La ‘Dialèctica de l’irracionalisme’ segons Traverso (i 2)

Sal·lus Herrero i Gomar

A la Introducció, Enzo Traverso argumenta que són moltes les raons que suggereixen avui, setanta anys més tard de la seua edició original, la conveniència d’una relectura deLa destrucció de la raó de Lukács, una de les obres més ambicioses d’un dels grans pensadors del segle XX. Tot i que és un llibre discutible, està farcit d’idees i serveix per diagnosticar i entendre millor el segle XX i els totalitarismes que varen portar Europa a l’autodestrucció. I esmenta la interès de l’estudi de les obres de legitimistes fanàtics com Joseph de Maistre i Donoso Cortés (admirat i recuperat per Carl Schmitt), d’un filòsof feixista com Giovani Gentile, o de pensadors conservadors compromesos amb el nazisme com Martin Heidegger i Carl Schmitt. Per què no hauríem d’atorgar-li un tractament anàleg a Lukács?

Recordem, entre altres, elJoseph Maistre i els origens del feixisme, escrit per Isaiah Berlín, el 1990. I més pròxims al temps de Lukács, De Caligari a Hitler Propaganda totalitària de  Siegfried  Kracauer (Institució Alfons el Magnànim, 2020, València, traduït de l’alemany al català per Josep Monter Pérez), les anàlisis de Hannah Arendt sobre Els origens del totalitarisme, i la recerca minuciosa d’Emmanuel Faye sobre Arendt i Heidegger. El llibre de Lukács sobre la genealogia de l’irracionalisme nazi-feixista és, sens dubte expeditiu, en la critica als orígens del nazi-feixisme, ataca a pensadors protofeixistes, però també a d’altres corrents i tendències com el romanticisme, la fenomenologia, el simbolisme (Cassirer), el vitalisme (més que ignorar, deixa de banda, el neokantisme vinculat a la socialdemocràcia) i les posa al sac de l’irracionalisme o les vincula directament al nazisme de manera extrema, potser, massa «a la lleugera» i amb pocs matisos, Tot i que al llibre de Lukács, també hi ha matisos, exigències i simplificacions intel·lectuals i polítiques. Les al·lusions a Lenin o Stalin, com a guies d’autoritat filosòfica, ‘grinyolen’, però Lukács, en una llarga època de la seua vida, va viure immers sota l’estalinisme; llavors era prescriptiu esmentar a Stalin, si volia salvar la pell i publicar sense que l’incomodaren gaire… No ho advertesc per excusar res, només per ‘historitzar’. Traverso no vol ni justificar ni perdonar l’apologia de l’estalinisme que traspuaLa destrucció de la raó, malda per analitzar, explicar i entendre, «aprendre a llegir entre línies» (Leo Strauss), com una mostra i un símptoma.

No només llegir textos, també cal aprendre a llegir les dues fotografies que posa Traverso en la Introducció: una és del 1919, on s’observa Lukács amb una seguretat orgullosa, quasi de desafiament, ens el mostra en una manifestació, quan era comissari del poble de Cultura, en temps de la revolució hongaresa, agafa el cigar a la seua manera, porta bigoti, s’adreça a la multitud i darrere seu s’hi veuen soldats; l’altra foto, trenta-dos anys després, a l’aeroport de Budapest, datada el 18 de febrer de 1952, on el filòsof hongarès que tenia llavors 67 anys esbossa un tímid somriure gairebé imperceptible, amb el cigar sempitern a la mà esquerra, al costat d’Anna Seghers, més alegre que aguanta un ram de flors que acaba de rebre. […] evoca imperiosament l’atmosfera del socialisme real: un món de grisor omnipresent on tothom ha d’esforçar-se per semblar feliç. L’esguard del filòsof i de l’escriptora alemanya, tanmateix, desprèn una tristor innegable. El somriure trist de Lukács amaga un sentiment de por: Lazlo Rajk havia estat executat a Budapest el 1949 i Rudolf Alansky havia estat tot just detingut a Praga, d’on venia Anna Seghers… Traverso interpreta, políticament i històrica, aquesta tristor feta, també, de molts silencis amb la repressió estalinista i sobre el Gulag, sobre la la col·lectivització forçada de l’agricultura soviètica i sobre la detenció i la deportació de tants antifeixistes.. El mateix Lukács en analitzar Lessing considera el silenci que es va creure obligat a guardar davant el públic pel seuespinozisme i assenyala que «sovint la pressió social exterior genera equívocs inconscients i fa al pensador ocultar, molt sovint, el vertader sentit dels seus pensaments. Les condicions socials sotmeten els pensadors en les seues pròpies i profundes condicions, en la seua manera de pensar i plantejar els problemes, sense que ells mateixos se n’adonen»… Semblen traces d’un autoretrat. 

