Sal·lus Herrero
Núria Cadenes, una valenciana ‘nouvinguda’ al País Valencià, des fa quasi vint anys, va presentar a la llibreria 3i4 Vicent Partal, un valencià de Bètera i fundador de Vilaweb, que posa en contacte, diàriament, tots els països de parla catalana. I tots els catalanoparlants arreu del món, es troben on es troben. La comunitat catalànica és una de les més potents que hi ha a tot arreu, comparada demogràficament. Vilaweb és lider en català en diaris digitals, gràcies a l’espenta, el ‘savoir faire’ i l’entusiasme de Vicent Partal. I dels seus editorials que sacsegen les consciències de tot el país. Allà hi estava la llibreria de gom a gom, plena de valenciano-catalans, un tipus de ciutadà del País Valencià i tot els PP.CC. que els governs del PP han volgut exterminar, però no han pogut, tot i que encara no reconeixen com a ciutadania amb plenitud de drets i llibertats. Per a decidir o per a expressar-se en català a tots els àmbits socials, fins i tot al parlament espanyol, on el català, el gallec i l’euscara encara estan vedats. Com es feia durant la dictadura franquista. No ho dic per asuavir la dictadura, tot el contrari, sinó per a analitzar i mostrar la reproducció de les continuïtats franquistes, en el terreny lingüístic i d’altres, en una ‘democràcia’ només aparentment democràtica. I sovint no resta ni l’aparença. Només continuïtats corruptives i indignes.
Va dir Vicent Partal que l’estat espanyol havia intentat acabar amb nosaltres i ens havia fet de tot, havia matat joves com Guillem Agulló, Miquel Grau, havia posat bombes impunes a Joan Fuster i a Sanchis Guarner, havia manipulat la llengua, havia atiat l’anticatalanisme i el feixisme per separar el País Valencià de Catalunya, havia censurat TV3, havia posat el valencià a l’escola en un gueto per arraconar-lo del tot, els tribunals espanyols, des de la Maestranza de Sevilla, havien sentenciat per tal de prioritzar l’espanyol per davant del català al Principat, etc. I la immensa manifestació de l’Onze de Setembre havia expressat, de baix cap a dalt, que la gent està farta de les constants agressions de l’estat espanyol. La majoria de la gent vol la independència. Per a ser un nou estat, a Europa o sense Europa. I quan més bestieses fa l’estat espanyol, més gent s’apunta a la independència. Això és imparable, ja la tenim, proclamava Partal. Perquè s’ha fet molt bé des de l’Assemblea Nacional de Catalunya. L’únic que cal és no errar-la en aquests dos o tres anys, a pesar de la faena bruta que fa l’estat. Però, tot això, en compte de frenar, activa les ànsies independentistes. I cada dia en som més.
Va tenir un record per a Aznar. La seua pràctica desacomplexada d’un nacionalisme espanyol franquista és el que havia “trencat Espanya”. I, irònicament, va dir que quan es proclame la independència, potser fóra bo fer-li alguna estàtua perquè els xiquets als pobles puguen anar a llançar-li pilotes al nas. En homenatge i reconeixement d’un dels que més havien fet empentant la independència i, potser, la reintegració nacional de tots els països de parla catalana. Va analitzar que les reaccions espanyoles eren “comprensibles”. Després de veure quasi dos milions de gent a Barcelona, les primeres reaccions foren negar els fets, dir que això no serviria per a res, que no tenia cap conseqüència. Atacar els independentistes i rebutjar-los o insultar-los. Ara, després de fer el dol i la ràbia, se n’adonen que no poden girar la cara a la realitat. Cal negociar, i des d’Europa els diuen que s’ha de ressoldre democràticament. Des d’Europa els adverteixen que això s’arregla, com en el cas del Quebec, d’Escòcia, d’Estònia o de Sud-àfrica, votant. Per referèndum o per declaració d’independència. No estàvem A un pam de la independència com proclama el seu llibre, sinó que només calia negociar alguns detalls tècnics, de seguretat, interna i externa, el control del territori quan es produisca, el passaport per a tots els connacionals que ho demanen visquen o no al Principat, negociar generosament amb Andorra d’estat a estat, perquè servisca de referència a les Illes Balears i al País Valencià. Cas d’una hipotética reintegració de València i les Illes a una federació o confederació d’estats catalano-valencians. Va comentar de passada que, davant les barrabassades contra l’economia, l’ecologia, la llengua i la cultura catalana de les Illes del Bauzá, a Menorca volen anar-se’n directament amb el Principat, quan es declare la independència.
