Ferran Garcia-Oliver
En una entrada anterior d’aquest bloc assenyalava, amb una disposició clarament voluntarista i, si voleu, un pèl ingènua, que la nació, enllà de retòriques, declaracions rutilants, comissions parlamentàries, protocols, preàmbuls i declaracions d’intencions, es fa, l’hem de fer, dia a dia, en accions que signifiquen un pas endavant i en gestos petits, però efectius. La societat política hi té una responsabilitat ineludible, però la societat civil no pot delegar la seua pròpia responsabilitat en un vot cada quatre anys, un vot sovint captiu de la més perversa demagògia servida pels diversos i poderosos mitjans de comunicació. La nació sempre és un projecte en construcció, obert i atent a les contínues transformacions dels temps.
Un dels col·lectius gràcies al qual els Països Catalans són alguna cosa més que una nació en tràmit ha sigut, i continua sent, el dels mestres i les mestres compromesos en el seu treball i en la “supervivència dels mots”. Durant la Transició fou un dels motors del canvi social. Veníem d’un ensenyament franquista, autoritari, alienant i estrany a la terra. El capgiraren de dalt a baix mitjançant un vast programa de renovació pedagògica enmig de no poques dificultats. La tasca es féu particularment dura cap al País Valencià i les Illes, però les accions intrèpides dins les aules de mestres heroics, els col·lectius formidables que brollaren arreu de la nostra geografia, les escoles d’estiu i, per descomptat, al sud del Sénia, l’Escola Valenciana, posaren els fonaments perquè la nostra llengua vehiculara l’ensenyament.
Salvador Espriu era ben conscient de la importància dels mestres en aquest dia a dia de la construcció nacional. El poeta s’adherí als actes que s’havien de celebrar a l’Escola d’Estiu Rosa Sensat mitjançant una carta, que fou llegida al Teatre Romea de Barcelona el 27 de maig de 1981. Trenta-dos anys després la carta té el valor d’un document impressionant, venint de qui ve i perquè el que diu continua ple de vigència. La lectura mostra aquella il·lusionant temperatura col·lectiva en què tot gairebé estava per fer, i que l’horitzó de plenitud nacional anava més enllà de les claudicacions dels partits que tramaven la confortable dormició del franquisme en els acollidors llençols de la democràcia vigilada per l’exèrcit, custodiada per la constitució i encapçalada pels Borbons. Aquell demà que per a Salvador Espriu ja era “resplendor cristal·lina d’alba”, avui, trenta-dos anys després, és, en molts aspectes, obscuritat sòrdida de nit. Wert, i tants altres werts inefables, han despertat, revifats i pugnaços, del reparador son que els habilitaren els pastissers de la Transició.
Llegiu i mediteu la carta. Hi ha l’estil inconfusible d’Espriu, aquella modèstia i timidesa proverbials. Però hi ha, sobretot, el reconeixement a la labor mai no suficientment reconeguda dels nostres mestres:
“Molt distingit i estimat amic Jordi Carrió, em dirigeixo a vostè, potser avançant-me una mica massa perquè consti per escrit, ja des d’ara, tal com li vaig prometre a través del senyor Jordi Umbert, la meva modesta però plena i incondicional adhesió als actes i reunions que s’han de celebrar, el proper juliol, a l’Escola d’Estiu Rosa Sensat, un nom de debò il·lustre, que ens honora tant a tots. Crec que figura al front de l’esmentada Escola –i, de fet, si no segons un obligat protocol, presidirà aquells actes i sessions o jornades—una altra dona extraordinària, una altra pedagoga excepcional: la senyora Marta Mata. Vulgui saludar-la de part meva.
Tinc entès que s’aplegaran, aleshores i allí, tots –en principi tots– o la major part dels Mestres de Catalunya. Vulgui també saludar-los, tots i cada un d’ells, amb la meva màxima –encara que “delegada”—efusió. Jo no hi seré, però els acompanyaré, des de la meva insignificança, a tots vostès, en pensament i esperit.
La nostra llengua i la nostra cultura, almenys des del temps que, amb una sintètica entesa convencional, anomenem moderns, han viscut sempre injustament, incomodíssimament i estupidíssimament, amenaçades, des de fora i des de dintre, pels estranys a la nostra identitat com a poble, a la nostra genuïna i irreductible personalitat, i per nosaltres mateixos. I hi continuem vivint i hi viuran tothora, o si més no en el futur immediat o fins on ens és previsible. Però cal acceptar-ho, cal viure en aquest continu risc, perquè, d’una manera o d’una altra, viure és, en essència, per als homes, per a tots sense excepció, perill.
D’aquesta nostra noble condició ennoblidora, no ens podem ni devem alliberar. Com que no hem de defugir-la mai, assumim-la amb una orgullosa humilitat, amb una total dignitat, amb una exemplar bondat, amb una subtil intel·ligència, amb grandesa d’ànim, amb mesura, amb una benèvola però aguda ironia, amb tolerància, comprensió i perdó.
Jo veig encarnades en vostès, Mestres de Catalunya, dones i homes, senyores i senyors, totes aquestes qualitats, totes aquestes excelses virtuts, i encara moltes d’altres, entre les quals una clara i altíssima vocació, l’abnegació, l’altruisme, la diligència, el no defallent treball. Bandejant la mediocritat, la grolleria, la improvisació, la imprecisió, el neci triomfalisme, el paralitzador pessimisme, el paternalisme, el pairalisme, un fals ecumenisme, vostès formen i formaran, contribueixen i contribuiran decisivament a formar els cossos, la sensibilitat, les ments i les ànimes dels nostres ciutadans, de tots dos sexes, d’aquest demà que ja és resplendor cristal·lina d’alba. Per vostès, les unes i les altres, nenes i nens, noies i nois, van aprenent i aprendran a ser forts, valents, cortesos, honestos, oberts al diàleg, no fanàtics, no dogmàtics, no violents, sobris, ponderats, demòcrates, no demagògics, lliures, feliços, rigorosos i agraïts. I nets, en el més ampli sentit del terme. Per vostès, elles i ells van aprenent i aprendran, a més de les innombrables matèries, disciplines i idees fonamentals genèriques, les nostres actituds matisades, específiques. Sabran que, si bé les cultures i les llengües poden morir, i doncs també les nostres, si de cas això ens arriba, devem lluitar sense treva contra el mal, fins a l’últim alè. Que la fi ens vingui per sinistre i aclaparador genocidi, no per vil suïcidi. Sabran, ençà o enllà de l’anterior advertiment –o reflexió—que el nostre Principat és un dels Països Catalans, un més, modèlic en propòsit –i tant de bo que ho esdevingui—no hegemònic, mai no amo sinó servidor de la sencera comunitat. Recordaran que la llengua d’aquests països és única, que ens és comuna i que és el lligam més fort que ens uneix. Cal respectar i salvar, doncs, les seves expressions i fonètiques, diverses i enriquidores, dins una essencial unitat –i fins els noms amb les quals es vulgui designar aquests particularismes: no hi ha un dialecte central imperialista, absorbent. I no oblidaran que hem de vetllar exquisidament per fenòmens lingüístics –i de tot ordre—aliens al nostre estricte àmbit, com per exemple l’aranès, com si tots nosaltres fóssim fills de la Vall antiga i estimada.
I acabo la llata o el llaunot. Perdonin-me. Vulguin rebre tot el meu sincer, agraït i petitíssim homenatge, senyors Mestres de Catalunya. No em contestin, si els plau, per favor. I envio a vostè, portantveus senyor Jordi Carrió, la meva més cordial abraçada.”
