“Espill d’un temps”, un llibre de Gustau Muñoz (1)

Sal·lus Herrero i Gomar

Espill d’un temps. País, política, cultura, memòria (Vincle, 2021) és el darrer assaig publicat per Gustau Muñoz; «el darrer», per ara, perquè des que s’ha jubilat ha entrat en una etapa de productivitat i creativitat florescent, que per a no espantar-nos adverteix que només és la posada al dia d’apunts que ha fet al llarg de la seua vida. Notes, segons ell reelaborades i reescrites, que agraïm de cor tots els que compartim algun interès pels temes que toca, que són, al meu parer, dels més cabdals de la nostra contemporaneïtat. Sense país, política, cultura i memòria seríem com les fulles mortes que volten segons el corrent de vent que fa, i en comptes de fer política des del País Valencià i els Països Catalans ens la farien, contra nosaltres, des de Madrid, París, Washington, Moscou, des d’on siga. Com per desgràcia encara passa massa vegades.

Els assajos de Gustau Muñoz, aquests i els altres que ha publicat als darrers dos anys, són oxigen per poder treure el cap i respirar des d’aquest concret racó de mon de la catalanitat valenciana. La nostra «província» humana, que diria Elias Canetti. Des de la nostra «pàtria vertadera», si és que n’hi ha, sense les impostures, els artificis i imposicions d’uns estats opressors que ens voldrien esborrar amb la seua anguniosa homogeneïtat i uniformització. Són estats incapaços de reconèixer -al contrari del que fan Suïssa o Bèlgica, que accepten el dret a la diferència- la pluralitat des de l’equitat i la reciprocitat.

Cal pensar i elaborar idees, alternatives, propostes de futur. En aquest sentit, els assajos, les idees, els interrogats, els suggeriments d’estudi i de recerca, les provatures creatives de Gustau Muñoz (als llibre A l’inici del segle. Un dietari de reflexionsIntervencions entre cultura i política; Herència d’una èpocaCorrents de fonsLa vida dels llibres; El vertigen dels dies; El Magnànim: setanta anys de cultura valenciana…), “a peu i a cavall”, són un esforç de reflexió singular, una defensa del pensament lliure per reflexionar des d’aquest País Valencià i la resta de Països Catalans, bevent de les avantguardes de la modernitat, de l’art contemporani, de la cultura en sentit ample i humanista de la millor humanitat possible, de les figures del nostre temps, de la influència de Fuster i molts altres intel·lectuals, interioritzant els clàssics i els millors intel·lectuals que ens ajuden a situar-nos i comprendre millor el món en què vivim, per entendre’ns millor nosaltres mateixos, la nostra condició humana, social, cultural i cívica i conèixer tots els altres, amb els qui tenim alguna possibilitat d’entendre’ns i els que no, els que poden ser referents per orientar-se i els que no són recomanables i ens són sinistres, perquè és perdre el temps i les energies que ens calen per «sobreviure», per salvar els mobles de la nostra llengua i la cultura catalana, sense que ens tanquen en la gàbia claustrofòbica del pensament únic, del doctrinarisme, del sectarisme, de la nació única, de la llengua i de la cultura única i imperialista, que ens mena a una condició més miserable, subalterna, precària, lineal, unidireccional, de pena, de trista tristor infinita… i un empobriment absolut.

Perquè dominar més llengües, traduir, adaptar, traslladar idees d’un context lingüístic a un altre, conèixer distintes tradicions culturals i contractar-les, ens dona més coneixement, molta més habilitat i agilitat mental i és això el que volen destruir, que no pensem millor que els que són monolingües, lligats a les cadenes de la caverna de Plató, d’ombres sense contorns ni llum, només foscor i enganys permanents, només titelles esclavitzats pel foc de la ignorància que atia l’engany de les aparences (Emilio Lledó, La memoria del logos, El surco del tiempo...). Adormits i desperts somiem en català, volem, exigim, reivindiquem, plenitud de drets de ciutadania d’acord amb els drets humans i els drets del pobles a decidir el seu futur lliurement. Sense les imposicions tiràniques de les “raons d’estat”, a conveniència.

En contrast amb els que ens voldrien encerclats, tancats, monotemàtics, reclosos i unidireccionals, Gustau Muñoz aporta llum i una lucidesa necessària per orientar-se en temps convulsos, que Hannah Arendt va anomenar «temps ombrívols», obscurs, saber copsar els corrents de fons de la història i poder incidir i intervenir des de les possibilitats de canvis, amb un realisme que no deixa de banda aspiracions de transformació social, de solidaritat i inclús d’utopies abastables com a horitzó de compromís social i agermanament dels pobles que compartim una mateixa història i voluntat de ser lliures, i també els que estan més enllà i pateixen l’opressió de la seua condició de minories, minoritzades, lingüísticament, culturalment o nacional.

Els seus escrit serveixen d’orientació, de referent, de suggeriment, d’interrogant, sense pretendre alliçonar a ningú sobre res, amb l’ajut d’altres intel·lectuals, de solvència contrastada, que ens serveixen per caminar en temps d’incerteses i convulsions profundes d’aquest segle XXI, ple de canvis, mutacions i acceleracions: riscos, amenaces inèdites que posen en qüestió la supervivència de les societats humanes. Conèixer millor els nous rostres del feixisme, les amenaces ecològiques, les mutacions civilitzatòries, les febleses i fortaleses d’Europa i de la tradició Il·lustrada per analitzar mites, enganys, paranys i distorsions històriques perquè no romanem presoners i ostatges dels cavernícoles… que emboliquen les seues propostes amb un embolcall apropiat per destruir la nostra llengua i cultura.

Per això, abans de començar el llibre hi ha unes quantes citacions, reflexions, ben sucoses dels nostres clàssics. D’Erasme: «De fet, la veritat, si no s’hi barreja cap ofensa, té l’autèntica virtut de plaure; però els déus han acordat aquesta gràcia només als insensats»; de Maquiavel: «El del poble és un fi més honest que no pas el dels grans, car aquests volen oprimir i aquell no ser oprimit»; de Francis Bacon «La lectura fa l’home abundós, la conversa el fa amatent, l’escriure el fa exacte»; de J.V. Foix «Tot regirant llibres i llibres [és] on cerc o l’itinerari de la vida; d’Armand Obiols: «He sobreviscut, que ja és molt», de Joan Fuster: «Les ortodòxies, els ‘sistemes’, tard o d’hora, acaben produint una amarga sensació de claustrofòbia». Fuster era un heterodox de cap a peus, els que li volen adjudicar el fang del doctrinarisme, menteixen a consciència, amb hipocresia i cinisme; i a l’interior de l’assaig, hi ha moltes referències, citacions, llibres, idees, incitacions i reflexions, però abans d’iniciar l’apartat «Ciutats vistes», hi ha una citació de Siegfried Kracauer, l’analista del totalitarisme (s’acaba de publicar a la Institució Alfons el Magnànim el seu Propaganda totalitària): «Mentre un encara vagareja pels carrers vius i atrafegats, aquests ja s’han allunyat, com un record en què la realitat es barreja amb els diferents tipus de somni que hom té, uns records en els quals coincideixen desferres i constel·lacions». Només podem atrapar alguns records, del que visitem, desfets, instantanis, fugaços, com els meteorits de les constel·lacions.

