Josep Guia
La llarga i lenta gestació històrica de l’independentisme català ha anat acompanyada d’una sèrie d’elements que, de forma recurrent, han dificultat la identificació i la impulsió de l’estratègia d’alliberament nacional. Cal advertir, d’antuvi, que no tots són imputables als contraris a la independència. També els mateixos independentistes hem contribuït, amb indefinicions i desorientacions pròpies, a fer difícil el nostre reconeixement. Fins a temps ben recents, no hem tingut suficient força i claredat per fer-nos sentir d’una manera inequívoca, amb la qual cosa resultava relativament senzill ignorar-nos i/o tergiversar-nos.
Negativisme
La primera anomalia que crida l’atenció és la del negativisme de la reivindicació d’independència, des dels inicis fins fa pocs anys. Es tracta d’aquella actitud segons la qual només s’arriba a conèixer l’existència de l’independentisme pel negatiu de la pel·lícula, és a dir, per les declaracions dels qui el blasmen o dels qui diuen que ells no en són, d’això. Al segle XIX, ja abans del sexenni revolucionari (1869-1875), sabem que hi havia “separatistes” per les condemnes o els distanciaments que proferien els “no separatistes” catalans (escriptors com Balmes, periòdics, associacions d’empresaris…), a més de la persecució per part dels aparells de l’estat espanyol, que sempre han tingut tendència a dir que gairebé tothom era “separatista” per justificar espolis i repressions. D’aleshores ençà, les acusacions espanyoles de “separatisme” i les confessions catalanes de “no separatisme” han estat una constant… i un clar indici que alguna cosa i algunes gents separatistes hi havien.
Cal destacar un lúcid i primerenc contrast amb aquesta tònica general, que fou en Josep Narcís Roca i Farreras (1834-1891), ben estudiat i vindicat per Fèlix Cucurull (1919-1996), el qual va escriure coses com aquesta: “Com més tardi Catalunya a ser Estat, a viure com Estat, a recobrar les atribucions, les potestats i la independència pròpies dels Estats, més dificultats trobarà per viure com a tal, menys aptitud hi tindrà, menys preparada hi estarà, més qualitats de les necessàries per viure independent haurà perdut” (J. N. Roca i Farreras, “Catalunya estat”, La Renaixensa, 10 d’agost del 1873).
Per cert, aprofito per remarcar que un mecanisme anàleg al negativisme descrit adés és el que apliquen alguns analistes, fins i tot historiadors, al catalanisme al País Valencià, del qual mai no en parlen directament mentre que sí que ho fan de l’anticatalanisme, quan l’existència d’aquest darrer és una conseqüència de l’existència del primer. A Espanya pot haver anticatalanisme sense que hi hagi catalanisme, però no és aquest el cas del País Valencià.
Eufemismes
Un altre aspecte que ha contribuït força a dificultar històricament la detecció de l’existència de l’independentisme (en persones i organitzacions) ha estat l’intent continuat d’amagar-lo sota subterfugis i eufemismes. Un dels més usuals ha estat aquell tan rebregat de “nacionalisme radical”, amb la qual denominació mai no saps ben bé fins on arriba la “radicalitat” mencionada. De fet, el grau de “radicalitat” que hom adjudica a alguna persona o ideologia depèn de la perspectiva de l’emissor, de manera que allò que és “radical” pels uns és “moderat” pels altres. També, en aquest cas, hi ha historiadors que han distorsionat durant anys l’independentisme com a objecte d’estudi, dissimulant-lo sota l’esmentada etiqueta deformadora, deixant-se dur per prejudicis ideològics, arribant sovint a no aclarir si els “nacionalistes radicals” estudiats reivindicaven la independència o no.
Un altre eufemisme més recent és el de “sobiranisme”, que és una paraulota únicament vàlida per a entesos (en llenguatge polític), ja que el poble, en general, en sentir parlar de “sobirans”, “sobiranes” o “sobiranies” sol pensar en reis, reines i reialmes (antics o antiquats) o en conyacs. A més, des del punt de vista de l’accepció estricta del mot, fixeu-vos que la sobirania ja la tenim (si més no, parcialment: el Parlament del Principat n’ha fet una declaració, tot afirmant-la amb èmfasi), mentre que la independència no la tenim (el Parlament encara no gosa declarar-la o proclamar-la). Així doncs, el terme sobiranisme és un dolent i imperfet substitut del concepte independentisme. Ja dic, per a saberuts, i encara… Com deia Joan Fuster: “L’eufemisme és ja, en si, una mentida”
Sublimacions
Potser és una constant de l’espècie humana el fet de fugir d’estudi i, en particular, un costum dels independentistes projectar cap a altres nacions i altres lluites les frustracions i les dificultats arrossegades en la pròpia. Així, per exemple, el combat dels irlandesos per llur independència va influir pregonament en els primers separatistes catalans, fins al punt que, com a conseqüència de l’aixecament del diumenge de Pasqua de 1916, a Dublín, contingents d’independentistes catalans marxaren voluntaris a lluitar a França i als Balcans, en favor dels aliats i contra els imperis centrals europeus, durant la Gran Guerra de 1914-18. Potser ho van fer pensant que, com a compensació, els aliats vencedors els regalarien una república catalana, al marge d’Espanya, però Espanya ni se’n va ressentir, d’aquella lluita llunyana. Així mateix, encara avui dia, hi ha sectors de l’esquerra independentista catalana que semblen, en llur posat i actuacions, més bascos que catalans. O alguns altres “independentistes” que, en un excés sublim (i sublimat) de solidaritat internacionalista, són defensors d’independències d’arreu (Palestina, Sàhara Occidental…) però no de la independència de (tota) Catalunya.
