El llegat de Frantz Fanon

Xavier Ferré i Trill

Frantz Fanon: Sociología de la revolución, Tafalla, Txalaparta, 2022, 185pp

Frantz Fanon (1925-1961), psiquiatre martiniquès, elabora a Sociologia de la revolució un balanç de cinc anys de ‘Revolució Algeriana’ (1954-1959). La intenció de l’assaig, que originalment es titulà El cinquè any de la revolució algeriana (1959), fou molt ben sintetitzada per l’editorial Maspero, plataforma que en publicà l’ edició original: “Aquest ‘clàssic de la descolonització’ descriu per primera vegada des de l’interior les pregones mutacions que coneix tota una societat en lluita per la seva llibertat”.

La reflexió de Fanon no és una teorització en el buit. L’obra comprèn l’anàlisi de cinc situacions a partir de la divisòria política entorn de ‘1954’, any de començament de la lluita d’alliberament nacional de la població algeriana. L’”abans” i el “després” respecte de la data indicada atorga força comparativa respecte de les actituds i dels processos de conscienciació efecuats en espais de sociabilitat, els quals serveixen Fanon per a establir avenços en els mecanismes, baules, de socialització de la independència en la colònia sotmesa per la metròpoli.

Els àmbits tractats pel psiquiatre són: la dona i l’ús del vel, la propaganda a través de la radioemissió, la família, la medicina i el comportament contracolonial de la població europea a Algèria.

Fanon compara els canvis d’organització i de funció del poder (en el cas de la dona i de la família) en àmbits que abans del desenvolupament de la lluita del Front d’Alliberament Nacional algerià esdevenien institucions legitimadores de la mentalitat i pràctica colonials. L’aportació de l’autor, incorporat a la lluita independentista, emfasitza que la lluita i el compromís per l’alliberament nacional, efectuats des de diversos fronts, catalitza i transforma estructures familiars, professionals i culturals que es creien immutables. Es dessacralitzava, segons Fanon, l’ocupació. 

La Revolució algeriana no comportava tans sols un canvi polític: esdevenia un canvi simultani en les actituds i en la presa de decisions individuals. L’annex que Fanon inclou a l’assaig sobre l’ús del vel i la seva instrumentalització revolucionària i l’apartat que recull dos testimoniatges pel que fa a la funció revolucionària dels tècnics en medicina serveixen per a il·lustrar, d’una banda, la situació de la dona, i la seva percepcó social, i, de l’altra, el capteniment i compromís amb la independència d’Algèria dels professionals sanitaris. En conseqüència són, segons l’analista, situacions capgirades amb la introducció –entre l”abans” i el “després” de l’any de referència– del procés de  ‘revolució’ nacional. És per aquest motiu que Fanon atorga tanta a importància a la ‘transformació radical de l’home colonitzat’.

L’estudi de camp de Frantz Fanon no s’atura, però, en la descripció; no es limita a narrar casos concrets en què s’aprecia un canvi d’orientació política. Sociologia… subratlla el condicionament dels processos mentals que acaben essent interioritzats pel subjecte colonitzat i que expliquen la posició hegemònica del missatge del colonitzador. L’ideòleg anticolonialista, segurament guiat per la seva especialització, rebutja el determinisme econòmic (‘allò social per allò social’). Mostra, per contra, que el procés independentista de la perifèria dependent del centre metropolità estatal esdevé, alhora que procés polític, lluita d’alliberament cultural. Ara bé, per a Fanon l’alliberament cultural no deixa d’estar vinculat a la lluita política. Així, lluitar per la cultura nacional, negada per la metròpoli, implica substituir simultàniament els referents colonitzadors i estigmatitzadors divulgats entorn del país per concepcions i models naciionals que acabin amb una realitat tergiversada  i truncada. És per aquest motiu que el lector trobarà en diversos passatges de l’estudi de l’autor d’Els damnats de la terra al·lusions a l’actitud psicològica. Alliberar el pensament és fonamental en la lluita anticolonial.