En la xerrada i en el debat Vicent Partal ho veia fet, transversalment la inmensa majoria de la gent al Principat, des dels empresaris fins a la gent treballadora, fins i tot gent del PP i del PSC està pel dret a decidir i per la independència. La immensa majoria de la gent no suporta les agressions, la prepotència i els atacs de l’Estat a Catalunya. Des de fa molts segles que Catalunya és una nació i aspira a tenir els mateixos drets que Espanya. Quan el Principat s’ha bellugat, sempre ha influït, per a bé i per a mal, en les Illes i sobretot en el País Valencià. L’estat espanyol està caiguent a trossos, és un estat fracassat com demostra el llibre Espanya capital París, de Germà Biel. Espanya ha intentat copiar l’estat jacobí francés i s’ha estavellat contra un mur. Perquè ni els catalans, del Principat, ni de les Illes ni del País Valencià, estem disposats a aceptar el nostre extermini lingüístic, cultural i nacional. Han intentat mantenir un tram de tren a Tarragona decimonònic, han procurat aïllar i separar el País Valencià de Catalunya. Han intentat destrossar la nostra llengua i cultura per imposar l’espanyol. Ho veiem dia a dia. I nit a nit.
A l’endemà de la proclamació de la independència, que serà com una nit de Reis, els botiguers obriran les botigues i tot continuarà aparentment igual. Només canviarà que s’ha de negociar amb l’estat espanyol l’assumpció de les competències plenes sobre Catalunya (control del territori, seguretat, vigilància, afers exteriors, EU, immigrants, etc), el repartiment de coses conjuntes i treballar perquè al País Valencià, hi haja un moviment favorable a la reintegració o l’establiment de relacions institucionals estables amb Catalunya i s’incrementen cada volta més. No creu que des del punt de vista militar l’estat espanyol puga fer res. Perquè el mateix exèrcit espanyol no voldria, perquè el comandament de l’exèrcit està a l’Otan. Perquè aquestes coses no es poden
resoldre amb accions bèl·liques, si no és que es vol accelerar. Perquè si, des de l’estat espanyol, s’atacara militarment Catalunya, la majoria de països del món la reconeixerien immediatament com a nou estat.
Va assenyalar que l’única possiblilitat que tenien els espanyols de frenar el procés, del tot imparable, era el que havia dit en algun escrit Jordi Pujol: renegociar una confederació de les castelles, les catalunyes, Canàries, Galícia i Euskal Herria. Amb ple reconeixement dels drets de ciutadania, i en condicions d’igualtat, de la llengua, la cultura i la nació catalana. Sencera. Però que, com l’estat espanyol era, afortunadament, tan brutal i del tot incapaç de reconèixer la pluralitat lingüística, cultural i nacional de l’estat, això no constituïa cap problema. Per això, la independència esdevé inexorable. O gairebé. Només cal mantenir-se ferms i donar els passos adients. Sense equivocar-se, sense defallir. És el que s’ha intentat des de fa segles: Catalunya mereix ocupar un lloc al món de la resta de nacions amb estat propi, tot i que siga només, en primer lloc, una part de la nació. Volem un nou estat per a no espanyolejar, perquè siga un estat diferent, que accepte la disidència, que accepte la pluralitat, que reduisca les desigualtats socials, com fan els països del nord d’Europa d’una grandària semblant a la del Principat.
Després, a seguir treballant, intel·ligentment i convenient, perquè siga tota la nació, de dalt a baix, superant els intents de liquidació i d’extermini que hem patit. Com deia Joan Fuster el 1950 al seu article famós sobre la reintegració de València en Catalunya: “Mentre el problema de València no serà considerat pels catalans estrictes com un problema llur […], el catalanisme no deixarà d’ésser un moviment fracassat en potència. València aporta la vessant fecunda i “jocunda” de la pàtria, com va assenyalar Josep Guia cap al final del debat. I només des de la integritat territorial de tota la nació podríem fer-la irreversible, la independència. Hi haja o no independència del Principat, més prompte o més tard, el que em sembla prioritari és augmentar la xarxa de les relacions econòmiques, culturals, lingüístiques, ecològiques i socials entre el País Valencià, el Principat i les Illes, com assenyala, encertadament, el politòleg Jordi Muñoz a l’article sobre el Països Catalans en el procés independentista, a principis de maig. Pel contrari, suposaria que s’imposaria la doctrina de las FAES d’Aznar per esquarterar els països de parla catalana. És el que fan els presidents del PP d’Aragó, les Illes i el País Valencià dividint el nom de la llengua, inventant-se el lapao, censurant TV3 o el nom del país dels valencians, retallant el català a l’escola i arraconant la nostra llengua per a convertir-la en un fòssil residual. Contra això, només l’acció coordinada de les societats civils i universitàries catalana, valenciana i balear, poden contrarestar el mal dels que intenten negar-nos el pa i la sal, com si no tinguérem els mateixos drets que els espanyols de matriu castellana. Perquè, efectivament, la Constitució del 1978, prioritza uns, els de cultura i llengua española, i discrimina els altres, els de les altres llengües innominades, fragmentades i oprimides fins a l’extenuació. Òbviament, això és del tot innacceptable, amb independència o sense.
