Ferran Garcia-Oliver
El d’Aragó, és un cas com un cabàs. Per molt que un li pegue voltes i més voltes, mai no acaba de trobar l’entrellat al rumb cap al no-res en què s’han entestat posar el país els qui el governen i, esclar, els qui els hi donen els vots. Aragó devia ser un aliat natural de Catalunya, del País Valencià i de les Illes. La història, una certa història si més no, l’hi empeny. Aragó reclutà conspicus urgellistes contra la causa dels Trastàmara; a Aragó els catalans trobaren aliats en la seua lluita contra Joan II; Aragó, com la resta de la Corona, s’oposà a la Inquisició espanyola i li tirà en cara a Ferran el Catòlic la vesània contra els conversos jueus. Aragó també va perdre quan Felip de Borbó s’imposà a Carles d’Àustria.
La distància d’Aragó respecte dels Països Catalans venia de lluny, però l’estat i la nació bastits per conservadors i liberals del XIX no sols l’ampliava sinó que la revestia d’un sentiment d’hostilitat, barreja d’enveja, xovinisme i autoodi. Ara mateix, les elits polítiques i culturals, llevats de casos excepcionals, militen en un aragonesisme ranci i esperpèntic, que no és sinó la versió regional de l’espanyolisme de pedra picada i de l’anticatalanisme que apel·la a les vísceres.
Aquestes elits han fet mans i mànigues per canviar la geografia de les diòcesis històriques, i ho han aconseguit; han reclamat obres d’art conservades en museus catalans aferrant-se a aquesta fraudulenta revisió dels bisbats seculars, i de moment ja tenen sentències favorables; i per comptes de connectar-se a l’eix mediterrani, el referent econòmic sempre ha estat Madrid. L’últim episodi d’aquesta croada per la irrellevància és el de la LAPAO i la LAPAPY del PP. Capitanejats per doña Luisa –doña Luisa Fernanda Rudi—el partit de Rajoy, Cospedal, Montoro i Fabra, entre altres, s’han tret del barret de copa democràtic el conillet de la “llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental”, és a dir, la LAPAO, i el de la “llengua aragonesa pròpia de les àrees pirenaica i prepirenaica”, és a dir, la LAPAPYP. Amb l’una eviten de dir català, amb l’altra aragonès, que la parlen quatre i encara els en sembla massa. La poca cobertura que disposaven ara desapareix sota l’enganyifa de la voluntarietat. Això sí, els topònims en bilingüe no siga que el turista es perda, posem per cas, per la “ny” confusionària de Matarranya, i amb la “ñ” tindrem seguretats que arribe al seu destí.
Rudi, i l’inefable Bauzà mallorquí, només han hagut de repassar les xulles del que feren Zaplana, Camps i altres insignes mestres de l’escola valenciana del pepé.