Unitarismes
Les crides a la “unitat política en defensa de…” solen anar acompanyades de connotacions positives i, per això, es presenten com a indefugibles. De fet, són molt convenients… especialment per a l’organització o les organitzacions que esdevenen hegemòniques en la plataforma unitària formada. I, com que el programa “comú” ha d’ésser “unitari”, aleshores la reivindicació de la independència desapareix, no hi surt. Així va passar amb la primera efervescència separatista dels inicis del segle XX, diluïda a dintre de la Solidaritat Catalana del 1906; amb la següent notable embranzida independentista dels anys 20, sota la dictadura de Primo de Rivera, neutralitzada pel Pacte de Sant Sebastià del 1930; amb el redreçament de signe independentista del Consell Nacional Català, en la immediata postguerra, dissolt l’any 1945 per la recomposició unitària i legalista del Govern català a l’exili (amb participació del PSUC); amb la lluita independentista del FNC i del PSAN, desdibuixades a dintre de l’Assemblea de Catalunya i de la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià; etc. Sempre hi ha una situació d’emergència, ves per on, que implica programes unitaris de mínims i que, per tant, aparca la independència: “ara, no toca”.
El problema és que els independentistes no hem tingut prou clar que, ara i aquí, la situació d’emergència continuada és el risc permanent de desaparició (per domini imperialista espanyol i francès) de la nació catalana. Així doncs, la lliçó és: unitat sí, però per la independència.
Autonomisme
L’absorció de l’independentisme provocada pels plantejaments “unitaristes” apuntats adés (al lliurament anterior) sol donar una resultant autonomista, a la qual –tot cal dir-ho- s’apunten de grat alguns independentistes que aprofiten l’oportunitat per “fer la política possible” i, de pas, per viure de la política el millor possible. El poble català ha estat especialment procliu a (re)caure en l’autonomisme, una i altra vegada, durant més de 100 anys, fins que, finalment, l’evidència (constitucional espanyola) que l’autonomia ja no dóna ni podrà donar més de si, ha contribuït força a la superació, esperem que definitiva, de l’etapa autonomista del nacionalisme català, al Principat. Al País Valencià i a les Illes tot fa preveure que es cremaran les etapes autonomistes més ràpidament. Tot i això…
Regionalisme
La consideració només de la regió històrica del Principat –i més restringida encara a només quatre províncies espanyoles, és a dir, sense la Franja ni la Catalunya Nord–, ha estat i és un altre element afeblidor de l’independentisme català. Com bé va dir Joan Fuster: “Mentre el problema de València no serà considerat pels catalans estrictes com un problema llur (…) el catalanisme no deixarà d’ésser un moviment fracassat en potència” (1950). El Principat, tot sol, sempre pot ser recuperable des d’Espanya, en forma d’una autonomia (i d’un finançament) més o menys especial o d’un “estat associat” i subaltern, mentre que les Illes o el País valencià, a soles, estan condemnats sense remei a l’absorció espanyola. La nació catalana completa, en canvi, és indigerible per Espanya (i per França). És la garantia de la no tornada enrere, la garantia de salvació.
Agitacionisme
No negaré, i menys encara des de la militància comunista, la importància de l’agi-tprop (agitació i propaganda) en la lluita d’emancipació, tal com ho va deixar ben establert Lenin. Però agafar el complement com si fos el nucli ja és una altra cosa. La deriva catalanista, i també independentista, cap a les accions imaginatives i de masses, com un fi en elles mateixes, és un altre dels vicis que arrosseguem, potser per tal d’evitar enfrontar-nos conseqüentment a la lluita política de debò. La que exigeix tenir uns dirigents (o, si més no, uns representants) que facin no només el que vol el poble (que ja estaria bé) sinó que vagin més enllà encara, que per això se pressuposa que han de ser-ne dirigents i no anar sempre a remolc i frenant. Però mentre no fem això, mentre continuem fent únicament marxes, manifestacions, cadenes humanes, pintades de murals, aplecs, botifarrades i declaracions retòriques, no reeixirem. Cal un altre nivell d’exigència i de coratge en l’activitat política: votar representants polítics honestos i valents, disposats a proclamar la independència i lliures de dependències per poder fer-ho. Internacionalment, mai no serem presos en consideració a partir de l’agitació de masses únicament, sinó per actuacions concretes independentistes dels representants del poble, en clau institucional, exercint la pròpia sobirania al marge d’Espanya i de França.