Gustau recorda una conversa, en un dinar amb al poeta Joan Margarit a Leipzig, com els agradaven les ciutats petites, no les ciutats grans dels «no-llocs» de Marc Augé, de restaurants insípids, programes d’espera a aeroports avorrits, quasi tots semblants, gratacels i ponts iguals… Foren els preparatius de la Fira de Frankfurt (2007) en què la cultura catalana hi era la convidada i Quim Monzó va fer un discurs brillant. L’Institut Ramon Llull ho va organitzar tot amb precisió alemanya… Recorda i esmenta també Goteborg, amb els llacs, boscos i el verd de Suècia, la llum blanquinosa, espectral, el silenci… les catedrals lluminoses i feminitzades, amb dones bisbesses, els films de Bergman que recordem despullant els turments humans; Hudson, Nova York, que hem vist en multituds de films i llibres que ens han descrit, l’Hospital Mount Sinai, Universitat de Columbia, New School of Social Research, pel Greenwich Village, la Grand Central Station, el Moma, el Museu de l’Holocaust, llibreries, Manhattan, el Central Park, Harlem i Brookyn. Ciutats que han generat sensacions i fascinacions en escriptors, Nova York, Praga, Lisboa, París, Viena, Buenos Aires, Venècia, Trieste, Londres o Barcelona. Esmenta Gaziel que deia que Europa es pot resumir espiritualment en quatre viles úniques: Atenes, Roma, Florència i París… (alguns dirien que se’n va deixar Jerusalem); suggereix els escrits de Georg Simmel sobre Roma, Florència i Venècia; les notes de Roberto Bazlen sobre Trieste; el llibret de Régis Debray Contra Venise (Venècia ha motivat escrits de Goethe, Byron, Musset, Wagner, Thomas Mann o Maurice Barrès); el llibre de Londres de Paul Morand, uns esciptors d’extrema dreta gens recomanables i insuportables, llefiscosos, foscos, com Ernst Jünger, César González Ruano, Céline, Drieu la Rochelle, però també, en un altre nivell, Camilo J. Cela o Trapiello… Esmenta Londres victoriano un dels llibres més reeixits de Juan Benet, Estambul d’Orhan Pamuk, el Buenos Aires d’Antoni Martí Monterde a Erosió, l’Alexandria d’E.M. Forster o el Berlín d’Ales Steger i tracta d’explicar els motius pels quals una ciutat és literària o esdevé un símbol… Esmenta Un passejant a Nova York, d’Alfred Kazin, i La meva Nova York (1913-1919) de Djuna Barnes; La ciutat automàtica, de Julio Camba (1934); Lisboa, ciutat oberta al riu i a la mar, Miqual Pairoli la retrata i la defineix com una ciutat a la mida humana, tendra i modesta al seu dietari Octubre; Miguel Torga, a Portugal (1950) que defineix Lisboa com el moll d’un port i la contraposa a Porto; París va ser definida per Walter Benjamin com la capital del segle XIX, s’interroga sobre quina serà la ciutat mundial del segle XXI; esmenta a Berlín a través del llibre d’Alfred Döblin Berlin-Alexanderplatz i el d’ara, el cementeri jueu, l’estàtua de Marx i Engels, l’illa dels museus, el memorial de l’Holocaust a prop de la Porta de Brandenburg, obra de Peter Eisenman… El carrer de Hannah Arendt, una avinguda amb el nom de Rosa Luxemburg, un mural de Josep Renau a la Lehrerhaus, a tocar de l’Alexanderplatz, l’estil Bauhaus… La Guadalajara mexicana, on era invitada la cultura catalana el 2004, on hi va trobar Julià Guillamon, Àngel Castiñeira, director de la revista Idees, l’excel·lent poeta Marc Granell, Narcís Comadira i Dolors Oller… Esmenta el llibre recomanable A world of slums de Mike Davis per conèixer el que sovint es tanquen els ulls per no veure. Esmenta Madeira i Porto, com una de les ciutats més agradables de passejar, d’un Portugal resistent als embats de la modernitat desfermada. No em puc estar de preguntar-me per què els Països Catalans hem de renunciar a tenir una autonomia completa, com la de Portugal? Per què al segle XXI, pot haver-hi alguna llei del tot obsoleta que impedisca federar-se o confederar-se comunitats amb la mateixa llengua i cultura per protegir-se dels embats estatals i d’una globalització desfermada i sense cap compassió per les minories nacionals i culturals?

Hi ha el pròleg, on Gustau Muñoz ens indica perquè escriu el que escriu, les notes disperses que he esmentat abans, reelaborades, reescrites, però que la major part és obra inèdita; defensa la llibertat i l’amplitud intel·lectual i de temes a l’hora d’escriure, l’heterogeneïtat com a tret distintiu; escrits tan diversos, diferents, variats, en temes, temps i llocs observats, viscuts, llegits, soferts i gaudits, que cus amb habilitat, «originalitat», singularitat i coherència. Una cohesió que l’ompli amb la seua vida, honestedat i quefers, l’ofici d’editor, d’economista, d’home de cultura, un intel·lectual de cap a peus, fet de llibres i de vida, teixit amb la recerca, una curiositat impenitent, l’amplitud de mires i interessos sostinguts al llarg de la seua vida conscient; recorda un article sobre cultura valenciana i la literatura catalana, escrit quan estudiava a l’Institut Lluís Vives de València, i una carta a la revista Gorg escrita en català, encara un adolescent. Li dona cohesió, arrodoneix, matisa, pondera, el que escriu, viu i pensa, perquè sap que el temps és elàstic «i perquè ja sabem que sovint el passat és també present i en el present es prepara -o s’avança- el futur. Hom viu el present, però som deutors del passat, i esperem tothora el que vindrà». La cultura, la política, el país i la memòria, ho confessa obertament, són els seus punts cardinals, on troba les seues seguretats d’arrelar-se al seu temps i a la seua vida, que també, òbviament, és la nostra. Per això vincula coneixement i interés (Habermas), i preocupació per un futur que es presenta amenaçador per a les generacions futures, amb oportunitats per esmena el que no va gens bé (Tony Judt). La seua mirada, la de Gustau Muñoz, és llavor que sembra per a un avenir que vol millor, tot i que coneix i sap dels riscos, les inseguretats i les incerteses que ens amenacen, com a País, com a societats humanes al planeta Terra, cada vegada més esquifit per unes destruccions ecosistèmiques que no cessen i s’agreugen… Sap que el ‘diàleg intergeneracional’ és imprescindible per aconseguir una cultura, amb ulls, llengua, boca i cara pròpia, però es pregunta pel que passa quan s’és jove o vell i les dificultats comunicatives entre generacions i s’interroga, amb certa angoixa, si sabrà acceptar els seus límits, si pot arribar a ser tap del jovent que empenta per fer-se un espai

