Intel·ligent, humil, divertit, professional, compromès, respectuós… Amb Jordi Évole passa com amb Messi: fa temps que s’han exhaurit els adjectius per descriure les seues genialitats. Quan sembla que ja no podran superar-se, quan sembla que no es pot millorar allò què fan, es treuen de la màniga un gol impossible o una entrevista excepcional. I els espectadors, amb independència de l’equip o la ideologia que segueixen, queden absolutament paralitzats: “Ho han tornat a fer!”, pensen absorbits d’admiració. Encara atordits, tracten de reaccionar, tot cercant paraules que puguen qualificar el seu interminable repertori d’idees i d’imatges; de gols i de jugades. Ràpidament però, l’espectador abandona l’intent de fer una lloança original perquè se n’adona que no fa més que repetir-se. En tot cas, val a dir que aquesta comparació només fa referència a la sensació de quedar-te sense paraules quan veus l’última meravella d’ambdós personatges. Si comparàrem el valor i la importància d’allò que fan però, Messi n’eixiria perdent: no tindria absolutament res a fer: tots els gols de l’astre argentí no valen un sol Salvados.
Jordi Évole ho ha tornat a fer; s’ha tornat a treure de la màniga un document visual impagable. Los olvidados és l’encertadíssim nom de l’últim programa Salvados, emès el passat 28 d’abril i dedicat en exclusiva a l’accident del metro de València que, el 3 de juliol de 2006, va fer l’esfereïdora xifra de 43 morts. Hi ha però, una xifra encara més indignant: 0 responsables. De nou, Évole i el seu equip s’aproximen a l’objectiu temàtic –en aquest cas, una doble tragèdia: per les morts i el menyspreu institucional– amb una professionalitat fora d’escala: la qualitat del guió i les imatges, la realització, la senzillesa, la claredat d’idees, les intervencions, el respecte… I tot, lliure de sensacionalismes i provocacions gratuïtes… Com deia, no tinc paraules per explicar-ho: s’ha tornat a superar.
Salvados és una illa enmig d’un oceà gegantí de misèries televisives; és un bri d’aire fresc al bell mig d’una societat podrida per la corrupció política i el despotisme dels governants. Lluny de contaminar-se de la brutícia que l’envolta però, el programa Salvados comença a generar consciència i sinèrgies, tot escampant el seu missatge purificador: es pot lluitar contra la impunitat i la injustícia. I es pot fer sense aldarulls, amb les armes de sempre: l’enginy i les paraules. Jordi Évole no és conscient del bé que ha fet i farà el seu últim programa al sí de la societat valenciana. Amb la seua vacuna d’honestedat i valentia, ha començat a guarir-nos, destruint la credibilitat d’un autèntic ébola polític: Juan Cotino. Un virus corrupte i fastigós que s’ha aprofitat tan com a pogut d’un País Valencià malalt. El contagi es greu però hem trobat l’antídot: la infecció s’ha aturat. El virus comença a recular, a fugir: talment com l’ébola de Juan Cotino fugia de l’Évole i la seua càmera.
Didac Botella i Mestres
