Carles Cabrera i Villalonga
En el cinquè número de la col·lecció “L’estel” de llibres d’entrevistes, que publica l’editorial Malhivern, s’hi inclou una interviu molt atractiva i força interessant de l’escriptora i activista Núria Cadenes (Barcelona, 1970) amb el polític i professor Josep Guia (València, 1947), a qui Francesc-Marc Álvaro es referia fa poc a les planes de La Vanguardia com el «guru de l’independentisme català» de la dècada dels anys vuitanta. El títol inequívoc d’aquesta obra, L’independentisme complet no deixa gaire marge per al dubte. Guia és hereu de la idea de Joan Fuster (a qui Cadenes i ell destinen un dels vuit blocs en què s’escindeix el llibre) de creure en els Països Catalans —que Fuster, en ple franquisme, acceptava a desgrat a falta d’una denominació millor— no com una unitat estrictament cultural, sinó també política. Però d’aleshores ençà, amb la «dedicatòria» de l’article 145.1 de la Constitució espanyola que prohibia explícitament i taxativa la federació de comunitats autònomes, la denominació de Països Catalans no ha parat d’anar a la baixa (com tampoc no s’han detingut els atacs contra la unitat lingüística perpetrats des del País Valencià, l’Aragó i ara també les Illes), ni tan sols al Principat, on la política pujolista de no intervenció va deixar les perifèries valenciana i balear a lloure, essent el centre del país massa timorat i anòmal quant a l’elevat nombre de desercions que es produeixen a l’hora de considerar el país com un tot. Guia ja advocava, en aquest sentit, per la idea d’un Principat que actués com a matriu en un llibre polèmic i del tot categòric que duia per títol És molt senzill: Digueu-li Catalunya (1985).La tesi raïa en el fet que, de la mateixa manera que ja ens férem un cop del centre cap a la perifèria, les accions normalment s’irradien en aquesta mateixa direcció i no a l’inrevés, per bé que sempre hi ha excepcions com el Diccionari Català-Valencià-Balear, que es gestà des de Mallorca, o Nosaltres els valencians de Fuster, que tot i que partia de Notícia de Catalunya de Jaume Vicens Vives, el va superar amb escreix en desmarcar-se de la proposta vicensiana de cercar l’encaix dins Espanya en benefici d’una altra solució que no passés per Espanya sinó per Catalunya. Una proposta, la fusteriana, que encara que Guia no ho esmenti, ha estat força criticada i revisada per valencians i principatins que troben que Fuster s’equivocà de mig a mig a l’hora de desentendre’s de la cultura regional valenciana perquè aquesta l’acabà manllevant el blaverisme per apropiar-se-la definitivament.
Guia es desentengué aviat del Partit Comunista d’Espanya, perquè per als marxistes com ell la coordenada prioritària durant el franquisme exigia sortir de l’estadi d’opressió nacional, mentre que els comunistes espanyols no n’entenien la urgència. L’eix Prada de Conflent-Barcelona-València permeté, encara durant la dictadura, la creació de la primera cèl·lula valenciana del Partit Socialista d’Alliberament Nacional; però foren els valencians els qui empenyeren els dirigents del psan a implantar-se al sud. De la militància en aquesta formació, Guia no n’ha renegat al llarg de tots aquests anys; ans al contrari, continua essent el cap pensant i la cara visible d’un partit que es vanta de no haver-se presentat als comicis, mentre que han vist capolar tots els de la seva mateixa corda que sí que ho feien, des que el 1979 concorria a les estatals en el Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional amb Lluís Maria Xirinacs al capdavant i fins que va sumar esforços a la Solidaritat Catalana per la Independència que encapçalava Joan Laporta a les catalanes del 2010. A l’entremig, per la mateixa raó estratègica, el psan es va integrar a mitjan dels vuitanta en un front patriòtic per minar les bases de Convergència i Unió i la que llavors anomenaven la seva «varietat dialectal», Esquerra Republicana de Catalunya, liderada primer per Joan Hortalà i després per Àngel Colom —una de les bèsties negres de Guia, juntament amb Jordi Pujol—, que mantingueren tancat amb pany i clau l’independentisme català dins la gàbia autonomista fins a la primera dècada del segle xxi, amb la irrupció de si. Amb Solidaritat, però, es desplegava el mapa del territori arran de la incorporació d’un psan que no hi hagués entrat en negociacions si hagués detectat el més petit titubeig o estretor de mires nacionals en la formació principatina.
Guia acaba el llibre parlant de la situació actual a Catalunya, el final de l’autonomisme i l’autodeterminació. Per ell, el joc autonòmic és un atzucac que no mena ni a la independència ni enlloc, ans al contrari, significa mossegar l’ham de la supeditació a Espanya —encara que reconeix que l’autonomisme és una trampa en què fins i tot el psan caigué de quatre grapes— ara amb disfresses com la del pacte fiscal o la hisenda pròpia. L’error prové del fet de pensar que si l’autonomisme prospera més i més ens conduirà a l’Estat propi, però el primer té un sostre molt limitat, n’hi ha prou de pensar en tota la pantomima del darrer Estatut d’Autonomia de Catalunya, i no té prou «autonomia» —i mai més ben dit!— per desplaçar-se cap a la independència perquè depèn de l’Estat que l’ha engendrada. En canvi, la independència no, perquè si bé és cert que Espanya no la concedirà mai, el que ha de fer Catalunya és proclamar-la unilateralment. Però mentre Convergència ostenti el poder, aquests mestres de la paraula empraran tota mena de subterfugis i eufemismes per defugir el terme independència i endarrerir el procés d’alliberament nacional fins que el poble català els deposi del poder de la mateixa manera que els votants independentistes estimbaren erc de 23 a 10 diputats per no haver seguit una política en clau netament nacional. Segons Guia, la independència és a tocar malgrat que n’hi hagi molts que no la vegin i d’altres que no la vulguin veure. L’entrevistat preveu que aviat naixerà un segon Estat català (el primer és Andorra) i que molt probablement serà format per la Catalunya estricta, procés que cap independentista perifèric ha de pretendre frenar!, i que això indefectiblement desfermarà tant el separatisme com l’unionisme a la resta de la nació, especialment al País Valencià. Però tot això ja seran figues d’un altre paner…
