Un afortunat centaure de filòsof i poeta. Sobre el darrer llibre d’Antoni Defez

Sal·lus Herrero i Gomar

Dijous 12 de maig, al casino de Benimaclet, a València, es va presentar el llibre d’Antoni Defez De la pròpia veu a la veu pròpia, premi Josep Vicent Marqués, XXXIX premis ciutat de València, Edicions del Bullent,142 pàgines, amb una imatge de coberta que correspon a una escultura d’August Rodin titulada «La tempesta» (Metropolitan Museum of Art of New York).

L’obertura de l’acte va anar a càrrec de l’editora, Núria Sendra, que va agrair l’assistència i va comentar la coberta, la imatge de l’escultura i la fulla de Ginkgo Biloba, partida, perquè Goethe, el 1815, quan dedica el poema a una ex-amant, també està partit, dividit, escindit… (Al fons se sent la veu de Jaume Pérez Montaner, com pot un escultor o un poema, alliberar ‘el sentit’ de la vida?) El llibre s’obre amb un epígraf o citació prèvia que és aquell poema de Goethe que comença així: “En la fulla d’un arbre d’Orient…”. Sabem, com sabia Enric Valor a Les rondalles valencianes, que la nostra «identitat», individual i, sobretot, la col·lectiva, es conforma per la paraula, contraposada a la no-identitat, que és la mort, la no-existència, l’anorreament… i ja s’explicava a la rondalla d’El llenyater de Fortaleny que va ser capaç d’enganyar a la mort.

Francesc Calafat, escriptor i professor, va ser l’encarregat d’analitzar el contingut de l’assaig de Toni Defez i fer-li preguntes per debatre sobre tots els problemes filosòfics, lingüístics i «metafísics» que s’exposen a De la pròpia veu a la veu pròpia, un llibre que uneix, com un “afortunat centaure”, un filòsof del llenguatge avesat en volar com els voltors, en cercles, abans de fer diana i un poeta preocupat pels avatars del seu propi país, d’emocions contingudes, en cercar la manera d’expressar les emocions, la «racionalitat» i la plenitud de la vida… Com ha fet, A. Defez, amb altres assaigs, Realisme i nació. Un assaig de filosofia impuraMúsica i sentit: el cas de Wittgenstein. Tant Defez com Tobies Grimaltos als seus escrits, cerquen una mirada més profunda de la mera quotidianitat, de manera literària, amena, atractiva i seductora per al lector, amb jocs literaris, imatges, pensaments enlluernadors, les anàlisis clares i precises, farcits de referències literàries, poemes, textos filosòfics, estètics, metafísics i inclús «religiosos». Amb l’ajuda i seguint el solc, sovint, de Wittgenstein (i de Josep Lluís Blasco), per evitar confusions, embolics, marejos o falsos problemes. Un assaig coherent, amb una concatenació interna, amb capítols distints però relligats per afers com la veu pròpia, l’aliena, la pàtria, la vida, la mort, la identitat, l’autenticitat, el paisatge, l’art, «el sentit», allò irònic i còmic…

Calafat, interroga a Defez: Per què l’assaig literari? Per a mostrar la teua visió de les coses? 

I Defez respon: Perquè els assagistes fan assajos, provatures, perquisicions, replantejaments, temptatives d’explicar els problemes d’una determinada manera, diferents a l’habitual, als tòpics, de manera fragmentada, com quan obrim un meló, en català diem, vaig a assajar el meló, a ‘catar-lo’, a tastar-lo; no és la ‘veritat’, sinó la claredat i la comprensió el que ha de cercar la filosofia; reconeguem-ho, ens agrade o no, la filosofia és «filla de la teologia», que es pensa capaç de ‘penetrar’ en la veritat de les coses, la seua missió és la d’arribar a revelar la «veritat», en canvi la filosofia no ha de tenir aquestes pretensions tan ‘excelses’ que superen la «condició humana», només ha de ser una eina per entendre millor la realitat, mirar les coses d’una altra manera, donar-li voltes als problemes, aclarir millor les coses, mostrar les falsedats, els nusos, els embolics, des d’una mirada diferent, delimitadora, aclaridora, examinadora, analítica, definidora… i si pot ser ‘amena’ i entenedora. Fet i fet, els filòsofs són animals mamífers que juguen amb el llenguatge i agafen les mamelles de les vaques amb els dits per esmunyir la llet.

Un dels fils conductors dels llibre és la identitat, les persones tenim una identitat que ‘no’ es construïda socialment; l’escultor és qui crea la figura, no qui la destapa de la peça del marbre… No obstant això, afirma Defez, més que sobre la identitat preferesc referir-me a les ‘identificacions’, quins són els nostres identificadors, referents; ens fan i ens fem, no naixem idèntics i ens fem ‘idèntics’ al llarg de la vida, però, mai podem dir «ja sóc jo», sempre som en procés de construcció, mai acabats…

Calafat: per què a la teua vida és important la filosofia i la poesia? 

Defez: Perquè, tradicionalment, s’ha dit que la filosofia no té res a veure amb les metàfores,… Però dins de les argumentacions i els raonaments, hi ha metàfores, símils, mediacions, imatges, que fan més versemblants els raonaments… Per tant, la filosofia no està tan deslligada de la poesia o de l’art.

I pregunta, encara, Calafat: Els humans som irrepetibles? 

Defez: Ho som perquè és tan enorme la diversitat de les circumstàncies que configuren a l’individu, que aquesta varietat i la manera en què cadascú la interpreta ens fa únics i irrepetibles, per això és important ‘l’autenticitat’ personal; abans del segle XIX es preocupen per la identitat, ara la pregunta no és ‘qui sóc jo’ sinó ‘qui vull ser’… Després només es preocupen per l’autenticitat i el caràcter irrepetible, el primer capítol dels que dedique a les nacions, m’interrogue si les nacions poden arribar a no existir? Miguel Ángel Asturias deia: «Guatemala no existe, lo sé porqué nací allí», és una afirmació límit, paradoxal, que ens porta a saber què és una nació; la resposta voluntarista afirma que una nació existeixen en relació al número de gent que creu que existeix; aquesta qüestió és decisiva per a fer política.

Calafat: Analitzes l’expressivitat humana, a tendència al joc, la relació amb els altres animals; els humans som cossos o ànimes?  Som cervell o programa informàtic col·locat al cervell? Distorsionem i desfigurem el que és important per a filosofar? 

Defez: Els humans som animals expressius, comunicatius, juguem amb el llenguatge, que no és universal, com el llenguatge dels sords, cada comunitat lingüística de sords, posem per cas, la catalanoparlant, té un llenguatge propi, els humans som animals simbòlics que cerquem significacions i sentits; éssers que juguem, com els mamífers; el llenguatge és la nostra gàbia, però ens permet ser el que som o el que podem arribar a ser; els humans som cossos aculturitzats pels discursos de poder, una construcció social, Judith Butler afirma que «el gènere és construït», en bona part construït socialment, però no s’exerceix sobre un paper en blanc, afig Defez, perquè el propi cos s’expressa contínuament, compartim socialització i és en els cossos on es realitza la construcció social; els humans som grans ‘novel·ladors’, estem sempre contant-nos històries, igual com construïm les nostres identitats, ens expliquem i entenem o tractem d’entendre els altres.

Calafat: La lectura és una generadora de connexions? Què és entendre un poema?

Defez: El que significa entendre un poema és la relectura, la poesia s’ha de rellegir, fem connexions amb altres poemes, quadres, cançons, records…. Fer renàixer una experiència que hem tingut nosaltres; un poema és allò que fas tu amb el poema: la composició, la forma, les imatges, metàfores, jocs de llenguatge, el ritme, l’estil, la respiració, les pauses, la lectura, l’escenificació… Treballar el llenguatge fins que expresse les emocions, experiències i pensaments que es volen comunicar i com fer-ho.

Calafat: Al tercer capítol hi ha la qüestió de les nacions: hi ha cap definició “definitiva” de nació?

Defez: No hi pot haver cap definició fixa, definitiva, inamovible; hem de preguntar-nos amb quina imatge o mirades observem el fenomen de les nacions, perquè no sempre han existit, ni sempre existiran; les nacions no existeixen com existeixen el tigres, tenen una altra manera d’existir o de no existir. A Ucraïna, la gent és capaç de matar i morir, per tant, existeix, però no existeix com existeix una espècie animal… Això és tenir una idea distorsionada, sacral, pròpia dels ‘ultranacionalistes’, dels ‘essencialistes’… El llenguatge permet confusions, posem per cas, quan els espanyols diuen: «Cuando los romanos vinieron a España…» aquesta frase permet pensar que les nacions han existit sempre; el llenguatge ens permet pensar, però ens fa trampes, ens enganya, ens indueix a errades, ens fa establir relacions comunicatives, però ens genera confusions, com la de pensar que Espanya és eterna. No soc un filòsof analític, sinó del llenguatge, filosofem amb el llenguatge i contra el llenguatge, preguntem, filosofem perquè el llenguatge ens fa trampes com els escacs.

