Kerem Oktem
Centenars de milers de manifestants als carrers d’Estambul. Desenes de milers de policies que ataquen amb bombes de gas lacrimogen i bales de goma. El pont del Bòsfor ple a vessar de manifestants. Reunions de solidaritat a tot Turquia i més enllà. Un govern que sembla haver perdut el contacte amb els esdeveniments sobre el terreny. Uns mitjans de comunicació els patrons dels quals han estat intimidats per tal de no informar del que passa davant dels seus ulls. Un país en el caos. Un primer ministre, que el 2011 alliçonava Hosni Mubarak sobre democràcia i justícia divina –i que va ser reelegit després amb un vot popular massiu–, que ara sembla tan maldestre com l’exdictador egipci. Tot això ha llançat Turquia en la seua crisi més profunda en més d’una generació.
Turquia sembla trobar-se entre els candidats més improbables per a un aixecament popular. Té una de les poques economies pròsperes d’Europa, amb un creixement rècord, l’atur en retrocés i la disminució de la pobresa urbana. La infraestructura tècnica del país mai no ha estat tan avançada, la seua gent mai no ha estat tan ben formada, la seua societat mai no ha tingut una classe mitjana tan àmplia com ara. Un procés de pau al Kurdistan promet un nou acord amb la minoria més gran i més brutalment oprimida del país després de dècades de guerra. Els factors socioeconòmics que van portar la gent al carrer a Egipte, Tunísia, Grècia i Bulgària estan en gran mesura absents. Malgrat tot això, una petita protesta al Parc Gezi de la plaça Taksim d’Estambul s’ha convertit ràpidament en un enorme esclat de protesta. Llavors, per què Turquia, i per què ara?
El rerefons
El dimecres 29 de maig de 2013, un petit grup d’estudiants i ecologistes va enderrocar les barreres per ocupar el Parc Gezi, contigu a Taksim, la més emblemàtica de les places centrals d’Estambul. El seu objectiu declarat era aturar els promotors d’un centre comercial que anava a construir-se en una caserna militar enderrocada fa seixanta anys, que resultaria en la destrucció de gran part del parc. El grup va aconseguir el suport d’intel·lectuals i polítics, en particular el diputat socialista i pro-kurd Sirri Süreyya Önder.
L’acte va ser totalment pacífic, però la resposta de la policia resultà totalment desproporcionada. La seua repressió aconseguí traure inicialment els manifestants fora del parc, però va causar una gran indignació pública. Aviat, mobilitzats per les xarxes socials, els manifestants tornaren i en un nombre enormement major. El divendres 31 de maig, desenes de milers de persones s’enfrontaren amb unitats de la policia en diferents barris d’Estambul, mentre que núvols de gas lacrimogen enfosquien el cel. Les unitats policials van llançar bombes de gas lacrimogen a les estacions de metro, vestíbuls d’hotels i edificis residencials. A mitjanit, els manifestants havien reprès el parc, mentre els enfrontaments continuaven al carrer i s’estenien a molts barris, majoritàriament de classe mitjana. Centenars de manifestants resultaren ferits i centenars més van quedar sota custòdia policial. Els enfrontaments es van intensificar dissabte i s’estenen cada vegada més a tot el país.
Diumenge a la tarda, totes les unitats de la policia es van retirar de sobte de la plaça de Taksim i del parc Gezi. Des de llavors, l’única evidència de la seua presència són unes poques furgonetes policials cremades. Dilluns, la policia també es va retirar de la zona de Dolmabahçe i de Besiktas, on es troba l’oficina a Estambul del primer ministre Recep Tayyip Erdogan, així com el seu grup de partidaris més polititzat i agosarat (anomenat Carsi). A partir de la nit del dilluns 3 juny, i després de dues morts confirmades, la policia s’havia retirat ja completament o bé havia canviat a unes estratègies policials menys brutals.
El context
Què és el que, més enllà de la seua espurna immediata, ha motivat les protestes? Almenys hi ha tres factors interrelacionats que les han incubat:
– Un procés de desenvolupament neoliberal cada vegada més desinhibit.
– El creixent afany conservador del govern.
– Una política exterior amb problemes.
Aquests tres factors s’uneixen a una font addicional de descontentament general: l’estil autoritari del primer ministre del govern.
La reestructuració neoliberal
L’èxit polític del governant AKP en la dècada que ha passat des que va arribar al poder el novembre de 2002 deu molt al seu equilibri entre el reajustament neoliberal i l’extensió de l’estat del benestar, la salut i l’educació. Com a resultat d’això, una gran part de la societat de Turquia ha tingut accés a millors serveis públics. Al final, però, l’AKP i els seus quadres dirigents han sucumbit a la lògica de l’explotació capitalista neoliberal, i han triturat així la seua reputació entre molts ciutadans turcs.
Per exemple, s’estan construint centenars de plantes d’energia hidroelèctriques a les regions muntanyoses de Turquia, contra la voluntat de la població local. La majoria s’estan instal·lant en ecosistemes molt diversos i delicats, i la seua construcció està destruint els boscos, la fauna, la flora i la geografia cultural d’aquests llocs. Les protestes locals en defensa del territori han estat reprimides brutalment per la policia i la gendarmeria, que es comporten com si fossen l’exèrcit privat de les empreses de la construcció (que sovint tenen vincles familiars amb funcionaris d’alt nivell del govern). Alguns habitants han aconseguit defensar-se d’aquestes construccions, fins i tot a pesar de la repressió i s’han incoat centenars de causes judicials en contra, mentre que altres s’han unit als cineastes documentalistes i als activistes mediambientals per explicar les seues històries de resistència a la privatització i l’apropiació dels béns comuns. Molts d’aquests últims eren a la manifestació inicial a Taksim.
L’auge neoliberal s’ha deixat sentir especialment a Estambul, on s’està duent a terme un procés de regeneració urbana i de despossessió massiva. Barris sencers que alberguen pobres urbans han estat netejats dels seus antics residents en processos de planificació opacs pel municipi i per grans empreses de la construcció (de nou, properes al govern).
Tarlabasi, per exemple, era un barri pobre però cosmopolita prop de Taksim, que va donar refugi al que el municipi considerava “grups marginals”: kurds, treballadores sexuals transsexuals, immigrants africans. La majoria ja han estat expulsats de les seues ruïnoses cases del segle XIX a barris distants desenes de quilòmetres dels seus llocs de treball per a donar pas a apartaments de luxe al centre de la ciutat. L’assentament gitano centenari de Sulukule ha estat “netejat” de la mateixa manera, destruït i reconstruït completament per promotors immobiliaris privats. Aquesta política de despossessió dirigida per l’Estat no es limita a Estambul, sinó que s’està repetint en totes les grans ciutats turques.
Encara més complicat són els nous megaprojectes, que s’han convertit en sinònim del seu major defensor, el mateix Erdogan. Projectes que amenacen amb destruir una part substancial dels boscos de la ciutat en el seu límit nord. Aquests projectes inclouen un tercer pont del Bòsfor, l’aeroport més gran d’Europa (amb una capacitat de 100 milions de passatgers) i un canal previst per a connectar la mar de Màrmara i el Mar Negre, que tindrà efectes greus i probablement irreversibles en l’ecosistema marí. El govern ha impulsat aquests projectes sense cap consulta pública ni avaluacions d’impacte ambiental, deixant molts habitants d’Estambul amb la sensació que la seua ciutat s’ha convertit en una màquina de generació de beneficis massiva.
Un projecte conservador
Tot i que l’entorn urbà d’Estambul està sent remodelat, el govern ha imposat polítiques d’orientació conservadora i religiosa que han destrossat qualsevol pretensió de secularisme. La reforma escolar ha augmentat el nombre de les classes de religió obligatòries i ha forçat molts alumnes a assistir a escoles religioses, sovint en contra de la voluntat dels seus pares. El dret a l’avortament s’ha reduït, mentre que la política social s’ha centrat cada vegada més en l’augment de les taxes de natalitat i en tornar a fer de les dones mares dependents i no individus iguals.
Una llei recentment impulsada pel parlament ha introduït fortes restriccions a la promoció i venda d’alcohol, a més dels impostos ja onerosos. El primer ministre ha intervingut directament per a prohibir la venda i el consum d’alcohol als campus universitaris i ha assegurat que el consum a l’aire lliure en la vida nocturna al centre de la ciutat haja esdevingut gairebé impossible.
Una política exterior inestable
No fa molt de temps que el govern promou la idea que Turquia és el nou actor hegemònic en el seu veïnat. Una sèrie de contratemps, especialment en la seua política envers Síria, ha demostrat que això no és més que una il·lusió. Turquia ha trencat tots els seus vincles amb el règim sirià i s’ha convertit en un dels principals defensors dels combatents estrangers a Síria i alhora en un conducte per a les armes que entren en aquest país. En suport de l’oposició majoritàriament sunnita, el llenguatge de la política exterior de Turquia ha pres un tomb sectari, irritant així molts musulmans no sunnites i persones no religioses a Turquia. L’ajuda humanitària de Turquia als refugiats sirians ha estat exemplar, però les seues fronteres poroses i el pas segur que ha concedit als jihadistes transnacionals ha posat la província fronterera de Hatay en greu risc. Els atacs amb bombes de l’11 de maig a la localitat de Reyhanli, que van matar almenys cinquanta-una persones, deixen pocs dubtes que la política del govern sirià ha caigut en una espiral fora de control.
Aquests tres factors estan alienant molts ciutadans turcs. Però un factor addicional resulta encara més molest: les maneres autocràtiques i el llenguatge insuportablement arrogant i cregut del primer ministre. Una revisió dels discursos i les declaracions d’Erdogan des de la seua última victòria electoral el 2011 suggereix una visió del món gairebé delirant. “Les dones han de tenir almenys tres fills”… “L’avortament és assassinat” … “Els sunnites de Síria són els nostres germans” (el que implica que els alauites no ho són) … “Volem una joventut piadosa” … “L’alcohol és destructiu” … “El sionisme és un crim contra la humanitat”. Milions de turcs –almenys el 50% dels que no van votar per l’AKP– senten que aquest no és l’home que puga esdevenir el primer president electe del país, l’alt càrrec que Erdogan ha anunciat que és el seu objectiu personal i polític. Però fins i tot dins de l’electorat de l’AKP, la consternació va en augment.
Els manifestants
Van ser joves ecologistes els que van iniciar l’ocupació del parc Gezi. Aviat s’hi van sumar estudiants, professionals de classe mitjana i activistes polítics d’esquerra. En aquests dies, gairebé tothom que no ha votat a favor de l’AKP — i fins i tot alguns que ho van fer– ha anat a Taksim. Pel que fa als símbols, probablement el més visible ara és una varietat d’organitzacions d’esquerra, així com ecològiques i grups feministes. En termes numèrics, estudiants i professionals són els col·lectius més importants. Molts sindicats i organitzacions professionals hi han donat suport, i també juguen un paper important en l’organització de l’assistència jurídica i mèdica als manifestants afectats.
El principal partit opositor, el Partit Republicà del Poble (CHP), també va donar la benvinguda a les protestes, i al final fins i tot alguns membres individuals del Partit d’Acció Nacionalista de dreta (MHP) s’hi han implicat. Les organitzacions kurdes al principi es van mostrar reticents, probablement alienats pel creixent nombre de banderes turques i de consignes (com ara, en alguns casos, “Som tots soldats d’Atatürk”) i tement que les protestes podrien descarrilar el procés de pau. No obstant això, les organitzacions kurdes també han entrat a la plaça, i finalment, la tarda del 3 de juny, tots aquests grups es manifestaven pacíficament a Taksim. Sense la policia, ha dit un dels manifestants, estem molt millor.
El futur
Els esdeveniments a Taksim tenen una semblança sorprenent amb els de la “República de Tahrir”. El suport i la solidaritat immediats, el centres d’emergència per a ferits que han sorgit de la nit al dia, la participació del col·legi d’advocats i d’advocats individuals, el subministrament d’aliments (i els elements essencials de la lluita contra gasos lacrimògens –llimones, llet, aigua, màscares de gas i cascos de construcció) per moltes escoles, hotels i restaurants. Aviat, aquests serveis també han estat proporcionats per empresaris privats, que han completat la infraestructura social de Taksim. Els edificis que envolten la plaça estan adornats amb grafits, s’han corejat centenars de consignes ridiculitzant Erdogan i fins i tot el grup de rock Duman ha llançat una cançó protesta.
No obstant això, Turquia no és Egipte i Erdogan no és Mubarak. Tot i la brutalitat policial, la ciutat no ha arribat a un punt mort, els manifestants han estat capaços de creuar les barreres i de tornar a casa a descansar una mica, els vaixells, autobusos i metro continuen funcionant. Finalment, la policia s’ha retirat i la violència ha amainat, i el bloqueig informatiu s’ha aixecat després de la intervenció del president Abdullah Gül.
Turquia és encara una democràcia i aquesta protesta no pretén un canvi de règim. És una explosió de descontentament amb un líder que ha fet molt de bé al país, però que s’ha tornat arrogant, fora de contacte, protegit de la societat per assessors de segona fila, i és incapaç d’escoltar ningú que estiga en desacord amb ell. El carisma d’Erdogan està molt danyat i les seues possibilitats de convertir-se en president de Turquia s’han vist reduïdes.
Si el president Gül i el més independent dels membres del Govern mostren que es prenen seriosament els manifestants, i “l’altre 50 per cent” de la població de Turquia, després de les protestes que van començar a la plaça de Taksim, entraran en els annals de la història de Turquia de la lluita per la democràcia i els drets humans.
Per a aconseguir-ho, el govern d’Ankara haurà de moure’s. El 5 de juny, el viceprimer ministre Bulent Arinc es reuní amb membres de la Plataforma de Taksim, que representa els manifestants. Els canvis sol·licitats pels manifestants inclouen la derogació del pla per construir un centre comercial, una retirada de (o un acord de no complir) la llei sobre el consum d’alcohol, una revisió dels excessos de les polítiques urbanes i econòmiques neoliberals; la investigació de la brutalitat policial (i en particular almenys un cas de possible assassinat per un membre de la policia) i una garantia que no s’imposarà un projecte de societat tenyida de conservadorisme islàmic.
Tot això és possible, encara que probablement no pel primer ministre Erdogan, que sembla haver passat el zenit del seu poder. Si no es concedeixen aquestes mesures les protestes continuaran, amb el risc que es tornen vulnerables a la provocació per part de grups no democràtics, i que es perden més vides. En aquest cas, Turquia entrarà en un nou període de polarització, incertesa i deteriorament. Hi ha molt en joc. Però ara hi ha també una possibilitat per a una democràcia millor i més inclusiva a Turquia.
Aquest article ha estat publicat en anglès a Eurozine review el 5 de juny de 2013. Traducció d’A.F.
