goteta, o els dies finals de la guerra al port. Un silenci institucional i també acadèmic. Amb tota la feina feta s’obre el camí per a continuar explorant, recordant  i reivindicant la memòria popular de la II República i la Guerra Civil.

A qui s’havia de rendir comptes, doncs? a canvi de què? Per a trobar-nos amb l’espectacle indigne del passat 25 de maig al Mercat, en el 75è aniversari d’un bombardeig? No té justificació que la placa estiga escrita només en castellà; perquè la Comissió Cívica ignora la llengua pròpia de la ciutat? Perquè nega la llengua que parlaven, en el moment de l’atac feixista, les classes populars d’Alacant? Perquè s’entesta a utilitzar, exclusivament, la llengua dels vencedors? Perquè accepta els paràmetres culturals que imposaren els feixistes en 1939? La pròpia placa amaga, també, la veritat. “La Comisión Cívica de Alicante para la Recuperación de la Memoria Histórica a las más de 300 víctimas civiles del bombardeo de la aviación italiana fascista del 25 de mayo de 1938”. Com si la responsabilitat de l’atac recaiguera en uns italians que, casualment, passaven per allà; com si donara por, o vergonya, deixar gravat en pedra que els avions de Mussolini eren també els avions de Franco, de l’església, dels terratinents i dels burgesos espanyolistes.

La indignitat resulta major quan els organitzadors de l’acte van donar la paraula als representants municipals del PP i UPyD. En una trista, patètica i protestada escenificació de la reconciliació nacional, els organitzadors no van tenir escrúpols per a donar veu als que condecoren els feixistes de la División Azul, als que aquella mateixa setmana impedien la declaració del 18 de juliol com a Dia de Condemna del Franquisme, als que a Alacant només han estat capaços de canviar 6 dels 86 noms de carrers feixistes, als que mantenen en peu la Creu dels Caiguts, el monument als falangistes d’Aigua  Amarga, o els escuts franquistes de la Delegació d’Hisenda, la caserna de Rabassa o el Banc d’Espanya.

I és que si volem recordar, restituir, reivindicar i dignificar la memòria dels assassinats pel feixisme ho hem de fer des de la veritat i la justícia. Començar a fer-ho des de la renúncia suposa, 75 anys després, una nova derrota.

Publicat a L’Accent (15 de juny de 2013)

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER