Farem un pensament, de Manel Rodríguez-Castelló

Sal·lus Herrero i Gomar

Manel Rodríguez-Castelló, Farem un pensament. Lletra Impresa, col·lecció Rara Avis, Gandia, 2021. Manel Rodríguez-Castelló va nàixer en 1958 a Alcoi i va estudiar Filologia a València, on viu des del 1975. En 1979 va publicar el seu primer llibre de poesia, La ciutat del tràngol (Premi Vicent Andrés Estellés 1978). Entre 1983 i 2018 va fer de professor de català a secundària. L’acròbata dels ponts (1989), Humus (2003), Lletra per a un àlbum (2005) o Estranyament (2013) són alguns dels seus poemaris, que han rebut diversos premis. Una part important del seu quefer és l’edició filològica, la crítica literària i les columnes periodístiques, de les quals n’ha publicat més de 1.400.

El llibre que avui centra la nostra atenció, Farem un pensament (metaforismes i saials), consta d’una col·lecció d’aforismes, que l’autor rebateja com a “metaforismes“, escrits des de mitjans dels norantes del passat segle, i de columnes periodístiques estructurades en petits fragments (“saials“) i publicades setmanalment al periòdic alcoià Tipografia La Moderna entre el 24 de novembre de 2017 i el 19 de juliol de 2019, cinquanta textos de temàtica diversa amb predomini de reflexions sobre el procés d’independència de Catalunya, el referèndum del 1r d’octubre de 2017 i la resposta repressiva de l’estat espanyol.

Pel que fa al títol del llibre, un dels metaforismes n’aclareix els possibles sentits: prendre una decisió, marxar d’un lloc. Però també hi compta el sentit literal de l’expressió, fer, bastir, construir pensament. Pensaments, doncs, articulats de manera fragmentària: «reivindicar el fragment i la brevetat en temps de missatgeria fàcil, de confusions i immediateses aptes per al consum ràpid que es fa a ulls clucs, és també una manera de contribuir, des del marge humil de la literatura, a la reflexió i el debat serens, a l’enfortiment de la crítica i la cimentació de les raons per a la dissidència». L’autor s’acosta a les paraules i les examina amb una mirada encuriosida i enjogassada de poeta i lingüista. Com Wittgenstein, fa servir el llenguatge com una eina i mira d’esquivar els paranys del llenguatge, dels prejudicis, les aparences i els llocs comuns que fabriquen els vigilants de l’ordre. Llegim en una de les anotacions de la primera part: «La prova més evident de l’existència de repressió és la prohibició de la paraula repressió». Podríem aplicar la mateixa anàlisi a la reiteració que a l’estat espanyol hi ha una democràcia ‘plena’: com més ho repeteixen, més visibles són els descosits democràtics.

Hi trobarem una gran diversitat textual: cançons populars, esborranys de poemes, meditacions, reflexions sobre l’escriptura, jocs de mots, devocions populars, desplaçaments d’accent i síntesi per mostrar les variacions de sentit, formes dietarístiques, apunts autobiogràfics, etimologies, proverbis, etc. La il·lustració de la coberta del llibre, feta per Mavi Mezquita sobre una foto presa per l’autor a la Rua Nova da Trinidade de Lisboa el gener de 2018, és especialment eloqüent quant al sentit provocador, poètic i paradoxal que Manel Rodríguez-Castelló sol imprimir als seus textos. «Penso mas nâo existo», vers del poeta brasiler Daniel Lima, és una rèplica a la coneguda frase de Descartes «Penso, per tant, existisc». Fill del seu temps, d’una llarga postguerra i dels enganys d’una ‘transacció’ (tramposa) que no acaba d’eixir dels mals causats pel llarg túnel de la dictadura i la restauració borbònica, molts dels aforismes que l’autor publica ací tenen molt a veure amb les circumstàncies socials i polítiques dels nostres dies. Així, llegir i escriure esdevenen simples «actes de resistència» en opinió de l’autor, que veu en els lectors que observa en llocs públics “una comunitat de tàcites complicitats, d’admiracions discretes“. En un altre moment proposa arbitrar els mecanismes democràtics per fer impossible el govern dels pitjors, el dels mediocres, el dels sàtrapes, els dels assassins.

Pensar, raonar, parlar, conversar bé, argumentar, debatre amb raons… haurien de ser principis que ens posaren al davant de tots els espills i murs de les nostres cases, pobles i ciutats. Així ho reivindica el nostre autor. De fet un dels problemes ètics més importants, arran del gir lingüístic, de la filosofia, és definir què s’entén per ‘bé’; i el gran problema continua sent com interpretar ‘convenientment’ i transformar el món davant els problemes tan greus de risc d’extermini, desigualtats socials, extrema pobresa, sobre-població, d’ecosistemes cada volta més deteriorats…

En un apunt de politicologia, després d’analitzar allò tàctic, del grec taktikós, que vol dir «capaç d’ordenar», l’equilibri, l’equilibrisme en polemologia, esmenta els pirotècnics, les matraques verbals, els cansaments, l’avorriment, «tanta pólvora mullada pot causar lamentables accidents. Com l’Ovidi: no, no direm noms (almenys de moment).» S’interroga també si traure’s sang, llegir poesia o escriure, no és en el fons el mateix? I proclama: «Per marges i camps del país ja ha florit la ginesta i la rosella. Ja no hi ha qui pare aquesta primavera».

En altres fragment Manel Rodríguez-Castelló reflexiona sobre l’amabilitat, la cordialitat, el bon tracte, el civisme, la urbanitat, el fet de compartir llengua i estat o estatus social i conclou que «la cordialitat autèntica només es possible entre iguals. Tot i que sovint amb la bona educació en tindries prou i massa». Comptat i debatut, l’autor desplega al llarg dels seus “metaforismes” un ampli ventall de temes i motius.

Pel que fa als “Saials“, el primer es titula Apunts d’hospital, el 24 de novembre de 2017: «Als hospitals, com a les casernes i, supose, les presons, l’escriptura esdevé guerra de trinxeres. Des d’allà el soldat combat totes les formes de malvestat i fa una defensa a ultrança de la pròpia identitat». Tenim ací l’escriptura com a forma de resistència, com la preservació de la pròpia identitat precisament quan més amenaça es troba pel gregarisme. En el titulat Grocs, després de recordar que al referèndum de l’1 d’octubre, malgrat la brutalitat policial, la confiscació d’urnes i les amenaces i intimidacions de tota mena, dos milions llargs de catalans van votar. La fortalesa de la dignitat democràtica va aguantar dempeus i amb el cap ben alt l’escomesa poregosa de l’autoritarisme més descarnat. Per això en Desperta, Europa elogia l’esforçada dignitat d’un poble de fermes conviccions democràtiques. Lisboa és un passeig per la capital portuguesa. Hi ha també un homenatge al poeta de Tavernàries en el saial Manel Marí, l’esperit de la poesia: “amb ell continuarem cercant «l’amor que és pàtria, encís, cleda i esclat,/ l’amor que acobla els pànics a la vida.», amb ell continuarem vagant per les tavernes de la vida: «soc tot allò que oblido i que no oblido». En un altre article l’autor proposa imaginar-se, ucrònicament, el País Valencià sense Catalunya i s’interroga si sense el seu reflex i el seu impuls, existiria el País Valencià modern, dit a la manera fusteriana, amb les seues contradiccions i les seues esperances?

Recorda que l’aportació crucial de Fuster al pensament polític del seu temps (que abasta fins al nostre d’ara mateix!) fou convertir l’afirmació clara de la catalanitat dels valencians, basada en raons de contigüitat històrica, de llengua i cultura, etc., en un projecte polític conjunt, en una nació solidàriament assumida i construïda.

Encoratja Rodríguez-Castelló a no permetre la catalanofòbia, ni donar-li carta de naturalesa. Perquè no desvelar que l’anticatalanisme és igual a antivalencianisme és fer trampa. Pretendre aïllar el País Valencià és anar contra el signe dels temps, perdre oportunitats o pitjor, lliurar-lo als braços letals de l’espanyolització… S’interroga més avant on són els joves en les lluites socials i polítiques i amb Suso del Toro reflexiona sobre com la societat actual aïlla la joventut. Denuncia com els partits de dretes i d’extrema dreta són enemics de l’escola pública, darrere de l’acusació d’adoctrinament s’hi endevina la més pura ideologia nacional-catòlica, des d’un cinisme absolut perquè «ells» als seus col·legis i universitats privades no fan més que adoctrinar en els privilegis, el suport als poderosos i la religió encara és present a l’escola pública i privada, com una recialla viva dels franquisme.

