Francesc Bayarri
Totes les enquestes publicades els darrers mesos indiquen que en 2015 el PP perdrà la majoria absoluta en les principals institucions valencianes. Segons la tendència dibuixada, un acord entre socialistes, Compromís i Esquerra Unida podria ser suficient per a governar la Generalitat i molts ajuntaments claus. No necessàriament amb els vots del partit de Toni Cantó i de Rosa Díez. Les enquestes, per primera vegada en vint anys (vint anys!) pinten desfavorables per a la dreta valenciana. I, de sobte, en lloc de significar esperança d’un futur de molta més llum, la paraula “tripartit” ha esdevingut el nou fantasma que recorre el País.
Tal com era de preveure, des del camp de la dreta, tant per part de portaveus oficials com del seu mariachi mediàtic, s’anuncia l’arribada de l’infern, del catalanisme i de Carod-Rovira. Cap novetat en el discurs, en conseqüència. La virulència dels atacs –repetits totes i cadascuna de les voltes que representants dels tres partits progressistes seuen a la mateixa taula– confirma que també les enquestes internes dels populars donen per perdudes moltes institucions. I l’alternativa no els fa gens de gràcia. Només caldria afegir: evidentment.
Els problema rau en l’altre equip. ¿Com és possible que persones amb experiència política puguen considerar que un article en la caverna (o dos, o trenta-quatre) farà perdre un sol vot de l’esquerra? ¿N’hi ha ni que siga un sol lector de La Razón, posem per cas, que després de llegir que socialistes, Compromís i Esquerra Unida poden pactar un programa de govern reflexione així: “Anava a votar Cayo Lara, però ara ho tornaré a fer per Fabra”?
Potser la classe política –també a l’esquerra– menysprea la intel·ligència de la població. Tots/es els/les votants potencials de l’esquerra saben que cap dels tres partits està ara en condicions d’obtenir una majoria absoluta en les institucions. Per tant, la necessitat d’un pacte postelectoral està descomptada electoralment. Per òbvia.
Una cosa molt diferent són els pactes preelectorals, la història dels quals no ha estat precsisament reeixida. Les sumes preelectorals no multipliquen, ans poden restar i tot. Almenys per la nostra zona. La normal intel·ligència de la població comprén, sense cap problema, que tota força política farà els possibles per esgarrapar unes dècimes més de suport; i la lluita, vot a vot, casa per casa, pot arribar a una intensitat màxima en segons quins moments. Tampoc res de nou sota el sol. Però la nit electoral cadascun comptarà les seues forces, i a continuació haurà de prendre decisions.
Si la població progressista dóna per descomptat tot açò, d’on naix el pànic fins i tot a la mateixa paraula ‘tripartit’? No seria millor començar per transmetre missatges positius sobre possibles acords en matèries tals com la qualitat democràtica, les polítiques solidàries en temps de crisi, el finançament autonòmic o l’autogovern? Davant de la descomposició de les institucions governades pel PP (potser, fins i tot, la descomposició de tot un règim), caldrà llançar el missatge d’una alternativa sòlida. En els continguts, i en el nivell de l’elit que els ha d’executar.
La descomposició de dreta s’està traduint en una forma de governar caòtica. Improvisació diària, de sorpresa en sorpresa, amb la seua cúpula contra les cordes en l’àmbit judicial, i amb crisis internes profundes. El caos és això. L’error seria deixar penetrar en l’ambient social que el caos vindria en el futur d’un acord tripartit (que no serà fàcil i exempt de problemes, d’altra banda) i no la realitat diària actual, amb uns governs, de majoria absoluta, immersos en una espiral diabòlica, lluitant contra ells mateixos.
Una llegenda urbana atribueix a John Calvin Coolidge, president dels EUA fa noranta anys, aquella frase de “o jo, o el caos”. I afegeix –la llegenda– que l’auditori li va respondre sense dubtar-ho: “El caos”. Aquesta és la jugada de la dreta en descomposició, proposar-se com l’única alternativa sòlida davant el caos d’un eventual tripartit. Potser ha arribat l’hora de respondre com l’auditori de Coolidge. O també, d’anar avançar les grans idees d’una política d’estat valenciana. Convéncer l’electorat que hi ha una alternativa, i que no serà tan caòtica com canten els mariachis mediàtics. Perquè en nombroses propostes fonamentals hi ha un acord de base, i perquè la batalla electoral és una cosa –legítima– i la responsabilitat de governar n’és una altra, de ben diferent.
