Sal·lus Herrero
L’ultim dia d’abril, d’enguany, la meua companya i jo decidírem anar a comprar al Mercat Central perquè l’endemà era festa: l’1 de maig, dia de la classe treballadora. Mentre comprem pinya en una parada de fruita, sota la volta del Mercat Central, sentim pels altaveus del Mercat que llegeixen un poema de Vicent Andrés Estellés; és la primera vegada que sentim parlar pels altaveus en valencià al Mercat Central de València; sovint, he presentat algunes propostes, reclamacions o suggeriments perquè es diguen els
missatges per megafonia, almenys en valencià o també en valencià, i ni m’han respost. És la defensa dels senyals d’identitat valencians ‘al peu de la lletra’, com reclama autoritàriament, -ignominiosament, oprobiosa, burlona i insultant-, l’actual president de la Generalitat Valenciana, prohibint la llibertat i el nom de valencià al nostre país, en pactar l’acord de reciprocitat televisiva amb Catalunya, amb condicions contràries al nostre país i a la nostra llibertat i drets. Com si els valencianoparlats, que parlem
valencià-català i diguem País Valencià no existírem ni fórem ciutadans. Ni per als dirigents del Mercat ni per als de la Generalitat. No obstant això, la joia és immensa per oir parlar en valencià i per escoltar poemes d’Estellés al Mercat Central. Veiem uns periodistes de Canal 9 al Mercat i els preguntem si van a fer algun programa especial sobre l’any Estellés i ens expliquen que hi ha una lectura de versos d’Estellés acordada entre el Mercat Central i la Fira del Llibre.
Anem a trobar-los. A la comitiva hi ha la familia d’Estellés (la filla, Carmelina, la néta Isabel, el gendre, Vicent Anyó i unes nebodes del poeta), Isidre Crespo, Berta, Consol Castillo, Emili Piera, Agustí Cerdà, Juli Esteve, Poveda ‘El Flaco’, l’alumnat de l’Institut Ramon Llull de València, dut pel professor de valencià de Quartell, l’alumnat de l’Institut de Tavernes Blanques, dut per una professora de valencià de Sagunt, etecèra. Hi ha un grapat de gent escoltant devotament l’actor valencià Francesc Anyó, enmig dels guirigais de vida del Mercat, que, amb la volta central, ens acull com una catedral de poesia.
Els poemes són deliciosos, el del pimentó torrat, el de l’oli, el de l’all-i-oli, el de l’abergínia, el del pa, el del fill del forner, tot llegits en la corresponent parada, el del ‘berenar’, que és un text del llibre de memòries Animal de records, acabat de reeditar-se. Quan s’acaba de llegir el poema, la gent aplaudeix entusiasmada, sobretot la gent de les parades del Mercat, la de la parada de la fruita, la verdulera, la fornera, el de la carnisseria, tots aplaudim i el Mercat es torna un espai públic, un espectacle de teatre i de poemes de la València més popular i reviscolada.
Al remat, llegim la darrera poesia, a l’eixida del Mercat, just abans d’arribar a les escales que enfronten amb la Llotja; és el poema d”Els amants”, “No hi havia a València dos amants com nosaltres/car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs”, on hi ha el vers d’Ausiàs March, “La carn vol carn”, és just al costat de la parada de la carn. Finalitzada la lectura, Berta fa una arenga perquè la gent vaja a comprar llibres de poemes, d’assaigs, novel·les, teatre o contes a la Fira del Llibre. Perquè cal nodrir-se d’aliments espirituals també. La ment vol curiositat, interès i saviesa. Perquè llegir obre la ment i ens pot fer crèixer més i fer-nos molt més lliures i joiosos.
Al cap i a la fi, l’ofici de poeta, com deia Vicent Andrés Estellés, és l’alegria. La vida, a pesar de tots els pesars, és joiosa i agradosa. Ara, més que mai, convé remembrar-ho perquè no se’ns oblide. Les poesies serveixen per exaltar les guspires i encendre la joia de la vida, enmig de les lògiques del mercats inclements i furiosos, enmig dels carrers de les ciutats i pobles amables del País Valencià. Ha un sigut un passeig pel Mercat Central orgiàstic, gojós, festiu i sacramental; una comunió intensa entre una munió de gent, el poeta del poble valencià, els llibres, els queviures, els menjars, la terra i els seus fruits, els periodistes, els fotògrafs i els actors valencians; una meravella de meravelles. Un cant festiu al goig del viure. Els estrangers, italians, alemanys, francesos, anglesos, holandesos o danesos del mercat s’ho miraven tots encuriosits i es preguntaven, íntimament, què passava i per què, agradablement sorpresos
d’observar la nostra commoció i entusiasme.
Per això, potser no haurien de passar tants anys perquè els poemes d’Estellés arriben al Mercat de València. Potser s’hauria de fer un ritual tots els anys per celebrar els poemes d’Estellés als llocs on nasqueren, sens dubte el Mercat Central i els seus productes de l’horta pertany a la seua geogràfia, a la seua devoció per la manduca humil, com un plat d’arròs caldós amb bledes; tot això forma part del seu testament mural, de la seua estima pel nostre país, de la poesia de la quotidianitat, del pa amb oli i sal, que sa “mare simplificava atroçment i deliciosament, i enramava l’oli i un pessic de sal, i au! al carrer”, el pa nostre de cada dia, sense la complicitat del tomaquet.
Com ens conta Juli Capilla a Antologia poètica de Vicent Andrés Estellés, que Isidre Crespo em va sugerir cordialment, l’acostament a la realitat d’Estellés, via quotinianitat o civil, via poesia imaginativa o existencial, explica, en bona part, l’extraordinària i la calorosa acollida i popularitat que va tenir entre els valencians, però també a Catalunya i a les Illes, -on li agradava tant viatjar a veure al seu còmplice i amic Josep Mª Llompart, que el salvà d’algun ‘abisme’ o fosca nit-, fet que el
converteix en un dels poetes autòctons més llegits de tots els temps.
