Francesc de P. Burguera
Quan va acabar la guerra civil, en els primers anys de la postguerra, els joves valencianistes tractàvem de prendre contacte amb els valencianistes provinents d’abans de la guerra. Un dia, visitant el pare Bertran al col·legi dels jesuïtes de València, català i poeta en la nostra llengua, em va dir que li agradaria conèixer Fuster. Era cap a l’any 1946. Així que una vesprada ens hi acostàrem tots dos. Va ser en aquella conversa que el pare Bertran ens parlà d’Adlert i Casp i de la conveniència de conèixer-los. I així va ser. Ell mateix s’encarregà de concertar l’entrevista. Aquests encontres amb el tàndem Adlert i Casp significà la trobada, l’enllaç entre el grupet de valencianistes que ens havíem anat formant en aquell “focus primerenc” de Sueca i la Ribera Baixa. El contacte nostre, de Fuster i meu, amb Adlert i Casp va produir, ben aviat, “fruits literaris”. Als pocs mesos, Fuster veuria publicat el seu primer llibret de versos titulat Sobre Narcís, més tard, eixiria el meu Ara que soc ací, editats per Torre, l’Editorial d’Adlert i Casp, en la col·lecció “L’Espiga”. L’anunci d’aquesta col·lecció, publicada als butlletins de l’Obra del Diccionari de mossèn Alcover, deia açò, en castellà: Col·lecció L’Espiga de obras valencianas. Biblioteca de suma selección, pulcritud y economía, imprescindible para el buen conocimiento de la Literatura Catalana Contemporánea. No es tractava, per tant i solament, que acceptaven la unitat de la llengua sinó que anaven més enllà: les obres que en aquella col·lecció publicàvem els autors valencians, segons Adlert i Casp, formaven part de la Literatura Catalana Contemporània.
Açò passava cap allà 1946 endavant. És a dir, durant el franquisme. L’Adlert i el Casp, des de la seua Editorial Torre, publicaven els llibres dels escriptors valencians escrits en la llengua comuna. Durant la Renaixença, valencians i catalans volien tractar d’aconseguir la unitat de les dues llengües. El 21 de desembre de 1932, les més significatives entitats culturals valencianes i un important nombre d’escriptors, polítics i Intel·lectuals arribaven a un acord per tal d’emprar les mateixes normes ortogràfiques en els seus escrits i aprovaren el que coneguem amb el nom de Normes de Castelló de 1932. Aquesta ortografia es mantenia en consonància amb l’emprada pels principals escriptors de la Renaixença, com Teodor Llorente, i aprobada el 1913 a Catalunya per l’Institut d’Estudis Catalans i que els mallorquins també la feien servir. La pràctica totalitat d’escriptors valencians del moment, les més significatives entitats culturals, els principals periòdics i setmanaris… les empraran sense vacil·lar ni qüestionar-ne validesa, conscients com eren que l’augment de l’ús del valencià propiciat pels nous aires de llibertat que porta la II República feia imprescindible aquest acord.
Passa, però, que en arribar els anys de la Transició democràtica, Adlert i Casp –sobretot Adlert- perden l’esme i adopten una aberrant actitud en què es confabulen amb els pitjors enemics del valencianisme per a deteriorar-lo amb extravagants i malicioses idees sobre la llengua del País. En un pamflet titulat En defensa de la llengua Valenciana, escrit en 1977, en plena Transició, Adlert ens diu el següent: “Que la catalanisació s’havia iniciat abans de la guerra, principalment per Carles Salvador i les Normes de Castelló, que publicà una gramàtica catalanisant que va servir de text en els cursos de Lo Rat Penat”. Anem a veure: mentre Carles Salvador feia classes d’una gramàtica catalanisant en Lo Rat Penat des de 1951 al llarg de tot el franquisme, què feia el senyor Adlert? Doncs durant el franquisme i des de la seua Editorial Torre, anunciant que en la Col·lecció L’Espiga publicava obres valencianes que eren llibres de suma selección, pulcritud y economía, imprescindible para el buen conocimiento de la Literatura Catalana Contemporánea. O siga que Adlert també catalanitzava els escriptors valencians que publicava la seua editorial.
Però va arribar la Transició. Era el 9 d’0ctubre de 1977. S’havien celebrat les eleccions el 15 de juny. I al País Valencià havia guanyat l’esquerra, però la dreta, presa d’un ferotge anticatalanisme, ix al carrer a rebutjar un document on es demanava l’oficialitat de la llengua catalana. També va fer acte de presència pública el Grup d’Acció Valencianista (GAV), amics d’Adlert i Casp. I també d’Emilio Attard, diputat per la dreta d’UCD, que Adlert li ajudava a formar els missatges polítics i els anticatalanismes.
Els anticatalanismes. La dreta havia perdut les eleccions i no tenia programes que oferir als seus addictes i als que poguera guanyar. De moment, el que estava de moda era tirar mà dels catalans. Segons destacats valencians de la dreta havien llançat al veïnat que els catalans havien vingut a furtar-nos de tot. El fet és que a hores d’ara n’hi ha que continuen tirant mà de l’anticatalanisme. Tracten de no acceptar la llengua comuna. Adlert, després d’haver portat a terme una gran tasca en favor de la cultura i la llengua del poble valencià, va atiar la Batalla de València. Van ser els primers culpables, junt a uns grups de senyorets eixits del Cap i Casal, que van ajudar a augmentar l’anticatalanisme. Que encara dura.