El que fa Traverso, en aquesta guia iniciàtica a aquesta obra de Lukács, és advertir-nos aquests límits, simplificacions, virtuds i possibilitats, valoracions errades per poder llegir millor l’esperit del temps actual davant l’irracionalisme postfeixista, postmodern i postcolonial. També des de les aportacions i esmenes de l’Escola de Frankfurt, tot i les acusacions de Lukács a Adorno i a la resta de frankfurtians d’haver-se hostatjat en el que ell anomenava el Gran Hotel Abisme. Un formós hotel, va escriure, «Equipat amb tota classe de luxes, a la vora d’un abisme, de la vacuïtat, de l’absurd”; entre els seus anteriors hostes, hi haviaSchopenhauer i la majoria de personatges reaccionaris que analitza Lukács a La destrucció de la raó; segons Lukács considerava que l’obra d’aquests filòsofs pesimistes implicava una reflexió sobre els sofriments del món des d’una distància prudencial. «La contemplació diaria de l’abisme, entre excel·lents menjars i divertiments artístics -va escriure sarcàsticament Lukács- només pot sublimar el gaudi de les subtils comoditats atorgades», apuntava al Prefaci de Teoria de la novel·la.

A la Introducció adverteix Traverso que el socialisme real era un món de pors i de malsons al qual es va sotmetre la gran majoria dels intel·lectuals, participant en la posada en escena; tot i el pacte de no agressió entre Hitler i Stalin, «enfront» del món soviètic i el seu horror, (com analitza Karl Schlögel aTerror i utopia. Moscou el 1937, Acantilado), encara hi havia un de pitjor, el del nazisme. L’estalinisme era l’antitesi de tot allò pel qual havien lluitat, però posseïa la ‘legitimitat’ d’una teleologia històrica de la qual la derrota del nazisme semblava que n’era la confirmació. Les obres de Vasili Grossman i la de Nadejda Mandelstam: Contra tota esperança. Memòries, descriuen la vida sota Stalin a la URSS. El 25 de juny proppassat, Ferran Garcia-Olver va publicat un excel·lent article a La veu dels llibres sobre aquestes memòries i avatars:

:https://www.laveudelsllibres.cat/noticia/76998/nadadeja-mandelstam-contra-tota-esperanca-memories .Tot plegat, aquest és el rerefons del somriure trist de Lukács el 1952.

El capítol 2 tracta sobre laRecepció d’aquest llibre de Lukács, entre altres Adorno l’acusa de rebaixar-se ell mateix amb aquell exercici d’acomodació «al penós nivell de la producció pseudointel·lectual soviètica», de degradar la filosofia a «un simple instrument de poder»; Leszek Kolakowski adverteix que més que una història sobre l’irracionalisme alemany, aquesta obra era «un exemple esclatant de la «filosofia de la fe cega», on tot el que no encaixa amb els seus pressuposits marxistes dogmàtics és «descartat com a brossa reaccionària», posem per cas els seus judicis sobre Wittgenstein, les seues invectives a Sartre criticat per Lukács al llibre Existencialisme o marxisme (1948), com a idealista i individualista per voler fer una síntesi entre marxisme i existencialisme. A França, La destrucció de la raó, fou eclipsat per la redescoberta de Història i consciència de classe, que uns anys abans Merleau-Ponty havia definit a Les aventures de la dialèctica (1955), com un text fundacional del marxisme occidental; Walter Benjamin es va fer marxista, a més de l’amistat amb Bertolt Brecht i amb la seua amant letona, Asja Lacis, en llegir Història i consciència de classe de Lukács, tot i la condemna soviètica oficial, que el va acusar de ser un marxista poc fiable. A Itàlia, en canvi, La destrucció de la raó, es va publicar el 1959 a Einaudi, i també El jove Hegel. La defensa del racionalisme encaixava amb la política antifeixista del PCI, el partit comunista més poderós d’Occident, i l’obrafou una referència important en el debat intel·lectual on participaven Lucio Colleti, Galvano Della Volpe, Cesare Luporini, Carlo Salinari… La destrucció de la raó, escrit a la fi de l’estalinisme, però publicat a altres llengües, francés, italià, anglés, quan Nikita Khrusxev denunciava els crims de l’estalinisme, va fer que fos criticada com un epifenomen epígon de l’estalinisme. I tanmateix, és també l’anàlisi de les bases històriques, socials, ideològiques, polítiques, culturals i filosòfiques que fonamenten el reaccionarisme, el racisme, l’imperialisme, el feixisme i la barbàrie nazi, tot i que, posem per, cas, Lukács, s’equivoca, de cap a cap, quan assimila simplement el racisme a una forma d’irracionalisme, «no se n’adona que les premisses de les teories racialistes modernes es troben en la cultura de la Il·lustració mateixa, mig segle abans que Gobineau. L’universalisme i l’humanisme no foren tan sols les banderes de les revolucions colonials, d’Haiti a Cuba, de Toussaint Louverture a Che Guevara. Foren també els valors proclamats per un imperialisme europeu que defensava amb orgull la seua «missió civilitadora» a Àfrica i Àsia. Fet i fet, Lukács no copsava la dialèctica de la Il·lustració, que és una dialèctica de la raó occidental i de l’irracionalisme essems d’alliberament i dominació».

