Francesc Viadel
Aquest dies es pot visitar a l’Arts Santa Mònica de Barcelona La Revolta Poètica (1964-1982) comissariada per dues figures de pes en l’àmbit de la cultura catalana com són Vicenç Altaió –director en trànsit de l’equipament que acull la mostra- i Julià Guillamon, un dels pocs crítics literaris a qui de veritat paga la pena llegir en plena era d’estupidització periodística.
L’exposició és una retrat sentit, excitant, d’una generació extraordinària que va treure el cap entre les boires pestilents del règim franquista per vomitar-li en la cara, cul en pompa, tot el seu meravellós cant coral de transgressions. Eren joves, talentosos, audaços, d’un patriotisme barallat amb les tripijocs de sagristia, d’un patriotisme –diríem- àcid lisèrgic, amb soundtrack potser de Pau Riba. Temps era temps… i un llibre de poemes amb una portada de Joan-Pere Viladecans ben bé valia un riu de tinta, una pàgina sencera de diari, sense gasiveries, la rotativa per la finestra… Temps dels Llibres del Mall, de les col·leccions de poesia de Tres i Quatre i de la dels Quaderns Crema; de les revistes Tarotdequinze, Èczema, Blanc d’Ou o Neon de Suro; del Primer Festival de Poesia Popular i del Gespa-Price de la Universitat Autònoma de Barcelona; de fotomuntar el sexe i la ploma qui sap si amb uns retalls de la revista Lecturas; temps d’estrenar un Nocturn per a acordió o un Quiriquibú, de serigrafiar la desfeta o de fer-se fotografiar amb les barbes llargues, eremítiques, el cabell tot florit de margarides, mig nu, al costat d’una atònita pagesa eivissenca…
A Catalunya aquesta generació la van protagonitzar personatges de vegades un punt o dos llepafils i aristocràtics de natural, gust a gintònic com Pere Gimferrer, Gabriel Ferrater, Miquel de Palol, Francesc Parcerisas, Jaume Creus, Xavier Bru de Sala, Terenci Moix, Carles Hac Mor, Biel Mesquida, Ramon Balasch, Marta Pessarrodona, Narcís Comadira o Maria Mercè-Marçal. A Mallorca, Andreu Vidal, Jaume Pomar, Joan Perelló o Àngel Terron. I al País Valencià, colpit entre el desvetllament o la foscor, a l’escalfor de les flames d’una fira encesa de cavallets de cartró, Joan Navarro, Salvador Jàfer, Josep Lluís Bonet, Josep Piera o Marc Granell, entre moltíssims altres… La dels setanta fou la generació que relligà amb el llenguatge el país trencat o oblidat o somiat on, com potser diria Granell, es moria d’esperança. El nostre vietcong particular en la selva immensa de l’aïllament, lluitant contra el provincianisme i la misèria intel·lectual.
Aquella revolta, sens dubte triomfant, no va comptar amb sofisticats programes de disseny gràfic, ni amb autopistes telemàtiques o fórmules magister-màgic-digitals. Una revolta comme il faut, això és tota feta de ràbia, d’esforç, de talent, organitzada enmig d’un context de desolació, d’una selva de maletes de fusta esperant ser carregades als trens polsosos camí de les fàbriques de la post-Germània, de pobles atapeïts de gossos famèlics i polls, amb el garrote sempre engreixat i un toro tot pintat de coloraines cada tarda esperant el descabello en l’enorme plaça de l’España d’a pesseta.
Ben mirat, aquella era una geografia moral no gaire diferent de la d’avui, amb els mateixos espectacles i neguits, un país en runes, de tristes titelles i titellaires perversos, la pena de mort per esperança… Una escenari similar només que mancat d’aquella joventut ensinistrada en l’anhel del canvi. Amb els actuals avenços i l’adiposa crosta de tristor embolcallant-ho tot, amb aquests manaires muts i mesquins arrenglerats en el barracó de tir, amb el rebost comú ple de rates com conills, a saber de què haurien estat capaços aquells poetes.
Irònicament, La Revolta Poètica serà la darrera de les exposicions que es podran veure a l’Arts Santa Mònica, un equipament que tanca per transformar-se, diuen, en una mena de laboratori d’idees que, per cert, encara no s’ha ideat ni crec que s’idearà mai… Als diaris de la contornada ja han celebrat l’ocurrència amb un parell de faldons i una mitja columna.
Aquest any, toca any Espriu, i d’Estellés, també, però només de genolls cap avall no fos cas… Un poeta, amb els seixanta complits, calb i desdentegat, assabentat, celebra els aniversaris posant-li una flor al pubis de la prima de risc.