A Albardans hi ha una relectura del poema d’Espriu «Assentiré de grat» del Llibre de Sinera (1963) per esmentar alguns dels “bufons“. A partir del proverbi que afirma que a cada porc li arriba el seu Sant Martí, diu l’autor: «El final del fulletó de la falsa democràcia espanyola és ineluctable, però encara no està escrit, encara no té forma». A Els pragmàtics analitza el significat de la paraula i l’oposa a la definició de Ramon Llull que deia que «Amor és la concordança de teoria e de pràctica a una fi»

Saial de les Balances, recorda la Cançó de les balances de Josep Mª Carandell, que va gravar Ovidi Montllor en 1968, i observa que no ha perdut ni un gram de vigència cinquanta anys més tard. Les bastonades, la presó com a càstig amb què es respon a la voluntat de llibertat és ben actual: «Quan vindrà el dia en què l’home/ no se’l pese amb les balances?» La negació de l’evidència, que denunciava Orwell durant la seua estada a la guerra a les Brigades Internacionals, és una de les denúncies que l’autor fa en dir que «Deu ser molt dur creure’t que vius en una democràcia plena i sentir parlar cada dia de presos polítics. La incompatibilitat entre ambdues coses és evident. Com que negar la primera va en contra dels principis de la fe, sustentada en imponderables de tota mena, ix més barat dir que a Espanya no hi ha presos per raons polítiques».

Tamil Nadu és una mena de crònica sobre un viatge a aquest estat meridional de l’Índia, un viatge a l’infern, el caos i la misèria, el malson de la tragèdia humana enmig de la bellesa i l’elegància de la gent; la iconografia religiosa, el pentinat, els vestits, les bicicletes, els temples, la publicitat, els selfies, el banià, l’arbre sagrat a l’ombra del qual Buda va atènyer el nirvana. «Entre l’espant i la tendresa, cantava Silvio Rodríguez. Entre l’horror i la bellesa transcorre el nostre viatge per Tamil Nadu». L’elegància ancestral, la generositat que és patrimoni dels pobres, la bellesa enmig de santons, esguerrats i captaires., sense el mínim renec ni una paraula més alta que l’altra ni el més lleu excés verbal ni el menor signe de violència. El miraculós equilibri del caos, ferida en carn viva, l’horror, però tots els camins oberts per on avancen somnis i esperances [1 setembre 2018].

A Saials d’Octubre recorda l’assassinat de Miquel Grau a mans del feixista Miguel Angel Panero Sandoval, la Batalla de València que va posar en marxa l’estat, que ens va deixar una autonomia descafeïnada, una entronització sense precedents de la burrera i la immundícia social i solsides estructurals que encara perduren.

Els saials s’acaben el 19 de juliol 2019 amb un text on analitza la Intel·ligència i es pregunta per què s’associa amb les clavegueres i la merda de l’estat. Hi ha algus saials sobre la vaga de fams dels presos polítics, sobre el judici, sobre les condemnes, les mentides de l’estat, un altre sobre la solidaritat dels mariners de Santa Pola, que contrasta amb la gasiveria de l’estat i de la UE amb els immigrants fugitius de la misèria; un altre sobre la celebració a Barcelona d’un Consell de Ministres i la imposició del nom del marqués Tarradellas a un aeroport; hi ha el Saial de l’home que camina en cadira de rodes dedicat a Jordi Puig; hi ha el titulat Verges 2019 amb el record de la seua Dansa de la Mort i on es parla d’agressions feixistes en aquest poble de l’Empordà i l’al·lusió a la cançó de Llach País petit serveix per cartografiar poèticament la Vall del Serpis i les seues serres; en Saials dels ignorants reporta el cas del «Dejen de hablar en valenciano» que li va etzibar un membre de seguretat d’una fira Fitur de Madrid a Mónica Oltra i el seu equip, mentre esperaven l’entrada del monarca.

Citem per acabar El cant de l’Oriol dedicat a Jonqueras, Matar un rossinyol sobre el judici als líders independentistes, La revolució de les dones, sobre la revolució feminista, Armar-se de raons, a propòsit del llibre de Joan Manuel Tresserras i Enric Marín Obertura republicana, Guerres brutes, sobre el Wikileaks i la persecució de Julian Assange, o Segària, un text molt poètic escrit a partir d’un text de Jordi Botella que va posar en escena l’actor Juli Cantó.

Farem un pensament és, per acabar, un llibre per assaborir a poc a poc, o com solem dir en valencià, «a espai», amb compte, per poder traure’n els entrellats i conclusions més brillants, un llibre que manifesta la sensibilitat de poeta, d’escriptor ci filòleg, d’estudiós de les llengües i la literatura i que es proposa al capdavall transformar un món que no va gens bé, com diria Tony Judt, o d’assenyalar almenys les raons per a la seua transformació, d’incitar a la reflexió i el debat. Són, fet i fet, textos incisius pensats, sospesats, mesurats, per traure punta, impactar, provocar, emocionar, sacsejar…. Per pensar, per meditar, per netejar la brutícia, el sorolls, la propaganda i les contaminacions que ens encerclen i aclaparen. Per tractar de canviar el món des de l’enorme humilitat de la literatura.

País Valencià, Segle XXI © 2021 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER