Joan del Alcázar
L’home ja té una edat, però no és massa gran. Al voltant dels seixanta. Plorava darrere d’unes ulleres fosques de pasta amb unes llàgrimes contínues que apartava ferma i periòdicament amb el dit, ara l’ull dret ara l’esquerre. Una dona, vaig entendre que la seua, al costat, amb la samarreta de l’Associació de Víctimes del Metro 3 de Juliol. Darrere de l’home, una parella jove, xic i xica. Potser el fill i la companya. Ell, seré, mantingué la mà afectiva per sobre el muscle del pare. De tant en tant, l’acaronava per tal de confirmar-li que estava al seu costat, sentint amb ell. La xica també li acaronava l’esquena, afectiva, de manera intermitent; mentrestant, es mantenia abraçada al xicot. N’eren quatre persones, quatre víctimes colaterals, que assistiren a la darrera concentració a la Plaça de la Mare de Déu de València. No els hi vaig sentir paraula a ningú dels quatre. Vaig veure els rostres de la dona i dels joves, però no el de l’home. A ell, el que més em va afectar, no el reconeixeria si el tinguera al davant. El grup, unit pel dolor i per la exigència de justícia no va fer sinó estar, fer les palmes d’acompanyament a les consignes que els concentrats van corejar, estimar-se en silenci, i en el cas de l’home plorar durant la bona estona que durà la concentració.
Per qui plorava aquest bon senyor? Tal i com ell ho feia, passats sis anys, només es plora -crec- per un fill, per una filla. Eixe dolor insuperable, aquelles llàgrimes amargues, incontenibles i quasi imperceptibles per a tots els que estàvem en la seua rodalia, no poden tindre una altra explicació.
Vaig sentir el desig d’abraçar-lo, però no em vaig atrevir. No obstant, vaig entendre que estar allí, a l’aplec número vuitanta dels familiars de les víctimes era per a mi un deure amb aquell home. Era la segona vegada que hi assistia, la primera després de la massiva del 3 de maig, la posterior a l’emissió del programa de Jordi Évole. Com és que no havia estat abans?
Aquell home, aquella família va quedar destrossada el dia 3 de juliol de 2006, i molts -tot i la nostra solidaritat envers les famílies de les víctimes- vam tardar sis anys en entendre que no n’hi ha prou amb ser solidaris implícits, que havíem de ser-ho explícitament. Els mitjans de comunicació valencians havien informat -uns més que altres; alguns entre zero i res- de les peripècies de les famílies de les víctimes del desastre de la Línia 1, de la boira decretada pel Consell sobre l’accident, de la negativa del MH president Camps a rebre’ls, de les escandaloses notícies a propòsit de la comissió a Corts Valencianes; però, jo no havia sentit la necessitat d’estar físicament al costat dels pares, les mares, els germans, els familiars, els amics de les 43 persones que van perdre la vida aquell terrible 3 de juliol.
No tinc, no trobe una explicació raonable a la manca de sensibilitat de part meua. Atenuants, potser. La irritació política, la ràbia inclús, per la supèrbia onanísitica dels governants valencians des de fa dues dècades, pel seu menyspreu a tot i a tots allò que no siguen ells i els seus interessos. L’atenció preferencial als problemes diguem-ne estructurals de la nostra societat: la crisi, l’atur, l’emigració dels joves, la corrupció pestilent de tantes institucions que haurien de ser exemple d’honorabilitat. Les meues petites comoditats, les preocupacions del dia a dia, el treball, els compromisos… No sé, ja ho dic, atenuants en el millor dels casos.
I mentre jo he estat captiu de les meues petites o grans preocupacions, -pensava mentre el tenia al davant- eixe home porta vuitanta mesos plorant en silenci. Ja era hora que jo despertara, ja era hora que com a ciutadà i com a pare el fera costat en la seua exigència de justícia.
Em va commoure la confessió de Beatriz Garrote en començar la seua intervenció, en veure la plaça plena de gent. Tenien por per la concentració de maig, la immediatament posterior a l’emissió del programa Salvados, haguera tingut una influència efímera aconseguida gràcies a Évole i col.laboradors.
Després, tanmateix, crec que vaig concentrar-me en l’home que plorava en silenci. I més m’identificava amb el senyor de les ulleres que amagaven els ulls plorosos, més desconcert em provocava recordar la imatge de Juan Cotino en ser preguntat per l’accident al Salvados.
Escrivia jo farà poc enes setmanes que en veure a la pantalla de televisió com el somriure displicent inicial del cavaller va anar convertint-se en una màscara, en veure com Évole no amollava el mos, en veure com la gent li exigia respostes, Cotino i la seqüència van esdevindre insuportablement irritants. I afegia que aquell espècimen d’ésser humà de tan baixa qualitat és el President de les Corts Valencianes, per a vergonya nostra. Per a una immensa i dolorosa vergonya.
Em preguntava a continuació si València despertaria d’una vegada per totes de la narcolèpsia política que patim des de fa molt. Era una intenció política la que va animar-me per a fer aquelles reflexions. Avui, no. Avui, després la darrera concentració de les víctimes del metro, és la part humana la que m’encoratja a traslladar a la pantalla de l’ordinador un sentiment, el de la solidaritat en el dolor amb aquell home que plorava en silenci al qual no vaig atrevir-me a abraçar.
Ara sé que cada dia 3 tinc una cita amb ell, a la Plaça de la Mare de Déu. Si més no, mentre no obtinga la justícia que és l’únic bàlsam al que pot aspirar.