Antoni Defez escriu també obre la mort, «l’anhel d’immortalitat», les seues patologies, perversions i ‘raonabilitats’, en analitzar les diferents concepcions espiritualistes i materialistes sobre el cos, la vida i la mort, des de Diògenes, Epicur, Montaigne, Ferrater Mora, Unamuno, Heidegger, Plató, Jack London, Feuerbach, Sèneca i Wittgenstein… Mostra la impossibilitat de tenir una experiència real i ‘autèntica’ de la pròpia mort, moren el altres, com la vida vol vida, i és molt difícil imaginar-nos més enllà de la mort, només gent amb un gran sentit de l’humor com Groucho Marx poden deixar epitafis com «Perdoneu que no m’aixequi» o el «Va morir com va viure: sense ganes» de Joan Fuster. De manera agradosa, al llarg de tot l’assaig, inclús quan tracta de temes tan, aparentment, tristos, com la mort; Toni Defez, conclou, aquest capítol amb la rondalla d’El jugador de Petrer, recollida per Enric Valor. No faré espòiler, però diré com s’enfronta al dimoni un bon jugador de Petrer i per saber qui va vèncer, haureu de llegir les Rondalles valencianes o aquest darrer assaig d’Antoni Defez.

Els dos darrers capítols, tracten de les mirades sobre el paisatge, quan Fuster arriba a la muntanya de Penyagolosa i després escriu a El País Valenciano (1962), traduït a l’Obra Completa com Viatge pel País Valencià, tot elogiant la seua «magnificència», la seua «corpulència rocosa», el seu «caràcter colossal», però, al peu de la muntanya es nega a pujar el cim perquè no l’apassiona «un fragment de geografia», des de dalt del cim la geografia valenciana «es distingeix a escala d’un pessebre de saló»…Només té prop de quaranta anys i es pregunta Defez, per què decideix no pujar-hi? Arran d’aquesta «anècdota» s’enfila a analitzar la categoria estètica de Fuster [El descrèdit de la realitat] i de Josep Pla [El pagès i el seu món], en contrast amb la generació dels «noventayochistas», amb Ortega y Gasset, també lluny de Thoreau… I tanmateix, Fuster és a prop de la comprensió del paisatge de Gabriel Miro i Azorín; i analitza alguns casos on s’exemplifiquen la idea d’un lligam espiritual entre “paisatge i paisanatge” perquè no hi ha paisatge sense espectador, en tant que realitat intensional, com les nacions, la veu pròpia o els silencis.

Acaba l’assaig amb un «tot aprofita» però abans, s’interroga si la visió de Fuster del Mediterrani, del moviment de la mar, de la Natura humanitzada, culturalment construïda, idealitzada, no és en cert sentit, metafísica? El que es declara tan ‘antimetafísic’ és agafat en ‘contradiccions’, les complexitats de les relacions entre la natura, la cultura i l’art, a propòsit del paisatge i la manera de veure’l i viure’l de Fuster. Defez desemmascara, amb ironia, les narratives metafísiques i místiques a l’ús, inclús d’un dels més grans escriptors nostres. Al remat, cadascú és com és, però, Defez, es lamenta que Fuster no hagués pujat al cim de Penyagolosa. Si més no perquè ens hagués descrit aquest “fragment” del País… Potser, totes les excuses i especulacions estètiques sobre ‘el descrèdit del paisatge’ foren fetes perquè amb tant de tabac i alcohol, no se sentia amb forces per pujar i temia fer “el ridícul”… S’intel·lectualitzen les emocions i les pors, per poder reeixir de situacions «compromeses», per justificar impotències, concupiscències, belleses, plaers o desplaers; ell mateix reconeixia que era un sedentari al que no li agradaven els esforços físics ni l’esport… no anava gaire bé del cor.

Abans de començar aquest assaig, hi ha el poema de Goethe que hem esmentat més amunt: En la fulla d’un arbre d’Orient/ vingut al meu jardí/ s’hi revela quelcom secret/ que plau a tothom que medita, i a mi./ És un ésser viu/ que en si s’ha escindit?/ O en són dos que han volgut/ viure com un de sol?/ Entre aquest extrem captivat/ trobo l’expressió justa./ Que no veus en els meus cants/ com sóc u i doble també? A llibre s’hi escolen també poemes o frases de Josep Palau i Fabre, de Jaume Pérez Montaner, de Joan Vinyoli, de Pere Quart, de Lucreci, d’Albert Ràfols-Casamada o de Georg Simmel, sobre la mirada, el silenci, el buit, el paisatge com a “obra d’art”, potser perquè Walter Benjamin va tindre un darrer besllum de Portbou i aquesta badia, reclosa i una mica llòbrega, és d’una bellesa colpidora.

Fet i fet, un assaig per ‘rellegir’, com la poesia, perquè només així entenem millor sobre què tracta i és la millor manera de llegir (Fuster); amb una aparença de “lleugeresa” i inclús humorística, tracta temes de profunditat “metafísica“, sobre la vida, el món, la carn, la veu, la nació, el gènere, la mirada, l’ull, el paisatge, la bellesa, la natura i l’art… òbviament, mitjançant el joc de mots, l’humor, l’amenitat i l’ús d’un llenguatge antimetafísic; una caixa de ferramentes per entendre millor el món actual, amb els materials de la filosofia, la literatura, la poesia i l’art.

País Valencià, Segle XXI © 2022 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER