Antoni Vives
En una entrevista realitzada l’any 1965, el periodista li preguntà a John Le Carré d’on provenia el pessimisme tan accentuat de les seves obres. L’escriptor travessà el periodista amb la mirada i respongué, molt seriós: “De l’observació de la realitat”.
No fa gaires dies José María Aznar, que segueix desplegant la campanya que l’ha de fer tornar un altre cop a la primera fila de la palestra política, feia un discurs clar i directe, al Club Siglo XXI de Madrid. L’escenografia i el lloc, tan evocadors dels avatars de la Transició; la semiòtica del discurs, em refereixo als silencis, a la gesticulació falsament continguda, a la duresa de la mirada i de la pronúncia; la seguretat impostada, els consells i els sil·logismes, tan lligats al que representa la negligida i importantíssima tradició discursiva de la dreta nacionalista espanyola, es feren presents de manera magnífica, gairebé diria que de manera invencible, a la capital de l’Estat,
Aznar encarna una Espanya que no l’explica del tot, però que sí que n’explica una part substancial i imprescindible. És la part d’Espanya que menys comprenem els catalans, la més llunyana de la nostra cada cop més evident ànima llatina, vull dir del mar del Laci, barreja de menestrals del nord amb sang semítica i comercial, mesclada amb l’ànima pagesa del petit propietari per a qui allò que passa més enllà de la cleda és un accident negligible de la vida.
Aznar es mou a la perfecció en les aigües de la transcendència, mentre que nosaltres ho fem de manera gairebé immillorable en les de la practicitat i el possibilisme més pornogràfic. Fora d’això, acostumem a fer figa i ens enfrontem perplexos a l’Espanya que ens queda més lluny.
Cal rellegir alguns dels textos fonamentals d’Espanya per comprendre quines són les fonts de què beu Aznar i el neoespanyolisme puixants. S’ha parlat molts cops de l’obsessió d’Aznar per Felip II. Ens hem equivocat. El neguit de l’Espanya d’avui s’assembla molt més al de Felip IV. Els anys d’Aznar al govern són els de la dècada gloriosa del comte duc d’Olivares, entre el 1620 i el 1630. Són els anys de la rendició de Breda, de la rendició de Jülich, de la reconquesta de Puerto Rico, de l’expulsió dels holandesos (ah, els comerciats i descreguts) del Brasil. Són els anys dels grans generals espanyols: el duc de Feria, Don Fadrique de Toledo, Ambrosio Spínola… tots ells retratats per Velázquez, Carducci, Castello, al Salón de Reinos del Palau del Buen Retiro de Madrid en el moment de màxima glòria de la dècada prodigiosa, quan semblava que Espanya, és a dir, l’imperi dels Àustries arrelat definitivament a Madrid i comandat amb mà de ferro per Don Gaspar de Guzmán, el comte duc, podia reeixir.
Al cap de pocs anys d’haver penjat els quadres, alguns dels quals podem veure al Museu del Prado, la major part dels generals retratats havien caigut en desgràcia o havien mort. La majoria de les glòries, Breda, el Brasil holandès, Breisach i el seu vital pont sobre el Rin, havien retornat a les mans enemigues, definitivament. La melangia i la sospita, la ràbia i la necessitat de recuperar grandeses amararen el Buen Retiro. La Unión de Armas, que volia dir la unió efectiva dels diferents reialmes que conformaven l’imperi dels Habsburg espanyols sota el model castellà, esdevingué l’obsessió d’Olivares i del rei. L’antic enemic, els herètics holandesos, els pirates del nord, els enemics de Déu i de la Corona, havien guanyat la partida i havien deixat sense missió el rei el i seus servidors més fidels. Espanya iniciava definitivament la davallada a l’infern de la pèrdua de pes polític a Europa i al món. Els catalans, com a nous holandesos, esdevinguérem l’objectiu. Dues fites en l’inici d’aquell camí: les Guerres de Secessió dels anys 40 i la Guerra de Successió dels primers quinze anys del segle XVIII. El final és conegut.
La dècada prodigiosa d’Aznar va ser la de les Açores, la de la bombolla immobiliària, la dels creixements brutals de l’economia del totxo. La llotja del Reial Madrid esdevingué el Salón de Reinos. Quevedo i Antonio de Mendoza, els poetes i dramaturgs al servei de Felip IV, foren emulats per diaris, televisions i ràdios de tots coneguts. Canvieu ara Don Fadrique per algun dels banquers de fortuna i teniu l’escena completa.
No ens equivoquem, però. Tot i que van ensopegar estrepitosament, poden tornar. No comprenem fins a quin punt la seva missió és viva, fins a quin punt la unidad de destino mou els esperits d’aquesta Espanya que ignorem. I fins a quin punt el nostre feble barboteig històric esdevé insignificant si no som capaços d’esdevenir els holandesos del sud.
Mentre ens fotem del que representa Aznar, els homes de Smiley en van prenen nota.
Publicat al diari Ara el 17 de juny del 2013
