Ferran Garcia-Oliver
Caddy Adzuba fa uns dies va passar per Barcelona. No hi anava de turisme sinó a explicar l’apocalipsi –i el substantiu no és cap exageració—que es viu –si viure és un verb en aquest cas que vulga dir res—al Congo. L’activista dels drets humans i periodista digué: “Conec el cas d’una dona a qui van violar davant de la família, van obligar el seu fill que també la violés, després van decapitar el seu marit, se la van endur al bosc com a esclava sexual i van donar-li de menjar els seus fills”. I això que els males bèsties aquests no havien llegit El cor de les tenebres del Conrad. El Congo deu ser un dels territoris del món més renyits amb la sort des que el primer europeu hi va posar, a mala hora, un peu. La desgràcia d’ara és que és el primer productor de coltan, amb un 80% de les reserves mundials. El coltan és un mineral escassíssim i serveix per a la fabricació de components electrònics. Cada vegada que ens apeguem el mòbil a l’orella és com si ens aproximàrem un bocí minúscul de la terra congolenya on, per si fóra poc, hi viuen els goril·les. I goril·les i extracció de coltan són incompatibles, per a desgràcia dels goril·les, no cal dir-ho.
El que havia de ser un bé de Déu, la producció gairebé en exclusiva de coltan, s’ha convertit en un mal son del dimoni. Qui se’n du el pastís és, en primer lloc, Ruanda, que ha ocupat la zona i, a sang i fetge, ha ocasionat el desplaçament de més d’un milió de persones. Ruanda ha fet de l’espoli congoleny la seua activitat empresarial i bèl·lica prioritària. Amb el vist-i-plau, com si no, dels gendarmes i les multinacionals que governen el món, que s’emporten la millor i més suculenta part del pastís, això és Estats Units, Alamanya, Països Baixos, Bèlgica (l’idil·li del colonitzador continua, doncs) i, ves per on, també el Kazajistan. Un treballador congoleny que treballa a les mines guanya entre 10 i 50 euros setmanals, mentre que la tona de coltan cotitza al mercat a 400.000 dòlars.
La guerra ha provocat gairebé sis milions de morts. Però són negres, no europeus ni jueus, ni nord-americans ni… La mort té el valor del color de la pell. I en aquesta guerra val tot. Qui la paga són els més dèbils, les dones sobretot: les violació sistemàtica és arma de destrucció massiva al Congo, recordava la valenta Caddy Adzuba, que òbviament està amenaçada de mort. Els kalàixnikovs serveixen també per introduir-los al sexe de les dones. Hi ha una corografia sinistra en aquest apocalipsi diari que ens arriba filtrat per evitar mals de ventre als occidentals. Els personatges que mouen els fils de la coreografia són igualment sinistres, anònimament sinistres, que deuen disfrutar d’allò més, això sí, tant de la Fórmula 1, com d’una pintura de Barceló, d’una sonata de Mozart en l’òpera de Viena o d’un senyor tiberi a Can Roca.
I encara diuen…!
