Gustau Muñoz
Es calcula que el 20% del PIB és economia submergida, al PP repartien sobresous molt sucosos, la tribuna del Real Madrid era (i és) la llotja de contractació més gran d’Espanya, Urdangarin pensava que li havia tocat la loteria i obrava en conseqüència, qui ha pogut ha col·locat fortunes en paradisos fiscals, els viatges a Suïssa sovintegen, fins i tot Pescanova –empresa modèlica- té un forat de milions d’euros, Fèlix Millet saquejava a pleret el Palau de la Música, Olivas i tutti quanti van desfer Bancaixa, Blesa, Rato i companyia remataren la feina a Bankia, el Banc d’Espanya sofria estrabisme, amb Carlos Fabra cap jutge exercia, el cas dels trages es tancava en fals, qui ho ha tingut a mà ha intercanviat crèdits vius per accions sense valor (ha passat sovint al Banc de València), Enrique Ortiz era el capo d’Alacant, a Sevilla repartien places en EROs amanyats, els casos Gürtel i Bárcenas demostren tota una manera de funcionar i tenen tenallat el partit del govern, la gestió de les ajudes europees és investigada amb lupa a Brussel·les…
La llista, esquemàtica i merament indicativa, podria allargar-se indefinidament. Algú hauria de fer el recompte detallat, exhaustiu, estructurat i quantificat (sense obviar noms i cognoms) de tantes i tantes estafes, barbaritats, abusos i robatoris.
I després algú s’estranya de la retracció que poden sentir, a Europa, davant la possibilitat de prolongar, en aquestes condicions, la injecció de fons a través de les diverses fórmules que havien funcionat en el passat o de les que podrien funcionar, per exemple a través de la mutualització del deute, que anul·laria mecanismes tan letals per a la recuperació de l’economia com una prima de risc elevada. Els discursos antieuropeus –o contra l’euro- que podem escoltar a hores d’ara haurien de tenir tot això en compte, i matisar una mica.
És clar que ni allà és or tot el que llueix ni ací tot és corrupció. I també és evident que l’anul·lació del diferencial del cost del finançament públic seria un gran assoliment, l’eliminació d’una trava a la competitivitat, perquè augmenta el pes ja insuportable del deute. Però si no es fa una neteja a fons del sistema polític i econòmic, carregat de vicis, vigent a l’estat espanyol –si és que això és encara possible-, tot quedarà en no-res. En la més absoluta misèria.
