Ferran Garcia-Oliver
Abans que la memòria de la mort infausta de gairebé mil dos-cents obrers i obreres sota la runa es polvoritze en el no-res; abans que Bangla Desh, una altra volta, després d’aquesta massacre, esdevinga silenci abjecte dels noticiaris, i abans que tornem a Mango, Zara, Benetton, el Corte Inglés o H&M a comprar la roba al preu de salaris de misèria i condicions de treball servides en la safata del capitalisme més salvatge, abans de tot plegat, convé que ens la mirem, la fotografia, i assagem una meditació a tall de pregària per aquests dos cossos que Taslima Akhter captà en el moment que foren descoberts pels equips de salvació. Units en l’última abraçada, en el postrem alè, en el pòstum acte d’amor d’una jove i un jove als quals la vida no els ha volgut somriure. Pel lacrimal d’ell destil·la com una sang coagulada, i la pell del braç d’ella encara no ha iniciat el deteriorament inexorable: el braçalet llueix en la seua pell bruna i bella. ¿Us adoneu que en aquesta abraçada ressona la veu d’Ausias, en aquells versos on plora la mort de Joana Escorna?:
E, lo meu cos, ans que la vida fine
sobre lo seu abraçat vull que jaga.
Ferí’ls amor de no curable plaga;
separà’ls mort: dret és que ella els veïne.
Lo jorn del Jui, quan pendrem carn e ossos,
mescladament partirem nostres cossos.
Abans que la vida finí, el jove encara tingué la força per abraçar-la. La mort els ha separat, ara cal que la mort els ajunte. A la fi dels temps, carn i ossos, tornaran a enllaçar els seus cossos. Donem-li fe als decasíl·labs consolatoris del senyor