Retoricisme
Aquest element de distorsió és ben recent. Abans ens les havíem d’haure amb els qui ens negaven el pa i la sal, tractant-nos com a il·luminats perquè reclamàvem la independència. Ara, després que el poble s’hi ha abocat, una part dels mateixos crítics i contraris anteriors, ara ja seguint el poble i frenant-lo, s’han fet portaveus d’un independentisme retòric (“dret a decidir”, “sobirania”, “estat propi”, transició nacional”…), sense actuacions polítiques concretes de signe independentista, homologables internacionalment. Tornen a segrestar l’independentisme en favor de l’autonomisme però, ara, ho fan usant una retòrica proto-independentista. Ja és un pas. Esperem que ho tindran difícil per mantenir aquesta posició de paraules sense fets.
Desfocalització
Aquest és un fenomen que podríem qualificar com de mala consciència independentista, segons el qual la reivindicació d’independència sempre ha d’anar acompanyada i desdibuixada al costat d’altres reivindicacions (socials, econòmiques, de gènere, etc.). Com si hom tingués, normalment a partir de prejudicis esquerranistes, una mena de basarda, neguit o desfici per prioritzar la lluita per la independència, ignorant o menystenint el valor subversiu que té aquesta lluita per ella sola, sense necessitat d’additius. Un valor subversiu de primer orde (a jutjar per les reaccions que provoca entre els rengles enemics) contra els aparells de poder més immediats de les classes dominants, és a dir, contra els estats espanyol i francès. Considerar que l’alliberament nacional no té prou entitat revolucionària per ell mateix, en aquesta fase de la lluita, és no fer una anàlisi correcta, parlant des del marxisme. I és no voler aprofitar el gran potencial (cultural i social) de la lluita independentista, caminant plegats en aquest trajecte fins aconseguir la independència. Per això, el fet de no focalitzar la independència com a objectiu primer i prioritari és un afebliment de la lluita.
Indefinicions
La reivindicació d’un estat català ha estat envoltada d’una certa indefinició política i socioeconòmica. Això era prou natural, en la mesura que l’objectiu es veia llunyà, tot i que, precisament per aquesta llunyania, la major part dels independentistes el consideràvem coincident amb altres dos objectius: la reunificació nacional i el socialisme. “Independència, socialisme, Països Catalans”, el triplet encunyat pel PSAN, sabem avui que no l’assolirem de forma simultània. Cal, doncs, adequar l’estratègia de lluita (pels tres objectius) a la realitat. Si és previsible, en un primer moment, la independència només del Principat, ¿com i amb quines concrecions s’ha de continuar el combat per la unitat nacional i per la construcció del socialisme? ¿Quines mesures socioeconòmiques cal endegar, de bell començament del nou estat català, favorables a les classes populars? Al capdavall, les classes populars són les principals protagonistes del procés i les més interessades objectivament en guanyar la independència, especialment en aquests temps de crisi econòmica i robatoris capitalistes generalitzats. I, d’altra banda, ¿quines mesures polítiques i econòmiques cal impulsar per aconseguir la incorporació al nou estat català dels territoris de la perifèria nacional? Hi ha independentistes, amb posicions ideològiques diferents, que coincideixen a no voler situar-se en aquesta perspectiva, els uns (més dretans) per regionalistes –no volen més “estat propi” que el del Principat– i els altres (més esquerrans) per infantilistes –no volen la independència si no és de Països Catalans i socialista, és a dir: no volen la independència (la primera que es pot guanyar).
Intervencionisme internacionalista
El posicionament actiu i partidista en afers allunyats de la causa catalana és una actitud que, segon i com, ens pot crear més enemics que no pas amics, és a dir, que pot perjudicar la lluita per la independència nacional i el seu reconeixement internacional sense aportar-hi cap benefici. Per això, en aquesta qüestió, cal actuar amb astúcia i mirant per nosaltres, sempre pensant a prioritzar allò que convé a la nostra lluita. La solidaritat internacional amb lluites d’alliberament d’arreu la podrem exercir millor si desenvolupem amb èxit la nostra. En general, els moviments d’alliberament nacional del món és així com actuen.
* * *
Actualment, amb l’amplíssima demanda social d’independència que hem assolit, alguns dels elements distorsionadors mencionats (en la sèrie d’articles precedent) ja han estat superats, gairebé definitivament, però la solució o la superació d’altres esdevé més peremptòria. L’abandonament definitiu de l’autonomisme, l’acció política coratjosa independentista, la definició concreta del procés complet, la internacionalització positiva de la causa nacional catalana, la significació política i econòmica progressista i popular del futur estat, la vindicació permanent de la Catalunya completa, etc. són algunes de les qüestions pendents. Pendents de definició correcta i de lluita decidida.