Podem concloure, doncs, que el llibre de Fanon és culturalista? No. El psiquiatre concreta que la cultura real, la pràctica humana en relació amb un bagatge interioritzat, és tot just descoberta dins l’entramat revolucionari. Participar en la revolució anticolonial comporta fer entrar en contradicció falses veritats apreses: acabar amb tòpics i esteoreotips socialitzats i interioritzats a través del progama cultural, ideològic, exportat a la colònia des de la metròpoli. Així, l’alliberament de l’ús del vel a dona algeriana, exterioritzar, doncs, una dona ‘occidentalitzada’ a ulls del funcionari ocupant francès és un mecanisme útil per a facilitar infraestructura militar i informació a cèl·lules activistes. L’alliberament del vel, doncs, té una funció revolucionària, i no suposa una mera dimensió estètica: un acte de llibertat burgesa. El canvi operat en els patrons de conducta provenen de la vinculació de la família –concebuda com a “unitat existencial” (p.110)– al procés revolucionari. Fanon, doncs, fa veure que la família, pensada com a estructura rígida, ahistòrica, és una categoria inexistent, i mostra, a més, que una institució que esdevenia fonamental per a interioritzar el model colonial entre els familiars, pot ser substituïda per un nucli desjerarquitzat i receptiu de les orientacions promulgades per l’organisme de la revolució. La funció de la descolonització ideològica de la dona en la lluita independentista és un senyal, comptat i debatut, de descolonització cultural. 

Fanon en les quatre situacions esmentades analitza transformacions polítiques –revolucions culturals encadenades– que exemplifiquen vies d’alliberament des d’institucions, o poblacions, que, en principi, havien estat convertides per l’ocupant en baules de lluita contra la insurgència alliberadora. La contrapropaganda radiada i la seva recepció clandestina, i el rebuig de Fanon a la identificació genèrica com a ocupants dels nuclis europeus residents a Algèria són altres qüestions fonamentals de la reflexió. Els cinc casos analitzats serveixen per a defensar que el procés d’alliberament nacional ha de veure’s continuat pel procés de la construcció nacional. Alliberar significa construir: no són dues accions separades, sinó consecutives.

Fanon arriba a una conclusió pel que fa a la reciprocitat entre avenç del moviment politico-militar independentista i l’assoliment del canvi social: 

“Es veritat que la independència realitza les condicions espirituals i materials per a la transformació de l’home. Però també el canvi interior i la renovació de les estructures socials i familiars imposen  amb el rigor d’una llei el sorgiment de la nació i el sorgiment de la seva sobiranina.  Afirmem decididament que l’home algerià, que la societat algeriana, han abandonat el sediment mental i els frens afectius i intel·lectuals per 30 anys d’opressió” (pp. 183-184).

La independència no és cap miracle: no es ‘causa’ sense estructures de suport. El canvi interior, o com també diu Fanon la ‘convicció interior’, n’és un alçaprem essencial. L’apreciació del psiquiatre no és gens menor atès que ve a incidir en la dimensió revolucionària d’un procés d’alliberament nacional, que en clau europea equival a un procés de revolució democràtica.

La utilitat del treball de Fanon no se cenyeix únicament a les situacions colonials convencionals derivades de l’intercanvi desigual quant a exacció de recursos efectuat per un estat metropolità. Les nacions sense estat –sense ‘centre’ de decisions, o de decisions limitades– existents al ‘centre’ del sistema també són objecte de situacions culturals i polítiques colonials. El colonialisme lingüístic, el control del territori, de l’imaginari col·lectiu –el control del relat– i l’edulcoració repressiva  –tergiversació (l’oprimit esdevé repressor, i el repressor es converteix en oprimit)– en poden ser elements destacats. Per aquest motiu, la denúncia de Fanon envers el ‘sediment mental’ del colonitzat pot ser aplicada als estats esdevinguts ‘presons de pobles’. 

La lluita contra la mentalitat colonial, o ‘mentalitat de sucursal’ com dira Joan Fuster (per cert, el pensador suecà llegí Fanon?) encara és assignaura pendent, és assolible, com mostrà el moviment octubrista a Catalunya. Un moviment que, retroalimentat, segons Fanon, per una ‘convicció interior’ –lliurement assumida– anà transformant estructures socials de les quals forma part el pensament propi.  Pensem Fanon en el nostre context: sense pensament propi cap procés d’alliberament no és plantejable. 

Xavier Ferré és sociòlg i historiador.

País Valencià, Segle XXI © 2022 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER