Sal·lus Herrero i Gomar
El 25 de novembre (2025) es va fer al Centre Octubre de València la presentació dels materials didàctics sobre Maria Beneyto, elaborats per Anna Gascon. En aquest acte dedicat al treball didàctic d’Anna participà també el grup de Teatre Lliure de Benimaclet i la coordinadora de la Comissió de l’any Maria Beneyto de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Carme Manuel, que va explicar algunes de les exposicions, actes i treballs que s’han fet per celebrar l’Any Maria Beneyto, tot i l’ofegament pressupostari decretat des del Govern actual de la Generalitat Valenciana dirigida per l’extrema dreta i la dreta radicalitzada.
De fet, si comparem el pressupost i les activitats de recerca, comissions de treball, beques, edicions, suport al cinema, teatre en català, doblatge, de l’Institut d’Estudis Catalans amb l’esquifit pressupost i activitats de l’AVL, la diferència és incommensurable… Des de l’extrema dreta (PP-Vox), aconseguiran que la incidència de l’IEC siga molt més gran al País Valencià que la de l’AVL, cosa que als qui ens malviàvem de la seua creació i preferíem que fos l’IEC o la Universitat de València (com a les Illes Balears) l’organisme normatiu i promotor del valencià/català, ens indica que el PP pel que fa al valencià, fa i desfà, amb molt poca serietat, en funció dels tambors de guerra del partit feixista. Volent fer-nos mal als valencianoparlants, va i resulta que potencien una major influència de l’IEC al País Valencià i de la unitat de la llengua…
Ens interroguem si la RACV, Lo Rat Penat i els “filòlegs” de Mompó -que han fet informes i pràctiques “descatalanitzadores”, o siga, desvalencianitzadores del valencià/català- no són corresponsables de la pèrdua d’un temps vital en la reunió del CECOPI per enviar el missatge d’alerta, amb collonades lingüicides. ¿No haurien de ser acusats per la jutgessa de Catarroja per homicidi imprudent per la seua obsessió anticatalanista i antivalenciana? ¿No són responsables per haver estés, com una pesta, aquesta fòbia que mata? ¿Com pot ser que el Govern de la Generalitat subvencione aquestes entitats secessionistes i “filòlegs” irresponsables que exerceixen pràctiques castellanitzadores negligents i incultes que porten a la mort de gent innocent?
El Govern de la Generalitat Valenciana actual està dirigida per uns partits profundament anti-valencians, que odien el valencià a mort, amb voluntat d’extermini. En escriure sobre Manuel Joaquim Sanelo (Xàtiva, 1760- València 1827), el filòleg canadenc d’origen armeni, expert en el català del País Valencià, Joseph Gulsoy (15 d’agost 1925- 19 d’agost 2025), afirmava que els treballs de Sanelo tenen «un to d’urgència davant d’una imminent deteriorament», fruit d’una situació política, social, legal i institucional contrària al valencià/català. Una situació de risc que només fa que empitjorar en un retorn als pitjors temps de la dictadura feixista, com anota el llibre Un país de llengua. Històries de la dignificació del valencià de Josep Daniel Climent i amb un pròleg de Carles Fenollosa (Editorial Drassana, 2025). Al meu parer, en els seus escrits Maria Beneyto comparteix aquesta urgència d’escriure en català davant els intents d’aniquilació que patia la nostra llengua durant la dictadura totalitària de Franco. Que ara s’han reproduït en una democràcia molt deficitària pel que fa, entre d’altres afers, a resoldre problemes vinculats a l’habitatge, a la pobresa, a la precarietat, a la igualtat de les altres llengües de tot l’estat amb el castellà; la «cooficialitat», la promoció, el respecte, la dignificació, el reconeixement i l’aplicació efectiva de l’article 3 de la Constitució espanyola, s’ha tornat una burla, un insult i una presa de pel, igual com l’article de l’Estatut on proclama que «s’atorgarà especial protecció i respecte a la promoció del valencià», en no aconseguir una pervivència digna del valencià equiparable al castellà, sinó tot el contrari, l’arraconament i l’anihilament de la diversitat lingüística i cultural, al País Valencià amenaçades pel groller neo-feixisme, el secessionisme de les suposades acadèmies dedicades a erosionar la potència de la llengua i la cultura catalanes. Que per a més inri reben el títol de “Reial”.
En un llibre anterior de Josep Daniel Climent, L’interés per la llengua dels valencians. Personatges, llibres i fets (2018), es constava «que «la invisibilitat de les dones que s’han dedicat a la reivindicació del valencià, del seu ensenyament o a la creació literària del segle XX és especialment alarmant». Al llibre recentment publicat de Josep Daniel Climent, Un país de llengua, als darrers capítols hi ha una anàlisi molt interessant, sobre «El paper de la dona en la dignificació de la llengua i la cultura dels valencians en el primer terç del segle XX» on esmenta, per combatre la invisibilitat de les dones al llarg de la història, els treballs de «M. Carme Agulló, que ha destacat la important presència femenina en el món de l’ensenyament; Verònica Zaragozà, que estudia l’escriptura femenina i la literatura a l’edat moderna; Maria Lacueva, que analitza el paper de les primeres valencianistes del segle XX i especialment el de les escriptores durant el franquisme; Rosa Roig, que impulsa projectes per a integrar referents femenins en els continguts educatius, o Gabriel Garcia Frasquet, que rastreja la participació de les dones en les nostres lletres des del segle XIX fins a la Guerra Civil, entre moltes altres persones».
