Damià Pons
El mallorquinisme polític ha tengut continuïtat d’ençà de les darreries del segle XIX, amb l’excepció de les dues dècades posteriors a la Guerra civil. Aquell va ser un temps en què a Mallorca l’afirmació nacional va quedar reduïda a una dimensió exclusivament literària i, a més a més, tan sols en uns àmbits molt restringits.
Tanmateix, a pesar de les aportacions doctrinàries prou valuoses que varen anar fent fins a l’any 1936 tot un seguit d’intel·lectuals il·lustres –Miquel S. Oliver i Antoni M. Alcover, Gabriel Alomar i Miquel Ferrà, Guillem Forteza i Joan Estelrich, els republicans federalistes i Emili Darder– mai no varen donar-se dos requisits que sempre són imprescindibles per a l’èxit d’un moviment ideològic. D’una banda, no hi va haver la capacitat de consolidar uns partits polítics propis que estiguessin al seu servei. De l’altra, l’acceptació social assolida va reduir-se tan sols a una minoria dels ciutadans, prou qualificada a nivell cultural i professional però del tot insuficient.
En el període de trànsit entre el darrer franquisme i la creació del règim autonòmic, el mallorquinisme polític va reprendre la seva producció de discurs. Des de la publicació d’Els mallorquins (1967) de Josep Melià fins a avui mateix, el nombre de llibres i articles sobre la qüestió nacional dels mallorquins, en un sentit ampli, ha estat molt abundosa, amb un bon nombre de fites d’indubtable rellevància. Així mateix, s’ha resolt la doble mancança que hi havia hagut abans de la Guerra civil. Al llarg d’aquesta segona restauració borbònica, a Mallorca hi ha hagut organitzacions consolidades adscrites al nacionalisme polític, les qual també han aconseguit esser presents a les institucions, amb l’única excepció del Congrés dels Diputats.
M’estic referint al PSM-Entesa Nacionalista (1976) i Unió Mallorquina (1982), situats respectivament en el centre-esquerra i en el centre-dreta de l’arc ideològic. Dos partits fonamentats en cultures polítiques molt diferenciades, amb electorats escassament intercanviables. Ambdós, en els seus millors moments –les eleccions balears de 1995 i de 1999– varen fer possible que el mallorquinisme polític aconseguís quasi un 20% de suport electoral, prop de vuitanta mil vots. I si bé és cert que en cap moment no varen posar en perill l’hegemonia del bipartidisme estatalista (PP-PSOE), també ho és que amb les seves actuacions, de govern o d’oposició, condicionaren positivament, des d’una perspectiva nacional, la política mallorquina i balear.
Tanmateix, al segon quinquenni d’aquest mil·lenni, una crisi profunda, val a dir que de naturalesa del tot diferent, va sotraguejar els dos partits. Unió Mallorquina, a causa d’haver protagonitzat un gran nombre de pràctiques corruptes, sobretot des del govern del Consell de Mallorca i durant la legislatura de 2003-2007, va esser objecte, a partir del 2008, d’un protagonisme mediàtic absolutament negatiu i d’una intensa investigació judicial, amb casos de condemnes fermes d’alguns dels seus dirigents. Igualment li va succeir al govern del PP presidit per Jaume Matas (2003-2007), que també s’havia dedicat compulsivament a la depredació dels recursos públics. Tot i així, cal observar com pot ser de diferent el desenllaç d’un partit polític que hagi estat infectat per la corrupció. Els partits que formen part del sistema político-institucional espanyol compten amb suports poderosos que els garanteixen la supervivència, superant el descrèdit que la pràctica de la corrupció els pugui haver representat a nivell mediàtic o social.
Fins i tot pot succeir que l’electorat propi sigui molt condescendent amb els pecats que han comès i els faci novament confiança. Els resultats de les eleccions balears del 2011 –el PP aconseguí majoria absoluta– en són una prova. Contràriament, un partit autòcton, Unió Mallorquina, no va poder sobreviure al tsunami dels titulars de portada dels mitjans de comunicació i a la fiscalització judicial de les seves pràctiques polítiques corruptes. A les eleccions del 2011, UM ja no s’hi va presentar. Va ser el punt i final de la presència del mallorquinisme polític de centre-dreta a les institucions balears. El cas del PSM va ser del tot diferent. A causa d’interessos personalistes poc patriòtics, d’una alarmant immaduresa ideològica i de la mancança inexplicable del pragmatisme més elemental –la fragilitat s’ha de combatre amb la unió–, una part de la militància va anar-se’n del partit i va crear una organització pròpia, l’Entesa per Mallorca. El PSM tan sols va poder contrarestar l’impacte negatiu d’aquesta escissió recorrent a la fórmula de les coalicions per afrontar els processos electorals, el 2007 i el 2011. D’aquesta manera el PSM s’ha pogut mantenir present sense interrupcions a les principals institucions mallorquines i balears.
Aquest 2013, per sort, els vents bufen favorables per a les organitzacions del mallorquinisme polític. Fa unes setmanes, dues formacions de centredreta (Convergència per les Illes i Lliga Regionalista), sorgides de la desfeta d’UM o de la reacció contra la manera de governar el PP que té Josep Ramon Bauzà, varen unir-se orgànicament amb la creació de la Plataforma per les Illes (el PI). A les eleccions balears del 2011, hi varen concórrer desunides. No varen treure cap diputat però varen rebre uns trenta mil vots. La previsió és que el PI entri al Parlament i al Consell de Mallorca l’any 2015. La combinació d’un dirigent amb habilitats populistes i d’una mallorquinitat primària (en Jaume Font) i d’un altre intel·lectualment rigorós i d’un mallorquinisme sòlid (en Josep Melià) ho poden fer possible. La pèssima gestió governamental del PP de Bauzà, combinada amb la seva confrontació permanent amb gairebé la totalitat dels sectors econòmics, socials i professionals, i amb la seva croada contra els elements més bàsics de la mallorquinitat, configuren un escenari de futur que ofereix bones expectatives per al centre-dreta mallorqunista.
Fa poc més d’una setmana el PSM i l’Entesa per Mallorca varen celebrar un congrés per formalitzar el seu retrobament. A partir d’ara el PSM-Entesa ha d’intentar fer créixer socialment i electoralment l’espai del centre-esquerra nacionalista, traient profit del descrèdit ben merescut que s’han guanyat el PP i el PSOE. I també ha d’intentar establir les màximes complicitats amb els diferents sectors socials que a hores d’ara estan en permanent mobilització contra el PP més antimallorquí i més antisocial de tota l’etapa autonòmica. Sota la direcció d’en Gabriel Barceló, un líder poc efectista però seriós i integrador, i essent la peça essencial de la coalició MÉS per Mallorca, el PSM-Entesa té l’oportunitat de fer un salt cap endavant en la consolidació d’un mallorquinisme polític explícitament autodeterminista, partidari d’una regeneració a fons del sistema polític, i amb un programa i una acció de govern que permetin anar avançant en la construcció d’unes Illes Balears amb voluntat de sobiranes, que denuncien sense complexos l’espoli fiscal que pateixen de l’Estat, que aposten amb coratge pel recobrament de la llengua i la cultura catalanes, que opten per l’economia productiva sostenible i la cohesió social, i que situen la igualtat d’oportunitats i el manteniment de l’estat del benestar en l’epicentre de totes les actuacions polítiques.
El creixement dels partits de l’eix nacional –en la seva doble variant de dreta i d’esquerra– és una premissa bàsica per anar creant la majoria social necessària que permeti que les Balears surtin del pou de la dependència política i de l’espoli fiscal, i també de la desnacionalització lingüística i cultural.
Publicat a tribuna.cat (6 de març del 2013)
