Anti-liberal?

Terry Eagleton

Publiquem ací en traducció al català un interessant article de Terry Eagleton -aparegut a “Sidecar”, de la NLR-  sobre la condició catòlica a la Gran Bretanya, però sens dubte més enllà, i especialment sobre la visió del liberalisme que es reflecteix al llibre de Raymond Guess Not Tinking as a Liberal. Una visió complementària que pot ser sorprenent, però no del tot estranya. “Comparar és entendre”…  (N. de la Red.)

Un membre ben conegut de l’esquerra britànica s’adonà una vegada, i es quedà parat, del fet que molts dels seus amics socialistes, incloent-me a mi mateix, havien anat a la mateixa escola. Però no érem els típics estudiants que fugien d’un rerefons familiar privilegiat. Aquella escola tampoc no era el tipus de lloc on t’adreçaves als professors dient-los, planerament, Nick i Maggie, ni se’ns encoratjava a tindre relacions sexuals al passadís del saló d’actes.  Era una escola catòlica de Manchester, que dirigia un obscur orde de capellans, i com moltes escoles catòliques de Gran Bretanya els seus alumnes provenien quasi tots d’immigrants irlandesos de classe obrera.

Hi havia hagut molts catòlics destacats en l’esquerra britànica, la major part dels quals eren el que l’Església n’hauria dit “no practicants”. Ser no practicant és menys una manera de deixar de ser catòlic que una manera de ser-ne, una manera verament honorífica, de fet, en al qual s’inclourien lluminàries com Graham Greene o Seamus Heaney. El resultat és al capdavall que ningú abandona mai l’Església Catòlica. Lluny d’això, passen d’una categoria a una altra, d’una manera molt semblant a com un coronel retirat segueix sent un coronel. El filòsof polític Raymond Geuss confessa al seu darrer llibre –Not Thinking like a Liberal– que la seua educació religiosa va fracassar fins i tot per a fer-ne un mal catòlic. Però mals catòlics és justament el que son els no practicants, tot i que sovint son molt productius. Poden ser herètics quant a la veritat, per utilitzar l’expressió de John Milton. Geuss pot no coincidir amb l’Església en qüestions menors com ara l’existència de Déu, però insisteix que cap de les seues actituds fonamentals no ha canviat des dels seus dies d’escolar, cosa que  certament els encantaria sentir als capellans que el varen educar. Com a anti-liberal ferreny, segueix sent un mal catòlic fins al final.

Els catòlics que es fan d’esquerres no solen fer-ho simplement com a reacció davant un establiment de dreta profundament autoritari. Tampoc és que estiguen predisposats per la seua educació a recolzar sectes que, a imatge de l’Església, es creuen en possessió exclusiva de la veritat i que tenen les seues pròpies versions seculars dels cismes, les heretgies i fins i tot papes. Més aviat és que pots passar del catolicisme al marxisme sense haver de passar pel liberalisme.  Haver-se educat com a catòlic és no tenir cap inclinació per l’individualisme liberal. Als catòlics no els impressiona gens el subjecte  autònom sobirà. De fet, com a Gauss, els impressiona massa poc. Pensen, més aviat, en termes col·lectius i els posa malalts la interiorització i la solitud protestants. La part més positiva de l’observança dels rituals és que el que importa és el que fas, no cap temor o tremolor interiors. Els catòlics, doncs, consideren que l’existència humana és un afer institucional i per tant inherentment social. Tampoc els neguiteja la idea de la doctrina, o fins i tot del dogma, que entenen en el seu sentit original, que significa allò que s’ensenya. La raó té els seus límits però no és una ocupació intrínsecament depravada com pretén el protestantisme radical i dins dels seus límits s’ha d’argumentar i analitzar d’una manera tan precisa com siga possible. L’obertura mental sense restriccions, més que admirar-la, s’ha de veure amb reserves. La veritat et farà lliure. Herbert McCabe, teòleg d’esquerres ja fallit, li va dir una vegada a un bisbe anglicà que la diferència entre tots dos sobre un determinat assumpte no era una qüestió d’èmfasi, però que ell, McCabe, tenia i raó i el bisbe estava equivocat. O bé, afegí, si ell té raó, llavors jo estic equivocat. Una nota autènticament catòlica.