Al darrer capítol, el 21, sobre la situació d’”Emergència lingüística: hem fet tard per a salvar i projectar cap al futur el valencià?” proposa una anàlisi sobre el canvi de paradigma radical, ben alarmant, i algunes propostes i mesures per redefinir l’estatus lingüístic de l’Estat espanyol, consolidar el paper de l’escola, amb una implementació millorada de la legislació ‘vigent’; impulsar la presència del valencià/català en els mitjans de comunicació, tant autonòmics com estatals; garantir els drets lingüístics dels catalanoparlants en tots els àmbits públics i, sobretot, haurem de facilitar l’aprenentatge del valencià/català a les persones nouvingudes que són mereixedores que els transmetem com cal la nostra llengua i cultura catalanes. Perquè el contrari, amagar la nostra llengua i cultura, no posar a l’abast de tothom aquest llegat, és racisme cap als immigrants i un suïcidi lingüístic accelerat per als catalanoparlants. Hem viscut i vivim situacions molt adverses i hostils, sense tenir un estat propi. A pesar de tot, si mantenim ferma la nostra voluntat d’existir com a valencians, catalanoparlants, podem tenir un futur viable prou ‘esperançador’, de transmissió i de supervivència lingüística, cultural i ecosistèmica… Si no ho aconseguim, acabarem sent una província com Múrcia, un poble semblant a la ciutat valenciana d’Oriola, on fa segles es parlava en valencià/català (com demostren tots els documents històrics) i, ara mateix, el valencià és absolutament residual, quasi aniquilat i desèrtic, amb un desarrelament quasi absolut, amb un autoodi profund que s’ha mostrat en el resultat de la infame i tramposa consulta d’un conseller d’educació impresentable, actor d’un lingüicidi culturalment genocida, junt a l’indigne l’ex-president, Mazón; l’actual president de la Generalitat, Pérez Llorca, en passar aquest conseller maldestre, d’educació i cultura a economia, fa un pa com unes hòsties per garantir la involució, la marxa enrere i el desastre socio-econòmic del País Valencià.
També compartiren taula amb Anna Gascon i Carme Manuel, Manuela Roig Celda, il·lustradora de l’auca sobre Maria Beneyto amb dibuixos de brodats i Rosa Roig Celda, escriptora, que també ha col·laborat en l’assessorament dels materials didàctics d’Anna Gascon per a portar, de la manera més òptima, la saviesa de Maria Beneyto a l’escola, instituts i universitats; també ha col·laborat en aquest projecte Maria Lacueva, que. Al treball didàctic d’Anna Gascon, s’ha prioritzat tant els seus llibres de poemes, com de prosa, entre els quals, La dona forta, recuperat per Edicions Alfons el Magnànim-IVEI el 1999, revisat i corregit per Eduard J. Verger, Introducció de Josep Ballester i El riu ve crescut, traduït del castellà al valencià per Carme Miquel, amb pròleg de Rafa Lahuerta, autor de Noruega i La promesa del divendres, on s’interroga sobre com es possible que algú fora capaç de trenar un relat tan poderós a penes dos anys després de la riuada de 1957.
Qui va ser Maria Beneyto? Una excel·lent escriptora que, com s’apunta, va ser una barreja d’ostracisme i oblit i Carme Manuel ha fet, en traduir-la un acte de doble justícia, idiomàtica i poètica, afirma Lahuerta; com deia Vicent Ventura, era una novel·la que havia de ser restituïda al català de València, la llengua que Beneyto considerava que contribuïa a arrelar-se més a la seua terra, al nostre País Valencià… Es qualifica de neorealisme compassiu, perquè Valencià és allò que passa entre riuada i riuada, i la presència del riu és l’escenari on passa la vida i la mort enmig de la foscor, les misèries i la por d’una dictadura que aplicava el terror de la guerra per imposar-se.
