Joan Francesc Mira
Sobre la pèrdua accelerada de les referències col·lectives pròpia de la gran crisi valenciana del barroc, la desfeta manu militari del XVIII va implicar —molt més del que s’esdevingué a Catalunya o a Mallorca— el trencament de la valencianitat, és a dir dels lligams interns que definien la nostra societat com a societat diferenciada. L’abolició de les institucions públiques, però també del dret, fins i tot del dret privat, l’acció punitiva de la corona i de l’església contra la llengua del país (fet que limità decisivament el seu rol com a vehicle de cohesió comunitària), van desballestar i inclús anorrear civilment la cohesió de la societat valenciana en vespres de la formació dels estats contemporanis. [Alfons Cucó, Quin espai nacional, quin espai polític?, València, 2011, p. 11]
Parlar d’aquest concepte, realitat, sentiment o fantasia que en solem dir «identitat» no és certament matèria de metafísica i d’ontologia, ciències remotes, ni del to be or not to be de la tragèdia, sinó d’alguna d’aquelles coses que, mal resoltes, poden arribar a fer-nos la vida més difícil del que caldria. Com ara les adscripcions polítiques, ideològiques, religioses, territorials, lingüístiques, culturals, nacionals o locals, que rarament es combinen harmònicament per produir la pau dels esperits i el descans dels cossos. El fet, en tot cas, és que de conflictes i dificultats en aquest camp i matèria, uns en tenen, o en tenim, bastants més que altres. Deu ser per això que sovint em fa una mica d’enveja aquella gent que pareix que no té les dificultats que jo tinc: sovint m’agradaria ser japonès, o suec, o portuguès, o alguna cosa així de neta i simple. O fins i tot un bon francès de França o un espanyol d’Espanya, o alguna de tantes denominacions que, d’entrada, no t’obliguen a pensar ni a triar: està tot clar des del principi, està tot dit i fet, quin descans no haver de pensar-hi cada dia. Sembla que una majoria gran dels valencians no tenen tampoc aquest problema o dificultat: s’afirmen espanyols en santa pau i quietud, segons totes les enquestes, i ací s’acaba la història. Sembla també que una petita minoria, molt petita, s’afirmen simplement catalans, pensen que és molt senzill, i així van fent. I finalment una altra minoria, no sé si gran o petita, passem el temps plens de perplexitat: si jo, per exemple, diguera que, com a escriptor, la meua pàtria és la llengua catalana, que, com a ciutadà, el meu país és el País Valencià, i que la meua nació cultural pot ser més extensa que la meua nació política, no sé si la combinació seria massa complicada. Ser alhora això i allò, i potser allò altre, pot resultar difícil, però també, sovint, és més entretingut.
Ja se sap que tot espai d’identitat col·lectiva (si no té un perímetre material ben visible, com un poble petit o una ciutat emmurallada) és sobretot un espai imaginat. Que no sempre vol dir imaginari. Imaginat, potser, però existent. I la primera pregunta podria ser: ¿què era, quina existència tenia el País Valencià a final del segle XIX, per exemple, quan la història contemporània ja havia avançar prou per formar un cos de ciutadans que més o menys participaven en la vida pública, i quan a tot Europa els pobles ja havien construït o estaven en camí de construir els seus propis espais de definició i de decisió? Certament, l’espai valencià no calia «imaginar-lo»: comparat amb d’altres espais del centre i de l’est d’Europa, indefinits o de límits variables, no era poca cosa, en el nostre cas, l’existència d’un regne medieval ben delimitat i de molt llarga duració, més l’estabilitat i continuïtat del nom i del territori, més la pervivència molt majoritària d’una llengua amb tradició institucional i culta. Amb materials molt més incerts que aquests, uns altres (eslovens, romanesos, eslovacs, macedonis, estonians…) han construït nacions de fet i de dret. Cal partir, doncs, d’un fet que ara no ens detindrem a analitzar: els materials valencians, que eren reals i estaven disponibles, no van ser aprofitats en aquell moment crucial per a construir una «casa pròpia», ni en la pràctica política, ni en la construcció ideològica, ni en la producció i difusió d’una imatge projectada i atractiva. Entre altres raons, perquè les condicions històriques dels segles XVI al XIX ja havien provocat la progressiva identificació dels sectors dominants del país amb l’espanyolitat —ideològica, política, cultural i lingüística— com a forma pròpia de la vida civil i nacional dels valencians.
De fet, la ideologia nacional espanyola és l’única que ha tingut durant la major part de l’època contemporània, i quasi fins als nostres dies, una circulació extensa i permanent: l’única que va construir i va projectar de manera eficaç una representació nacional, valorada i positiva, en capes cada volta més extenses de la societat valenciana. L’«altra ideologia» simplement no podia fer el mateix: no tenia ni els recursos, ni el poder, ni la decisió. Com a màxim, podia resistir o créixer en alguns nuclis reduïts: simplement sobreviure. En aquestes condicions, és evident que els obstacles a l’existència del país (una existència que és sobretot coneixement i «reconeixement»: esse est percipi, com deien els clàssics, ser és ser percebut) s’acumulaven implacablement. Fins i tot la realitat del territori històric deixà de ser percebuda com a espai comú de lleialtats compartides, i amb la carència d’aquesta percepció era impossible que fóra adoptat com a espai bàsic de l’acció col·lectiva, dels moviments socials, de l’activitat política i de la producció i difusió de cultura. El País Valencià, per tant, en aquell moment històric decisiu, no es va construir en la consciència de la majoria, o d’una part significativa i decisiva de la població (tal com sí que ho va fer a Catalunya, per posar l’exemple més pròxim), com a aquella comunitat moral de nom, identitat i lleialtat sense la qual no pot existir una societat de caràcter nacional.
És cert que, malgrat tot, el valencianisme prenacional o plenament nacionalista, ideològic, cultural i polític, no és una fantasia retroactiva que ara ens inventem per apel·lar a una mínima legitimitat històrica: va existir, durant el primer terç del segle XX… però va existir poc o d’una manera socialment i políticament poc eficaç. Vull dir que la seua existència (la presència d’una idea, d’un projecte de país, una representació autònoma i antagònica de les imatges dominants) no va passar mai de cercles relativament reduïts i amb escassa capacitat de penetració fora de la capital i de pocs altres llocs. Un caràcter minoritari que es mantingué, substancialment, durant la breu efervescència dels anys de la República. Tot i així, és ben cert que el 1936 el valencianisme polític havia obtingut ja els primers èxits importants —un escó a Madrid, cinc regidors a València…— i que el juliol del mateix any tots els partits del Front Popular havien assumit la reivindicació d’un estatut d’autonomia per al País Valencià (amb aquest nom, «País Valencià», adoptat ja per les forces democràtiques), però tot va ser massa curt, massa ràpid i massa condicionat per la política general espanyola. Vingué l’alçament militar, passà la guerra civil i, quan arribà el franquisme, trobà ben poc valencianisme seriós per reprimir o perseguir, poca identitat valenciana per neutralitzar, poca cultura nacional per anul·lar, i poc país per destruir. De fet, amb els canvis formals que representen el feixisme i les expressions ideològiques o rituals de la dictadura, l’espanyolisme franquista no va ser substancialment diferent de la ideologia nacional que ja havia dominat tota la història contemporània del País Valencià.
I allò que ha vingut després, en aquest camp, especialment a partir dels anys seixanta, és en bona mesura una història diferent: un conflicte de posicions polítiques, d’interessos sovint no del tot clars, i d’ideologies nacionals. En la història del valencianisme recent, al llarg dels darrers quaranta o cinquanta anys, els anomenats «catalanistes» potser hem practicat un excés d’apriorisme i de racionalisme metòdic, i potser hem descurat també en excés determinats sentiments col·lectius, algunes emocions a flor de pell i alguns emblemes d’identitat que els serveixen de vehicle i d’expressió. Perquè, per molt superficials —no sempre ho són tant— que semblen aquests emblemes, la seua potència és extensa i real. Això és parcialment cert, però és més cert encara que, a l’altre costat, hi ha hagut un abús permanent d’aquestes mateixes emocions, una apropiació en exclusiva dels signes de la valencianitat, i un rebuig a plantejar algunes de les expressions del conflicte —la llengua, la bandera, el nom…— en termes mínimament reductibles a una actitud racional. Tot, òbviament, dins de la continuïtat de la més rigorosa ideologia nacional espanyola. Però la ideologia de l’anticatalanisme radical, basada en la negació de les evidències més elementals de la filologia i de la història, va més enllà d’una simple afirmació política: és l’expressió de formes de pensar i d’actuar, incompatibles amb un ús ordenat de la raó, incompatibles amb allò que Europa va definir com a modernitat. És legítim i explicable que gran part o la major part dels valencians no se senten catalans ni vulguen ser-ho: la història és la que és, i del segle XV o XVI ençà han passat cinc-cents anys i moltes coses. Però no és legítim (racionalment) l’ús constant d’instruments preracionals per donar curs a un anticatalanisme que sovint apareix com a ideologia aglutinadora de posicions ben diverses. El recel anticatalà ha estat, i encara és, un component invariable del substrat més profund de l’espanyolisme militant (castellanoespanyolisme, en realitat), i l’anticatalanisme valencià és —amb components i orígens específics— una expressió d’aquesta ideologia: la que determina el pensament polític i les actituds culturals de gran part de la dreta valenciana, fins i tot, o sobretot, quan es presenta com a apassionadament regionalista. I que condiciona també les actituds de gran part de l’esquerra majoritària. Però el «conflicte valencià» no és únicament un enfrontament d’identitats o definicions: és també un conflicte d’actituds bàsiques davant de la vida social, de la cultura i del món mateix de les idees. D’aquestes actituds, l’una és homologable amb allò que entenem com els estàndards civils europeus, i l’altra no. L’una es correspon, per entendre’ns, amb el model holandès, l’altra amb el model serbobosnià. I pel que fa al futur previsible, no estic del tot segur que el model holandès —el qual està fet de civisme, racionalitat i tolerància— siga el que adoptarà globalment la societat valenciana. Sobretot, vist l’exemple que donen els seus dirigents, començant pels polítics.
En qualsevol cas, les nacions (definides d’una manera o d’una altra, amb uns referents d’identitat o uns altres) són l’hàbitat propi de les societats modernes dins un hàbitat universal compartit, o més exactament són la forma mo-derna d’habitar el món, i això és ineludible. Almenys, fins que no s’invente una altra forma d’«estar en el món», substitutòria d’aquesta i igualment universal. Però no veig enlloc senyals que estiga pròxima l’aparició d’àmbits d’identitat equivalents i substituts dels que ara són percebuts com a nacionals: complementaris sí, però substituts i equivalents, no. Una altra cosa és que tots ens trobem, o no ens trobem, còmodes, reposats i pacífics, en la nació o el tros de nació que ens ha tocat. I que el nostre mapa, frontera i estat, siguen un espai estable o inestable, fet o a mig fer, tranquil o conflictiu. Supose que són més feliços els qui tenen la nació en pau —si més no perquè tenen un problema menys—, però potser a nosaltres no ens ha tocat aquesta felicitat. Ens queda el deure, o la passió, de continuar buscant-la.
Joan Francesc Mira
Castelló, març de 2013
