Pau Viciano
Des del primer dia que la dreta va ocupar el palau de la Generalitat, es va embarcar en una croada en “defensa de la identidad valenciana”, que no es conformava d’haver imposat la simbologia regionalista a nivell institucional, sinó que pretenia eradicar qualsevol dissidència, per minoritària que fos, en la societat civil. És difícil trobar un altre qualificatiu per a aquesta actitud tan excloent que no siga el de totalitària. I cínica: des les institucions es qualifica de nazis els partidaris dels Països Catalans, alhora que es ret homenatge a la DivisiónAzul, com si hagués estat, sota les ordres de Hitler, una força en missió humanitària. Això ha estat la norma del govern del PP i llibres com No mos fareu catalans de Francesc Viadel n’han alçat una acta detallada. Però en les darreres setmanes, l’acumulació d’aquesta mena d’actuacions, des del silenci davant les agressions contra la celebració de l’Any Estellés a la darrera iniciativa legislativa per perseguir la denominació “País Valencià”, han fet pensar en una inflexió, en una radicalització que evocaria les tensions de l’anomenada Batalla de València.
order Fluoxetine
order silagra
És evident que, davant l’amenaça creïble de perdre les properes eleccions, des del govern autonòmic es tracta de reactivar l’anticatalanisme per cohesionar al seu voltant una majoria social i, sobretot, per satanitzar les forces més dinàmiques de l’oposició. Voldrien amagar sota els plecs de la Senyera (amb majúscules) unes misèries que, com diuen les enquestes, els passaran factura. La qüestió, doncs, no és si la dreta serà tan sectària i irresponsable d’engegar una nova Batalla de València, ni que siga dins d’uns límits que eviten derives massa desestabilitzadores. Això podem donar-ho per descomptat. El problema és si es donen les condicions socials i polítiques perquè aquesta maniobra puga reeixir. Afortunadament, el País Valencià d’avui no és el de fa quaranta anys, i hi ha raons per pensar que l’intent de repetir la Batalla de València farà bona la dita de Marx que la història es repeteix, però primer com a tragèdia i després com a farsa.
D’entrada, hi ha el rerefons de la crisi econòmica, d’un malestar social que té paral·lelismes amb la situació dels anys setanta. Ja sabem massa bé que les ideologies reaccionàries i irracionalistes, com és el blaverisme, poden manipular les angoixes d’àmplies capes socials en contra de les alternatives progressistes. Ja fa temps que Vicent Bello, en el seu assaig Pesta blava, va desmuntar l’anticatalanisme posant de relleu les seues ressonàncies feixistes, i, més recentment, Vicent Flor, amb Noves glòries a Espanya, l’ha analitzat sota el prisma acadèmic dels moviments populistes conservadors. La ideologia anticatalanista, doncs, podria servir de nou per als propòsits d’una dreta local que, com a les acaballes del franquisme, veu perillar la seua hegemonia política. Però tot i la gravetat de la crisi econòmica actual, la situació social dels anys setanta estava més dislocada, almenys en un sentit: en aquells moments es viva sota l’impacte desestructurador d’una modernització social que es manifestava en una industrialització i una urbanització accelerades. Les pors del sectors populars que van ser captats per l’anticatalanisme eren, segurament, més profundes que la incertesa econòmica, i només serien comparables amb les que pot generar actualment la immigració estrangera. Sense que puga menystenir-se el perill d’una confluència entre la xenofòbia de l’extrema dreta i el blaverisme radical –tot i que hi ha manifestacions d’aquesta peculiar cooperativa política–, el terreny no és el mateix dels anys setanta, i és poc probable que el malestar social d’avui puga alimentar les teories conspiratives anticatalanistes.
En els anys de la Batalla de València hi havia encara un altre factor rellevant: el context polític del conjunt de l’Estat, la definició del que se n’ha dit el “model territorial”. Sempre s’ha sospitat que des d’instàncies superiors, les que movien els fils a Madrid, es va alimentar la crispació valenciana per evitar qualsevol mena de confluència política entre el País Valencià i Catalunya, o almenys l’aparició en el dòcil Levante Feliz d’un nou focus de reivindicació nacionalista. La prohibició constitucional de la federació de comunitats autònomes només podia referir-se als Països Catalans, una mesura segurament preventiva, perquè aquest projecte, en la seua dimensió política, només estava en l’agenda de partits minoritaris. L’únic paral·lelisme que trobaríem en l’actualitat seria que davant l’avanç de l’independentisme a Catalunya, des de les instàncies fosques de l’Estat es decidís revifar l’anticatalanisme per atallar qualsevol vel·leïtat sobiranista del País Valencià. Aquest tampoc no sembla ser el panorama polític a curt termini, així que és dubtós que els intents locals de reeditar la Batalla de València tinguessen un suport suficient des de fora de les fronteres autonòmiques.
Si les condicions diguem-ne objectives dificulten la repetició d’aquell episodi històric, la dreta actual tampoc no disposa dels instruments per fer de la malfiança o del prejudici socialanticatalà una veritable ideologia mobilitzadora: per això va caldre la manipulació massiva de l’opinió pública i la inversió en violència al carrer. És molt dubtós que avui dia algun mitjà de comunicació puga tenir la influència nefasta de Las Provincias de María Consuelo Reyna o que la societat i les institucions –incloent-hi les europees– acceptassen la reaparició d’un terrorisme blaver de baixa –i de no tan baixa— intensitat: hi hagué bombes, no ho oblidem. Sense la impunitat amb què es va fer ús d’aquests instruments de coerció que anul·laven i estigmatitzaven alhora les víctimes no hi hauria hagut Batalla de València, i és molt difícil que puga repetir-se. En definitiva, la maduració democràtica i la pluralitat de la societat valenciana, amb totes les seues mancances, i el mateix desgast del discurs anticatalanista –impugnat fins i tot per sectors empresarials–, són factors que permenten pensar que la Batalla de València, si arribava a repetir-se, ho faria com a farsa, com un sainet grotesc o destarifat. Per desgràcia no poden excloure’s els brots de violència feixista tenyida de blaverisme, però difícilment comptaran amb un suport massiu. El PP està abocat a perdre el govern de la Generalitat, però no caurà del poder, caldrà desallotjar-lo amb mobilitzacions i, finalment, amb el vot. I ací l’actitud dels partits de l’oposició serà molt més decisiva que els intents de ressuscitar el fantasma del catalanisme. Caldrà comptar amb les discrepàncies ideològiques i les legítimes aspiracions de cada forçapolítica, i fins i tot dins mateix de les que tenen una composició més plural, però sense oblidar que desallotjar la dreta de les institucions és l’objectiu estratègic comú i necessari per a una regeneració democràtica, sense la qual no pot pensar-se en cap futur per al país. Si intenten encetar una nova Batalla, la millor arma serà la intel·ligència i l’entesa de les forces valencianistes i de progrés.