Caldria esperar que aquesta oposició binària, reductiva i simplificada particularisme/universalisme fos a hores d’ara cosa del passat, Traverso esmenta Ernesto Laclau, Chantal Mouffe i Judith Butler que han insistit en la necessitat de repensar la universalitat d’una altra manera, des del multiculturalisme, des d’un ‘particularisme’ iles identitats de grup, a no exterminar i reconèixer, no per ampliar o reduir horitzons sinó més aviat transformar-lo a través de la interacció performativa dels seus llenguatges. En el sentit de la darrera exortació d’Edward Said que reclamava la possibilitat de ser «crítics amb l’humanisme en nom de l’humanisme», des de la confiança (i una certa malfiança) en l’acció i la voluntat humanes. Autors com Günther Anders, Marcuse, Sartre, Hannah Arendt, Hans Jonas, Pierre Bourdieu, Manuel Sacristán, malgrat haver estudiat sota la influència de Heidegger, han pogut fer aportacions valuoses a la filosofia i a la societat; al meu parer encertadament, Traverso, anota que al segle XXI, l’irracionalisme ja no consisteix en una religió de la Natura que idealitza místicament «la terra i la sang». Consisteix, més aviat, en una civilització, en una colonització, dominació i explotació sense límits de la natura, soscava les bases dels ecosistemes que sostenen les societats animals i humanes. En aquest context, suggereix que l’anticapitalisme romàntic podria subministrar armes efectives a una raó emancipadora capaç de combinar lluita de classes i lluita ecològica.

Habermas a Problemes de legitimació en el capitalisme tardà, a Reconstrucció del materialisme històric i aConeixement i interés, tracta d’esmenar els límits, d’analitzar els conflictes socials, prioritàriament, entre les forces productives i les relacions de producció, a la manera del Diamat, des d’unes determinacions productivistes i economicistes excessivament esquemàtiques i advoca amb Freud pel reconeixement i per l’emergència d’una «subjectivitat» que no ha de refugiar-se en el solipsisme sinó que interactua en l’espai del debat públic i de les transformacions socials…

Al remat, Traverso, al darrer capítol sobre els «post, post, post», adverteix sobre la interpretació dogmàtica de la dialèctica de Hegel i de la filosofia de la història de Marx, o la defensa de Lukács d’un poder tirànic presentat com a herald del «progrés». Assenyala Traverso que aquesta obra està escrita en plena guerra civil i en una guerra es perden els matisos. Les guerres civils no entenen de matisos legals, de sensibilitats ètiques, dels drets dels enemics, de la humanitat dels vençuts ni del sentit comú dels observadors innocents. Desconeixen l’art del compromís i tendeixen cap als excessos ideològics i emocionals. Però la història és cruel i hi ha guerres civils que val la pena combatre, assenyala Traverso. Aquestes dimensions de l’obra de Lukács, conclou, no són tan sols caduques; la defensa de Hegel era discutible, l’apologia de l’estalinisme era falsa i odiosa també en el moment de la publicació del llibre. Una relectura fecunda, d’aquesta obra hauria d’evitar les condemnes i les absolucions unilaterals. Això vol dir, d’una banda, sotmetre-la a una crítica severa, com ha fet Traverso. Però també, d’una altra, assenyala, copsar les línies dels seus judicis peremptoris ls ecos de Stalingrad. Això és prou per incloure el llibre de Lukács entre els més grans assoliments intel·lectuals del segle passat. No obstant això, si no recorde malament, en la meua lectura de L’assalt a la raó, la «defensa» de Hegel, tenia matisos; a més del «progrés», també el vinculava a una insostenible «monarquia parlamentaria», al reaccionarisme i al bonapartisme de la burgesia.

La d’Enzo Traverso és una relectura curosa, atenta, crítica i magnífica d’una de les millors anàlisis (a pesar de les ‘errades’) sobre l’emergència de l’antisemitisme i de la barbàrie del nazisme que dugué a l’Holocaust. Les errades serveixen per assenyalar i descobrir els matisos, les insuficiències, les paradoxes i les apories d’un retrat colossal d’un temible segle XX, que ha deixat seqüeles greus traspassades al segle XXI, com podem comprovar en l’actual guerra de Rússia contra Ucraïna, en les amenaces nuclears o en les emergències planetàries pels riscos climàtics, socials i ecològics.

País Valencià, Segle XXI © 2022 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER