Sal·lus Herrero
El divendres 26 d’abril passat, a la Societat Coral El Micalet, es presentà el llibre de Rafel Sena Els espectacles públics de la ciutat de València. La cartellera del segle XVI al XXI, Editorial Carena, 2013. Han col·laborat en el llibre Maria Fullana i Daniel Archelós. L’escriptora i membre de la direcció d’El Micalet, Pepa Úbeda, va donar la benvinguda a tots; després l’editor, Marc Zacarés, va destacar la importancia d’aquest llibre de Sena. El va qualificar com una ‘obra menor’ de la recerca sobre els carrers de València que duu realitzant Rafel Sena, des de fa més de vint anys i que ha recol·lectat més de quatre mil fulls. Li va donar les gràcies pel rescat de la memòria històrica del cinemes i teatres de la nostra infantesa. Com un retorn a recordar el passat i una informació clau que si no haguera sigut per ell, segurament, s’haguera perdut del tot.
El professor de teatre de la Universitat de València, Josep-Lluís Sirera, va suggerir que Rafel Sena hauria d’escriure ‘una obra de teatre’ perquè tenia molta capacitat de convocatòria i d’atracció pública; la sala estava de gom a gom. Va assenyalar que aquest llibre ‘de teatre’ és excepcional perquè aplega història urbana i la història del teatre i del cinema. Va remarcar que, a principis del segle XX, a València hi havia més locals de teatre que a Barcelona i que a Madrid; en termes econòmics, l’activitat de cabarets, teatre, espectacles de la faràndula i del cinema ha mogut i ocupat laboralment molta gent; no com ara que l’activitat artística es redueix a pocs espais dirigits per l’administració, tret, entre d’altres, del Teatre El Micalet, Atelier i Ultramar, que són dels darrers que s’han obert a València. Sobre aquesta qüestió de la importància del teatre a València, l’historiador Pau Viciano, en comentava un llibre de Max Aub, potser El teatro en la España de Franco, on informava dels nombrosos teatres que hi havia a la València en temps de la II República, abans de la Guerra que s’incià pel colp d’estat militar.
Va remarcar aquest llibre de Sena com una font d’informació molt valuosa i costosa,perquè cal fer recerca, anar als arxius, tenir curiositat i molta paciència per recollir tota la informació sobre les sales d’espectacles. I va assenyalar que era un solc que s’havia obert i que calia completar-lo, posem per cas, fer el de tot el País Valencià, incorporar els locals dels espectacles de titelles, de còmics, etc. No obstant, obria un repertori de recerca. Perquè era una obra oberta, fins i tot les llacunes podien estimular la recerca de la memòria i la possibilitat de detallar, a més a més, les obres, els actors i actrius que participaren, etc. És un tast de la ‘ressurrecció’ dels espectacles del passat. Un llibre que encoratja per investigar més i conèixer millor la nostra cultura valenciana i per posar en relleu –com es mereixen– els espectacles públics de la ciutat de València.
Rafel Sena va agrair a tots la seua presència, també a la seua família i als seus amics; va destacar, que, el prendre consciència de la llengua catalana del seu país, el va portar a tenir més energia per fer recerca sobre els espectacles i sobre els carrers de València; aprendre a parlar el català de València, conèixer el seu país, viatjar per Europa i pel món –fa poc va anar de viatge al Marroc amb un grup de joves–; tot això l’ha fet viure més plenament i amb més compromís social, més joia i goig. I arrelar-se més al seu país l’ha dut a tenir més obertura mental i més curiositat en la vida; i aprendre fins i tot de canonges com Elias Tormo que ha escrit sobre el nostre país. O de l’oncle d’En Manuel Sanchis Guarner, Josep Sanchis Sivera. Va recordar Sena els seus estudis a l’Escola de Belles Arts, al barri del Carme, els espectacles de sarsuela, el teatre d’aficionats on va participar al Patronat, al Centre Cultural Russafa, a El Micalet, a les tertúlies i als cinemes, teatres i òperes que freqüentava.
Mentre arreplegava informació sobre “el llibre dels carrers”, molt més extensa, en va obtenir prou, com a ‘minses escorrialles’ o ‘notes marginals’, per a fer un apartat sobre els espectacles públics a València, que es poden datar des del segle XV, el teatre de l’Olivera o Casa de les Comèdies, el Misteri d’Elx, la processó del Corpus (segle XV), El cant de la Sibil·la, per Nadal (segle XVI), els Carnestoltes. Va remarcar com el teatre “seriós” entra a la ciutat de València en llengua castellana perquè les clases dominants sempre han sigut servils al poder reial. Perquè aquestes obres així com la música (Mozart, Vivaldi, etc), naixien vinculades a les respectives Corts. Tot i que a França el teatre i la música van lligats a la cort aristocratitzant, a Anglaterra, Castella i els països de parla catalana, potser per una influència més italiana o mediterrània, el teatre i potser la música van lligats al patis, a les corrales, a la festa i a l’entreteniment popular. Caldria estudiar les causes d’aquestes influències i ‘divergències’ en la recepció del teatre als nostres països.
Hi ha un pròleg molt interessant de Josep-Lluís Sirera sobre el teatre a València i les virtuts del llibre de Rafel Sena. Al principi del llibre, Sena es remunta als orígens del teatre, a Grècia, després als patis i als hostals, on arribaven els actors, els còmics, els acròbates, els màgics, els trobadors, els joglars, els músics, els pallassos i començava l’espectacle. Als segles XV-XVI ja es pot trobar documentació teatral a València. Va destacar Sena que el teatre és fonamental per a fer vida social; i com el consumisme i les societats capitalistes no han respectat els interessos de la gent, la incitació a pensar, a reflexionar sobre la seua vida i la seua societat; per mirar-se a l’espill públic.
Va fer una crítica a unes administracions que no fan obres que critiquen els poders establerts ni la corrupció ni les estafes indignants dels més poderosos. Va advertir que anar al teatre i al cinema era molt important i que calia ajudar a recuperar el teatre i el cinema crític i independent. Perquè qui perd els orígens, (la llengua, la cultura i la capacitat crítica), perd identitat i capacitat de transformació social. Va finalitzar la seua conferència de manera esperançadora: el teatre basat en la recuperació de les arrels valencianes, de la pròpia llengua i cultura, va avant, tot i que siga sense el suport de l’administració. I posà com a exemple el propi teatre d’El Micalet.
Va estar signant exemplars fins a dos hores més tard de finalitzada la taula redona sobre la presentació del seu llibre, entre rialles i compliments. Acaba amb la mà fatigada, però, molt ‘desvanit’ i content. Em va fer una dedicatòria ‘espriuiana’, molt emotiva, que no em resistisc a posar: “Al meu sempre amic S. H., company en les lluites socials i culturals del nostre maltractat País, ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble. Molt agraït. Rafel Sena. V. 26-IV-2003”.
Per últim, gràcies a l’amic Rafel Sena, per la seua dedicació infatigable per la llengua i la cultura del nostre País, al front de la revista La Brúixola, per a no perdre el nord, i per aquest llibre de teatre esplèndid. Perquè tota pedra fa paret i marge, i el llibre sobre els teatres i els cinemes a València forma part de la recuperació de la nostra cultura i la nostra memòria immediata. I pels que vindran sobre ‘la història dels noms dels carrers de València’. Perquè siga realment el cap i casal de tot el País Valencià i no li gire l’esquena, com acusava Sanchis Guarner, que, sovint, havia fet la capital d’un país sense capitalitat. O amb molt poca, tot i que això és matisable perquè, durant la II República, València va exercir la seua influencia, de manera decisiva. Com se’ns explica al llibre 1936 València-Barcelona, PVE-ERC, Josep Rodríguez Tortajada, Regidor i president del València FC, escrit pels historiadors Vicent Sampedro i Ricard Camil Torres.
Per això, aquesta ciutat nostra i del nostre país, hauria de deixar enrere els personatges feixistes, d’infausta memòria, i hauria d’anomenar Constantí Llombart, Teodor Llorente, Faustí Barberà, Martínez Ferrando, Maximilià Tous, Empar Navarro, Joan Fuster, Matilde Salvador, Carmelina Sánchez-Cutillas, Carles Salvador, Emili Gómez Nadal, Gonçal Castelló, Enric Valor, M. Sanchis Guarner, Josep Giner, Vicent Andrés Estelles, etc. per a les gran avingudes, les places i els carrers més importants de València. Perquè la ciutat aculla el seu país i deixe d’estar d’esquenes, girant la cara i el reconeixement a les dones i els homes que més han treballat i estudiat perquè el nostre país tinguera ulls, llengua, cara i cos singular i diferenciat, al vent del món.