Ésser catòlic a Gran Bretanya és haver crescut amb la sensació que ets un semi-marginat, i per tant que estàs una mica fora de l’ortodòxia social. Tenir ascendència irlandesa fàcilment intensificarà aquest sentiment d’exclusió. L’Església catòlica d’aquest país té molt present una història de persecució, però més com a objecte del fanatisme que com a subjecte. Alguns catòlics es refereixen a ells mateixos fent broma com a papistes, una mica com els homes i les dones gai es diuen queers a ells mateixos. Tot això també pot dur alguns dels seus membres cap a l’esquerra, no en darrera instància perquè havien assimilat a l’escola alguna cosa de la doctrina social de l’església. És un assumpte ben poc revolucionari, d’acord, però tampoc és gaire pro-capitalista. Al contrari, un seguit d’encícliques papals han denunciat la cerca del benefici sense cap trava i les injustícies de la societat de classe. Probablement no és cap casualitat que Bono i Bob Geldof siguen tots dos ex catòlics irlandesos. Segur que deurien escoltar bona cosa sobre les missions per ajudar els pobres del món en els seus anys més impressionables. Com els socialistes, els catòlics tenen una orientació internacionalista. En un cert sentit, un catòlic del Canadà parla el mateix idioma que un de Corea.

La família de Raymond Geuss no eren immigrats irlandesos; sa mare era de Pennsylvania i el pare d’Indiana.  Tanmateix, també ell estava ple de prevencions envers el liberalisme, nodrides a l’escola catòlica privada a la qual assistia, prop de Filadèlfia (molts professors, per cert, eren capellans hongaresos, incloent-hi refugiats arran del 1956), un bon gruix de les quals serien posteriorment elaborades filosòficament a la Universitat de Columbia. Not Thinking like as a Liberal  combina una narració de la seua evolució i educació com a fill d’un obrer metal·lúrgic i una secretària, amb retrats de passaport de tres professors universitaris, les crítiques al liberalisme dels quals l’ajudaren a teoritzar les seues intuïcions de xiquet d’escola en termes seculars. La seua escola, diu, aconseguia marcar un camí entre liberalisme i autoritarisme. Més que no estar obsessionat amb el sexe i l’escolasticisme a la manera catòlica usual, era un medi civilitzat en el qual els noms de Sartre, Camus, Nietzsche o Freud no eren desconeguts. La meua pròpia alma mater, però, era bastant menys urbana. Quan vaig proposar com a temes d’estudi Hobbes, Spinoza, Hume i Kant de cara als premis del Dia de Debat, se’m va dir que de cap manera, perquè tots quatre filòsofs estaven inclosos a l’Índex de llibres prohibits del Vaticà i es va proposar, en canvi, l’obra d’un ancià jesuïta irlandès terriblement avorrit.

És reconfortant trobar una imatge de l’escola catòlica que contrasta amb el brutal estereotip joycià. Però si l’anti-liberalisme és típic d’aquests establiments, un dubta que es puga dir el mateix del seu anti-autoritarisme. El meu propi pare superior, un psicòpata borderline l’única distinció del qual era ser originari de la mateixa petita vila irlandesa que l’avi de Henry James, ens encalçava sense pietat, però feia la impressió que hauria fet el mateix amb tot el claustre de professors si hagués pogut. En les seues darrers hores de vida els seus companys capellans es negaren a anar al seu llit d’agonia per recitar-hi les pregàries acostumades en aquests casos. Puc suposar que Geuss ho tingué fàcil.

