Vicent Flor
Des de 1993 fins hui hem sigut convocats a les urnes vint vegades. En totes les convocatòries des d’aleshores, municipals, nacionals, estatals i europees, el PP ha sigut el partit més votat del País Valencià. En aquestes vint victòries consecutives, tot un perllongat cicle electoral, els dretans no han baixat mai del 40% dels vots vàlids emesos (que no significa, com hauria de ser conegut, del conjunt de la ciutadania). El millor percentatge, precisament, l’obtingueren en els darreres comicis, els generals del 2011, amb un 53,9% dels sufragis.
Contràriament, tan sols quinze mesos després de la majoria absoluta (d’escons, que no de vots) de Mariano Rajoy al conjunt de l’estat, una barreja d’empitjorament de la crisi, retallades salvatges contra l’estat del benestar, incompliments electorals constants, lideratges patètics i corrupció no regenerada està afonant en les enquestes els «populars». I ho està fent tant que sembla que el 2015, per primera vegada en molt de temps, hi haurà partida. Que no és poca cosa tenint en compte que des de 1995 (1991 en institucions com l’Ajuntament de València) el PP ostenta el poder —d’una manera arrogant, gairebé tirànica— en la Generalitat, les diputacions i la majoria de consistoris del país.
És prompte encara, però, per a pronòstics concloents. Tot i que alguns ja donen per fet el canvi de cicle polític, no es pot descartar que ocórrega alguna cosa semblant a l’escenari gallec (una davallada significativa del PP però insuficient per a fer-lo passar a l’oposició) o que fins i tot l’entrada d’UPyD en les Corts atorgara al PP la possibilitat d’un pacte de govern o de legislatura entre els dos partits espanyolistes. En el PP, però, estan nerviosos. No pocs temen per la pataqueta. I alguns mitjans de comunicació afins han començat a criticar (coses per al curs d’ètica periodística) un encara inexistent «tripartit» PSPV/PSOE-Compromís-EUPV.
El pacte de centre-esquerra a tres bandes, doncs, és un escenari possible, però que presenta no poques incerteses. ¿Amb quin programa? ¿Amb quin model? ¿Amb quin lideratge? Molts som de l’opinió que repetir si fa no fa la política de Joan Lerma al capdavant de la Generalitat seria no sols una errada sinó que generaria una insatisfacció immensa. Tanmateix, atenent la trajectòria i l’actualitat del PSPV-PSOE, el segon partit més votat des de 1993 fins hui, la possibilitat d’insistir en les errades és ben real.
El líder actual d’aquest, Ximo Puig, declarà fa unes setmanes que els valencians estaven «exhausts d’ofrenar noves glòries a Espanya», unes declaracions potser agradables d’escoltar però molt difícils d’empassar-nos-les. No sols són causes històriques (ell mateix era diputat a les Corts quan el PSPV-PSOE, aleshores amb majoria absoluta, decidí el 1984 oficialitzar l’Himne «Regional» com a himne oficial, tota una declaració d’intencions), sinó, sobretot, el present el que ens fa desconfiar. Per exemple, fa uns dies, seguint les consignes de Ferraz, votava al parlament espanyol en contra del dret a decidir de Catalunya. No cal que ens preguntem què haguera votat, el secretari general dels «socialistes valencians», en cas del dret d’autodeterminació del poble valencià. No debades ell està en una estructura política professionalment dedicada precisament a això, a ofrenar glòries a Espanya. I fins i tot es troba molt lluny del moderadíssim PSC.
Però no és només la qüestió de l’autogovern la que hem de témer. També la de les polítiques socials. ¿Com pagaríem la sanitat, l’educació i els servicis socials públics? Puig diu que cal un millor finançament autonòmic. Fantàstic, però ¿no té el PSOE alguna responsabilitat en l’espoli fiscal que patim els valencians, pobres tractats com a riquíssims? ¿Quina és la proposta concreta de millora? ¿Amb quin suport dins del partit presumptament federal però que pren les decisions a Madrid? ¿Convencerà la resta de companys no valencians del partit? Som gats escaldats, nosaltres i ja no ens fiem de les paraules. Volem fets. Exigim fets.
Molts ciutadans poden il·lusionar-se amb un hipotètic canvi de govern, però tenim dret de saber amb quin programa, amb quina credibilitat i amb quines possibilitats de capgirar les polítiques actuals. ¿És demanar molt, això?
Fundació Nexe, 5 de març de 2013
