Tobies Grimaltos
La crisi ha trastocat un fum coses, potser moltes més, encara, de les que pensem. En molt poc de temps, coses que s’albiraven a penes o que resultaven absolutament escandaloses s’han convertit en la nostra quotidianitat: ja no hi ha certeses, perquè ja no hi ha impossibles i res no està lligat. Ni val la paraula dita, ni val tampoc el document escrit. I als polítics, a determinats polítics que ja coneixem prou i massa, els passa com als presidents dels equips de futbol quan ratifiquen un entrenador, que tots sabem que faran tot el contrari del que han dit: que l’entrenador té els dies comptats en el club, i que l’IVA no tardarà gens a pujar. Els programes d’alguns partits que ja coneixem prou i massa són molt pitjor que les campanyes publicitàries, perquè aquestes, poc o molt, obliguen i hom ha de donar, encara que siga en la seua mínima expressió, quelcom paregut al que oferia en l’anunci. Els programes dels partits que han manat fins ara, pel que s’ha vist, sembla que no comprometen gens i que fer el contrari d’allò que s’havia promés és el més habitual i no té cap conseqüència negativa per a l’incomplidor.
Alguns polítics governants, per tal que no els acusen de mentir o de trencar les seues promeses, s’han convertit en experts de la literalitat: diuen coses com “Ara com ara no tinc la intenció de…” . I és això justament el que volen dir: que en aquest moment no tenen la intenció de fer una determinada cosa; no hi ha, per consegüent, cap garantia que demà no la faran. No hi ha implicatures que valguen, no hi ha mans amb ells. De vegades em pregunte —o em preguntava, que a tot s’acostuma u— com són capaços de tornar a aparéixer en públic o de dir certes coses, després del que han dit o han fet uns dies abans, com no els cau la cara de vergonya, com poden aguantar el tipus sense posar-se rojos com una tomaca o esclatar en un plor. Però ho fan, ho fan cada dia i alguns fins i tot sembla que es creuen el que diuen. És com si pensaren: “Fins ara no hem complit res del què hem dit, però això que dic ara sí que ho farem”.
Em recorden un anunci d’una companyia telefònica que vaig veure. L’anunci deia: “Tarifas planas reales de Movistar”. I jo vaig pensar: “Si ara diuen que les tarifes planes són reals, això vol dir que les que abans ens venien com a planes no ho eren en realitat”. O bé això o és que insinuen que les tarifes que la competència diu que són planes no ho són. Al capdavall, estan dient-me que les companyies de telefonia mòbil no són de fiar, que no et donen de veritat allò que diuen oferir-te. Em diuen, doncs, que em menteixen o m’han mentit. I si ho fan o ho han fet, si no em deien la veritat quan em deien que em venien una tarifa plana, per què els hauria de creure ara quan m’asseguren que la tarifa plana és “real”? Amb tot, recapacite i pense que si ara afirmen que són reals, deu ser perquè són millors que les antigues o que les de la competència; que, realment planes o no, estan més prop de ser-ho, que si no fóra així, no gosarien posar-hi l’afegit de “reals”.
I tendim, doncs, a concedir-los crèdit una altra vegada; com als polítics, com a determinats polítics que ja coneixem prou i massa, que semblen seguir aquest mateix model publicitari: “Fins ara no t’he dit la veritat, com tampoc no te l’han dita els altres partits; però a partir d’ara faré el que dic o quelcom que se n’aproxime més”. I pensem que aquesta vegada serà diferent. Uns i altres ens diuen que no cal refiar-se de res ni de ningú que no siga justament ells i això que ens diuen ara. No sé si la cosa funciona, però la majoria –ara com ara! – continuen als seus llocs, molts continuen volent creure-se’ls i alguns han passat a treballar per a Telefónica.
