Toni Mollà
Primer, el diagnòstic
Les crisis –econòmica, política i també sociocultural– en què vivim immergits han assolat molts dels nostres punts de referència. En el terreny econòmic, en el polític i en el sociocultural. Les conseqüències en són enormes. La inseguretat i la precarietat laborals o la volatilitat dels nostres estalvis ho són de la primera. La falta de representativitat dels partits polítics (i dels sindicats) tradicionals i de bona part de les institucions oficials, de la segona. L’erosió d’un sistema de valors heretat que ens aportava seguretat, com ara la continuïtat cultural-tradicional (inclosa la lingüística), de la tercera. En són només exemples presos al vol, sense cap ànsia d’anàlisi exhaustiva. Siga com vulga, l’estructura social en què vivíem alegrement confiats encara no fa mitja dotzena d’anys ha passat avall. El(s) canvi(s) social(s) s’ha accelerat d’una manera impensada i ha assolit una profunditat també desconeguda. Diríem que ens han capgirat de dalt a baix el nostre ecosistema vital. No estic segur que la nostra capacitat d’anàlisi –parle per mi, en primer lloc– arribe a entreveure’n la complexitat de les mutacions. En qualsevol cas, sembla evident que les polítiques públiques actuals no responen tampoc a la profunditat dels reptes. Una prova és que la xarxa (de seguretat) familiar i la beneficència tornen a un primer pla com recursos d’emergència davant de l’abdicació (induïda) de l’estat com a proveïdor de serveis de benestar social.
Enmig de tot això, no estic segur tampoc que la política –la política institucional, vull dir– siga l’única esperança per a buscar-ne una sortida (unes sortides) més o menys reeixida. Em fa l’efecte que, ara més que mai, la societat (civil, per definició) ha de definir objectius propis i estratègies d’intervenció pública pròpies: estructures (socials) pròpies que la preserven, en primer lloc, de l’excessiva “corporativització” de la vida. Clarament: ha de buscar una estructura associativa i mercantil, com és àmplia millor, que funcione sense intervencions indesitjades de les estructures d’estat (propi o no, que això tant se val). Llevat, per descomptat, del paper regulador de mateix l’estat. Aquesta premissa val per a l’associacionisme festiu, ciutadà, cultural (que ha de funcionar sense subvencions, ai!), per al gremial o per l’esportiu o professional, posem per cas. De fet, una de les prioritats democràtiques més urgents, al País Valencià, és desmuntar les xarxes de complicitat (sovint de connivència) entre les estructures civils, d’una banda, i les econòmiques i/o les polítiques de l’altra. I això val, per descomptat, per als forats negres del València CF, la Junta Central Fallera o ACPV.
Amb tot, no cauré en cap visió individualista ni extrapolítica de la societat. Un lloc per a cada cosa i cada cosa en el seu lloc. En les circumstàncies actuals, de fet, la política és possiblement l’únic recurs d’aquells que no en tenim un altre (de recurs): d’aquells que no tenim poder econòmic ni sociocultural, en primer lloc. D’ací la necessitat de reivindicar la política com el factor més democràtic dels que intervenen en la gestió de la societat. Un dels centres d’interès preferent del sociòleg (i del politòleg) ha de ser, precisament, l’anàlisi dels vincles (i les consegüents causalitats) entre els factors polític, l’econòmic i el sociocultural.
L’hora de la política
No hauríem d’oblidar, enmig d’aquesta xarxa de fenòmens, que fins i tot els resultats electorals (i, per tant, la conformació de les alternatives polítiques i els governs corresponents) depenen, en bona proporció, de l’estructura social del país concret. De la seua societat civil. De l’estructura de la comunicació (la informal i la mediada). Del sistema de valors dels seus ciutadans. Etcètera. En la tria dels electors, sol pesar l’”actor” que s’hi presenta, com és evident. Però l’estructura ideològica prèvia en determina (també) l’elecció. Quasi sempre, ben pensat. Dit d’una altra manera, la constel·lació de valors i actituds del cos social determina els comportaments electorals tant com (o més que) l’alineació de notables (o no tant) que presente cada sigla. Tinc la impressió, per exemple, que el mapa polític valencià s’explica, en primer lloc, per una tendència de fons que va més enllà de programes, candidats i sigles. Al meu entendre, el model de societat civil (anestesiat pel poder polític) i de l’estructura de la comunicació social filla de la transició (pública i privada, estatal, autonòmica i local-comarcal) ha deixat pocs clivells per on difondre missatges progressistes, més enllà de les cireretes que adornen cada pastís (associació o mitjà de comunicació).
M’atrevisc a apuntar, en aquesta línia, una causa (i alhora conseqüència) d’aquest eixam d’interessos civils, mediàtics, econòmics i polítics que hauríem de tenir en compte. El culte a la velocitat i el soroll –passeu-me’n la metàfora– ha donat el seus fruits fins a cristal·litzar en una hegemonia cultural clara i duradora. Hipòtesi: els “valors” dels valencians s’alineen majoritàriament i conscientment amb la proposta de la dreta, que ha esdevingut, amb perdó per la redundància, un partit popular. Deixe de banda si això és producte d’un procés de narcotització o no, que, als efectes estadístics, tant se val. Cadascú de nosaltres pot aportar una pluja de detalls sobre el particular. Des de la promoció dels bous embolats a la militzarització de certes festes, el paper bavarés dels casals fallers o l’estigmatització de qualsevol mena de pensament il·lustrat.
I, malgrat tot, l’única manera de revertir aquesta tendència (de fons) és el treball polític sobre aquestes esferes de la vida pública per a construir una (nova) hegemonia: en l’esfera social, en la mediàtica i en la institucional (amb l’electoral, com a pas previ).
Què fem?
Convindria recordar que la consecució del poder polític no és un fi en ell mateix. No es tracta de substituir ningú, sinó de fer unes “altres” polítiques per a provocar uns “altres” canvis. El poder polític (institucional) és (ha de ser) un mitjà per a provocar una profunda metamorfosi en el terreny econòmic i també en el sociocultural. Aquesta és, al meu entendre, la premissa des de la qual hauríem de fer les previsions davant de futures convocatòries electorals, amb la tria de les coalicions desitjables i les alternatives programàtiques davant d’una eventual derrota del Partit Popular i l’alternança corresponent sota les formes organitzatives que convinga.
Si la meua hipòtesi és certa, ¿quina és la recepta que hauria d’aplicar una suposada alternativa al partit governant?
a) Adaptar-se als valors majoritaris i, per tant, convergir ideològicament amb el PP, matisos discursius a banda, tot i mantenir marques diferents en el mercat. L’etern possibilisme del vot útil sempre ha alimentat aquesta versió. El cas basc de l’anterior legislatura i el grec actual són exemples clamorosos d’aquesta versió dual de la societat que genera alternatives intercanviables, més enllà, com dic, dels matisos. La gran coalició alemanya és també ben a prop de la nostra memòria. Els casos francès i espanyol juguen també massa sovint al maniqueisme polític descarat i trampós.
Aquesta opció, no descartable, comportaria, en el nostre cas, defensar (justificar, si més no) les connivències i les zones d’ombra consolidades entre els poders econòmics (constructores, bancs, despatxos d’advocats, etc.), els partits polítics i les institucions: la benedicció del PAI de Porxinos, del Nou Mestalla i tota la Ruta del balafiament, l’assalt i el malbaratament dels recursos públics o del sistema financer propi, la llibertat de tria d’escola o el desmantellament de l’esfera pública (educativa, sanitària, serveis socials, mitjans de comunicació), l’obscurantisme anticatalanista, entre altres. El govern tripartit de Joan Lerma, Ciprià Ciscar i María Consuelo Reyna en va ser el precursor, malgrat les capes de vernís cultural. D’una cultura entesa, no ho oblidem, a la manera aristocràtica, al·lèrgica als seus aspectes crítics i discursius.
I b) Intentar canviar aquesta constel·lació de valors i difondre una nova utopia que recupere el concepte de solidaritat social i de redistribució dels drets i deures ciutadans, que opte per un canvi de model productiu i que situe la lluita contra l’atur com a primera prioritat. La proposta i el programa requereixen intel·ligència en l’elaboració del discurs i en la tria dels seus mitjans de (re)producció: en la societat civil, en els mitjans de comunicació tradicionals (orals, escrits i audiovisuals) i en les xarxes digitals. Un esforç teòric, en definitiva, que cristal·litze en un programa de mínims, organització(ns) que actuen de manera planificada de dalt a baix del país i, segurament, nous actors.
¿Quins són els nous valors a potenciar?, ¿quin el programa de mínims?, ¿qui l’ha d’establir?, ¿quins són els actors que hi haurien d’intervindre?, ¿només els partits polítics?, ¿quins? Etcètera.
A qui votem?
El silenci, ja ho sabem, no és un signe buit sinó ben sovint un acte de modèstia. Però també és cert, per contra, que “el silenci és el partit més segur per a aquell que desconfia si mateix”, segons ens va ensenyar La Rochefoucauld. Aquest és el (meu) primer dilema. D’una banda, una incomoditat aguda davant de la situació actual. La desconfiança en els quadres dirigents actuals subratlla el meu escepticisme preventiu. De l’altra, la necessitat de pensar que sempre hi pot haver un futur que no siga igual al passat. Ni a l’immediat ni al més remot.
Al meu entendre, no es tracta de “tornar a governar”, com interpreten alguns dirigents de la vella (i actual) esquerra. O de “pillar govern”, com aspiren alguns dels nostres antics companys de militància juvenil. Es tracta, per contra, d’elaborar una nova “cosmovisió” que aporte una mínima possibilitat de concebre un país possible, tal com suggeria el títol d’un llibre massa oblidat d’Adolf Beltran. Es tracta, ben mirat, de reinventar el país i el “sistema”, alhora. I, amb això, les (noves) relacions entre l’economia i la política, en primer lloc. De (re)pensar el paper de la Generalitat (i els poders locals) en l’ordenació territorial, mediambiental i paisatgística del país, en les polítiques sobre el sector primari (lligades a l’ordenació territorial, i amb urgències com ara un Pla Integral de l’Horta o la recuperació del sòl agrícola abandonat); o en un pla també d’urgència per a la (re)industrialització a partir de nous paràmetres de sostenibilitat. De repensar el miratge que significa fiar tot el nostre futur al sector terciari, amb el turisme com a única punta de llança. De (re)pensar, finalment, el “valor afegit” de l’autonomia política en la (re)definició d’un estat (del benestar) propi. Etc. Tot això, juntament amb un replantejament del projecte municipalista, al meu parer un dels grans desenganys de la democràcia: no oblidem que la bombolla immobiliària no s’entén sense l’autonomia municipal en la gestió del territori. Un municipalisme, d’altra banda, que no té res a veure amb el localisme aïllacionista i tribal d’alguna de les nostres tribus, tan partidàries del que l’amic Tom Harrington anomena el “minifundisme mental”. I un llarg etcètera que no puc ara estirar.
Vull pensar, optimista tenaç per obligació biològica, que els valencians no-populars tenim una cosa en comú: l’oposició a “lo existente”. Vull pensar, tal com han reclamat des d’aquesta tribuna observadors atents com Francesc Bayarri, Joan Alcàzar o Gustau Muñoz, que serem capaços de generar una nova cultura política que pose fi al malson en què vivim immergits. Un vell eslògan de la Unitat del Poble Valencià, al qual tinc afecte per raons biogràfiques, deia: “Canviem de marxa. Comencem a guanyar”. Comencem a pensar, si més no.