El que va aprendre del seu professor de religió és que cap individu és realment independent  i lliure per a fer el que vulga. Que no tenim accés espontani als nostres jos interiors. I que el bé no es accessible a través de la mera introspecció ni es pot reduir al que els individus puguen voler. El seu mentor, fet i fet, era un realista moral, una postura que potser era més popular llavors que no ara. Hi ha qüestions morals i religioses, sostenia, que no poden ser reduïdes a qüestions de gust, opció personal o opinió, i no tots els valors i opinions havien de ser tolerats.  Era un error pensar que el cristianisme era una teoria formulada com un llibre. Més aviat era una constel·lació de pràctiques històriques, esdeveniments i institucions en els quals s’hi encastaven algunes creences, i no se’n podia fer abstracció. El fetitxisme protestant amb la paraula (sola scriptura) perdia de vista el que Wittgenstein, cap a la mateixa època, anomenava les formes de vida. El protestantisme assumia una falsa transparència del signe en contrast amb la insistència catòlica en l’obscuritat semàntica i el pluralisme intrínsec del procés d’interpretació. Siguen quins siguen els altres crims intel·lectuals dels quals es puga acusar al catolicisme, el que seria essencialment una teoria errada del llenguatge no en forma part. Tot i això, Geuss bé podria haver-se’n adonat de la ironia que representa el fet que el fundador de l’art de l’hermenèutica, Friedrich Schleiermacher, fos un teòleg protestant. 

Com a estudiant de filosofia política a la Universitat de Columbia als anys 1960, Geuss s’hi trobà amb tres crítics esquerrans del liberalisme, una perspectiva respecte de la qual els seus anys escolars ja l’havien ensenyat a ser-ne escèptic. Robert Paul Wolff, autor d’In Defense of Anarchism, rebutjava la idea liberal d’un únic marc polític imparcial amb el qual hom podria estar d’acord més enllà d’interessos i valors divergents. Havent tingut accés a alguns dels materials a partir dels quals John Rawls compongué després la seua Teoria de la justícia, Wolff publicà The Poverty of Liberalism, una crítica de l’obra de Rawls avant la lettre, que apunta entre altres coses que en la perspectiva de Rawls les desigualtats més odioses podrien ser defensades amb l’argument que els pobres encara podien estar pitjor sense elles. Sidney Morgenbesser era un professor la conversa informal del qual era tan brillant que s’hauria “pagat per escoltar-lo”, però apart d’alguns aperçussuggeridors sobre la relació entre raó i compromís és difícil extreure’n res de coherent quant al seu pensament a partir dels esbossos biogràfics de Geuss. El mateix es pot dir de la seua exposició sobre Robert Denoon Cumming, una figura que avui és més aviat ignota.

Si Geuss desconfiés menys en el que ell anomena “visions del món”, podria reconèixer que almenys una d’elles ofereix una avaluació del liberalisme més dialèctica del que està disposat a suportar. L’actitud de Marx envers aquest credo és un exemple suprem de la virtut de concedir al teu antagonista tot el que pugues, que en el seu cas significa reconèixer que l’autonomia, l’autorealització, l’hostilitat a l’autocràcia i coses semblants formen part de la substància del socialisme, i no d’una alternativa a ell. Si Geuss hagués abordat el seu tema tant històricament com filosòficament, copsant l’èlan revolucionari del liberalisme a l’Europa de l’Antic Règim, podria haver arribat a veure que hi ha més coses que els prejudicis de Rawls. Al cap i a la fi, va marxar de Columbia per estudiar Adorno i Heidegger a Alemanya; i tot i que la lectura del primer va confirmar el seu disgust envers la ment liberal, no hem sabut res a propòsit de com la reflexió sobre el segon podria haver induït en ell un cert respecte pel liberalisme.

El que s’ha mantingut constant en el seu pensament durant cinquanta anys, ens informa Geuss amb una floritura una mica temerària, és la convicció que «la tradició que va des de Locke, passant per J.S. Mill, fins a Rawls no era el lloc per buscar-hi enteniment sobre res”. A la qual cosa es podria replicar amb aquell equilibri millià que l’herència liberal pot ser políticament ineficaç, però de cap manera intel·lectualment estèril. El llibre en realitat no argumenta a fons contra les doctrines que descarta d’una manera tan sumària, però aquest no és el punt. És menys una intervenció intel·lectual que un homenatge afectuós a un conjunt de pensadors sense els quals l’autor no seria qui és. És més anecdòtic que argumentatiu; però també és el tipus de llibre que potser s’escriu quan un s’ha jubilat, quan la paraula esmolada  i l’impuls d’argumentar s’han esvaït, la pols es va netejant gradualment i en una llarga retrospectiva veus qui i què t’importa realment.

(Traducció de Jaume Soler)

 

País Valencià, Segle XXI © 2022 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER