Toni Mollà
Siguem clars: el model d’espai públic i, per tant, de radiotelevisió pública que hem conegut fins ara està en perill d’extinció. Hi concorren diversos factors polítics, econòmics i socioculturals (inclosos els tecnològics), però també certs models de (mala) gestió. Una mostra n’és l’actitud partidista del Partit Popular a l’actual RTVE i les cadenes autonòmiques sota el seu domini. Una altra, la pressió lobbista de la Unión de Televisiones Comerciales Asociadas (UTECA) contra el model de negoci dels operadors públics. Els interessos (informatius i econòmics) dels grups mediàtics de titularitat privada al sector audiovisual –des de PRISA al Grup Godó, Vocento o Unidad Editorial, posem per cas– tenen com a objectiu primer la consecució de beneficis. Al cap i a la fi, una empresa de comunicació és, per definició, una empresa.
La confluència (i complicitat) entre els interessos polítics i econòmics de partits polítics i empreses de comunicació pot ser devastadora per a la pluralitat i la qualitat informatives, però també per a l’estructura econòmica i sociocultural de l’estat (i) del país. D’ací la importància d’unes televisions públiques independents orgànicament i professionalment. En la línia informativa (que no són només els programes informatius) però també en les decisions com a empreses productores, proveïdores i distribuïdores de continguts. Un punt d’interès que, potser per obvi, no destaquem tant com caldria quan parlem de l’espai públic de la comunicació mediada és la funció de la televisió pública com a motor de la indústria audiovisual privada (i, per extensió, cultural, en un sentit ampli) que hauria de complir –molt especialment en temps de crisi econòmica.
La Generalitat Valenciana, per exemple, atorgava a la creació de RTVV en els seus programes econòmics de la darreria dels anys 80 del segle passat (PEV II i PEV III) un fort paper d’arrossegament sobre l’estructura productiva del País Valencià, caracteritzada per una petita i mitjana empresa sense una demanda sostinguda. En una societat en trànsit cap a allò que Alain Touraine i Daniel Bell havien batejat pocs anys abans com a “societat postindustrial”, el sector audiovisual (amb els subsectors “culturals” que en depenen) ha esdevingut peça i símbol, alhora, del canvi de model productiu que necessitava (i necessita) el nostre país. La història del sector audiovisual –raquític, entre nosaltres, abans de l’inici de les televisions autonòmiques– ha evolucionat en paral·lel a l’evolució d’una societat que produeix més serveis que mercaderies, que té una distribució ocupacional amb preeminència professional i tècnica on destaca –perdó: on hi hauria de destacar– el coneixement com a font d’innovació i desenvolupament. La modernització econòmica del país exigia un impuls “públic” sobre aquesta indústria emergent. I aquest va ser, al meu entendre, l’èxit inicial –insistisc: inicial– tant de TV3 com de Canal 9. El desmantellament progressiu però imparable d’aquest sector privat coincideix plenament amb la caiguda de la demanda –“la voluntat i capacitat de consum”– per part dels ens públics de radiodifusió, tant a Catalunya com al País Valencià. Per contra, la crisi en què estem immergits a hores d’ara aconsellaria que aquestes empreses (CCRTV i RTVV) compliren les antigues funcions identitàries, de legitimació democràtica i de corrector de fluxos comercials i virtuals que permet la tecnologia digital. Però, vull subratllar-ho, s’imposa una visió estratègica del sector públic de la comunicació per al desenvolupament econòmic –molt especialment al País Valencià, doble perifèria quant als centres productius en matèria audiovisual –i cultural, en general.
En un context de canvis en l’entorn general i el sector audiovisual en particular i davant de les agressives polítiques de privatització i jibarització del sector públic imposades amb la bandera neoliberal de l’austeritat, els defensors de l’espai públic –comunicatiu i no-comunicatiu– hem de presentar un model de radiodifusió pública capaç de competir sense complexos amb els grups de titularitat privada i, alhora, de generar una demanda sostinguda de continguts i serveis al sector privat de l’entorn immediat. Això exigeix, com en tantes altres esferes de la política pública, repensar aquest sector de dalt a baix d’acord amb el context i les missions informatives i econòmiques que li hauríem d’assignar des d’una perspectiva diguem-ne socialdemòcrata, només per entendre’ns. La radiotelevisió pública ha de ser un centre de producció de programes i, alhora, el principal “client” de la indústria creativa del sector privat. Un client que ha de potenciar, de retruc, la consolidació de les empreses i les tecnologies més innovadores en serveis, continguts i formats. Només així trobarà una legitimació (democràtica i civil) que reforçarà el seu paper dins l’engranatge econòmic del país. I només així d’altra banda, les televisions autonòmiques esdevindran imprescindibles no solament per part de l’arc polític sinó, també, de la societat civil.
Més enllà dels interessos dels partits polítics, la televisió pública necessita un pla estratègic com a actor imprescindible en l’actual crisi econòmica que implique, a més, totes les indústries auxiliars. Les versions anorèctiques de la televisió pública entesa com a NODO governamental (que és el model que anuncien, per exemple, els EROS de RTVV i TeleMadrid, però també, encara que en menor mesura, de la CCRTV) no tenen cap sentit (ni polític ni econòmic ni civil) en aquesta societat cada dia més fragmentada i, en el nostre cas, més recentralitzada en qüestions tan importants com la localització de les empreses culturals i creatives. Tot això pren una dimensió especial després del fracàs de la implantació de la TDT estatal, autonòmica i local-comarcal. Es fa imprescindible, d’afegit, la revisió del caòtic mapa comunicatiu de l’estat i del país i la definició clara del concepte de servei públic –incloent-hi el que han de complir els operadors privats, les llicències dels quals són concedides “per a la gestió indirecta del servei públic de ràdio o televisió”, d’acord amb la Llei General Audiovisual. En definitiva, cal (re)situar les empreses públiques de comunicació davant de les seues responsabilitats com a tals empreses públiques i com a empreses informatives sufragades per la ciutadania.
Com a primera passa, em fa l’efecte que s’imposa un pacte entre tots els actors polítics i econòmics que salve la televisió pública de la versió residual a què sembla condemnada si no hi posem remei immediat amb un nou model empresarial i de gestió de l’empresa pública. Com deia més amunt, l’orientació (i l’evolució) del model socio-econòmic de la nostra societat també depén, almenys en una part, del futur de les nostres televisions. Llevat, això és, que el projecte de país implícit a aquesta aposta aspire a una mena de Disneylàndia en què els nostres fills només puguen treballar com a cambrers políglotes a Benidorm o Sitges o emigrar nord enllà on, segons Salvador Espriu, deien que la gent era culta, desvetlada i feliç. Encara que la marxa a l’inrevés adoptada a Islàndia tampoc no presagia res de bo.