A l’acte de presentació dels materials didàctics d’Anna Gascon, sobre la vida i l’obra de Maria Beneyto es van llegir poemes, entrevistes i escrits de prosa, on mostren com va començar a escriure des de petita, com ella que va nàixer al carrer de Moret, que discórre de Blanqueries al carrer Roters de València. Seria just que es posés una placa a la casa on va viure o el més prop possible en aquest carrer del centre històric per tal de visibilitzar-la, en alguns dels seus poemes parla del seu carrer estret, la tristesa de la seua família. El seu pare que va portar la família a Madrid, era socialista i membre de la UGT de la banca, va voler anar a Madrid en pensar, de manera errada, que es convertiria en un afamat escriptor de teatre, però va fracassar en els seus somnis de tenir èxit com a escriptor de sainets de teatre. El pare -que com ha descobert Carme Manuel era un socialista destacat que també es va instal·lar en un poble de Còrdova- va ser ferit de metralla, la ferida va esdevenir nafra gangrenada que la seua filla Maria havia de guarir tot i que pudia perquè la seua mare, modista, s’havia tornat cega i els seus dos germans estaven al front en defensa de la República… Maria essent un adolescent havia de cuidar del seu pare i de la seua mare, havia de dur menjar a casa, enmig d’una pobresa extrema en els temps de la fam; el seu pare va morir el 1938, eren del bàndol dels derrotats, havien de sobreviure en la puta guerra causada pel colp d’estat militar feixista que pujava des d’Àfrica cap amunt i de la puta postguerra, on van passar una situació d’extrema misèria, fam i situacions insuportables… Per això, alguns dels personatges, com a El riu ve crescut, són marginals, viuen en barraques i malviuen en situacions de pobresa extrema a la vora del riu, indefensos davant una crescuda per la riuada del Túria, el 1957, que s’emporta per davant tot el que troba… Les petiteses, les menudalles, els enganys, les trampes, els treballs, les barraques en els marges del riu Túria ens conten les vides, la quotidianitat, somnis, preocupacions, inquietuds, les vides dels perdedors, el deteriorament i els tràngols dels que estan a punt de patir una destrucció devastadora d’uns aiguats que ho devoren tot i el que era vida, afanys i somnis resten empastifats de mort, de dolor, de fang, de solidaritat i d’esperança en tornar a revifar en prendre el bàtec de la vida, participant en la vida del món que habita .
A l’Octubre, es va llegir una entrevista que li va fer Joan Fuster a Maria Beneyto i una altra de Lluís Alpera, els anys seixanta del segle XX, sobre el seu bilingüisme, això de ser escriptora en castellà i català, que es reafirma; la distinció entre escriure en castellà o valencià, Maria afirma que potser allò diferent és el «tel·lúric» quan escriu en el català de València, on posa més cor, més sentiments, més els peus en terra… També li pregunta sobre l’escriptura i feminisme i defensa la seua feminitat integral… L’arrelament, la identitat femenina, l’esquinçament interior, les ferides acumulades, la immigració, la mirada sobre els fracassats, els més pobres, els condemnats de la Terra, la fortalesa per viure, els anhels, l’amor, els sentiments, l’enyor d’una vida més aixoplugada que no havia tastat amb tantes incerteses i el viure a la intempèrie, la situació de desarrelament, en viure entre Madrid i València, ciutats bombardejades pels avions feixistes italians… Una vida tempestuosa, d’extrema misèria, enmig de la guerra i la postguerra i una obra extraordinària per aprendre del passat fosc i trobar la llum per reeixir de les amenaces, perills i riscos, les incerteses, els desastres que poden tornar a emportar-s’ho tot per davant.
Açò tan sols vol ser una invitació a llegir l’obra de Maria Beneyto, la seua intel·ligència emocional en descriure la seua època; i també és una crida per tenir en compte els materials didàctics d’Anna Gascon que la faran més accessible i comprensible per a l’alumnat adolescent… Unes notes perquè, mestres i alumnat, us atreviu a endinsar-se en una escriptora valenciana de la nostra contemporaneïtat, en valencià/català, que explicita la vida a la València de bona part del segle XX, amb les seues ombres i llums que l’escriptura de Maria Beneyto broda amb una mirada amorosa, plena de fragilitat i fortalesa, de frustracions i ànims, de tristeses i alegries, de foscors i llums… Com la vida mateixa, amb la diversitat de tons, colors i matisos.
En un llibre recent, de Ramon Solsona, Dones migpartides. Trenta narradores entre la il·lusió republicana, la derrota i el redreçament (Editorial Pòrtic, 2025) pròleg de Montserrat Bacardí, hi ha dos capítols dedicats al País Valencià, el número 14 «Interludi valencià amb llàgrimes als ulls», on arran dels treballs de Vicent Simbor, Ferran Carbó, Joan Fuster, Sanchis Guarner i Francesc Ferrer Pastor, sobre la recuperació literària en la postguerra al País Valencià es remarca la importància de Beatriu Civera, Maria Ibars, Maria Beneyto, Carmelina Sànchez-Cutillas, Sofia Salvador, Anna Rebeca, Matilde Llòria, Maria Mulet i Isabel-Clara Simó; al capítol 15 «Beatriu Civera (1914-1995), Maria Ibars (1892-1965), Maria Beneyto (1920-2011)», on s’analitza la importància de l’obra d’aquestes escriptores valencianes pel redreçament lingüístic i cultural en català al País Valencià quan el franquisme tractava de dur a terme un veritable genocidi cultural a Catalunya i a la resta del domini lingüístic que controlava (País Valencià, Illes Balears).