Lourdes Toledo en un article sobre aquest assaig Espill d’un temps, titulat Gustau Muñoz i la crònica d’un temps publicat el 13 de juliol passat, ací mateix,http://paisvalenciaseglexxi.com/2021/07/13/gustau-munoz-i-la-cronica-dun-temps-passat-i-present/  s’interrogava si aquests escrits tindran prou ressò a les generacions més joves, si sabran entendre el que hi ha en joc… i em va semblar una mica escèptica, com si notara entre l jovent un dèficit d’interès o de consciència per conèixer aquests relats sobre el nostre passat i present més immediat que prepara també com serà l’avenir. En reflexionar sobre el seu propi passat, quan era jove, Gustau Muñoz, es pregunta si quan tenia vint anys, va ser impertinent, si va empentar per pujar, tractant de desbancar els més grans i es respon que ‘potser’ si i, humilment, es penedeix; no defensa la seua vida sencera sense penediment o esmena, com fan els pretensiosos o vanitosos, els tan pagats de si mateixos que pensen que tot ho han fet bé i es reafirmen, amb contumàcia i tossuderia, com si les errades no foren necessàries per aprendre a viure, sobretot quan es reconeixen i es tracten d’esmenar. Hi ha el temor a fer nosa, a ser tap dels que pugen per darrere… Hi ha l’angoixa pel patetisme del que volen ser eternament joves, per la prepotència… Hem de pensar, si més no com a hipòtesi, que hi ha espai per a tots, si del que es tracta és de reflexionar i fer propostes culturals, de memòria, art i política de País, sense les colzades habituals dels que volen eixir en la foto de les pancartes, mera façana i buidor, sense cap profunditat…

Els escrits d’aquest assaig (i els altres de Gustau Muñoz) tenen gruix, matèria humana concreta, densitat reflexiva i literària, tracten de descriure un temps, un espai, el nostre concret i els vistos de visita o d lectura, esmenta tants llibres, referents bàsics, retrata els seus contemporanis capitals, l’abecedari de contemporanis, que molts són també els nostres però ell ha sabut descriure’ls amb empatia (Doro Balaguer, Ernest Garcia, Emèrit Bono, Adolf Beltran, Simona Skrabec, Pau Viciano, Antoni Furió, Manuel Alcaraz, Martí Domínguez, Vicent Olmos, Francesc Pérez Moragón, Ferran Garcia-Oliver, Sandra Obiol, Vicent Alonso, Amat Sànchez, Eliseu Climent, Pedro Ruiz, Carles Mulet, Joan F. Mira, Mario Garcia Bonafé i Mónica Oltra, crec que no me’n deixe cap i també altres intel·lectuals euopeus, amics i col·laboradors seus, com Enzo Traverso, Wolfgang F. Haug o Detlev Claussen), ho fa amb elegància, argumentacions impecables, destacant les millors virtuts i tractant de ser objectiu quan li «retrau» a Bono el que siga un realista consumat i tan pragmàtic en política. «De vegades un pèl massa i tot», afig amb sornegueria. “Però en aquestes qüestions [ecològiques, lligades a la sostenibilitat] i, en general, en tot el que fa referència a la justícia social i als drets i les llibertats, a la igualtat [Emèrit Bono]ées ferm i irrevocable, de conviccions profundes» fa servir la presentació del seu fill, Ferran Bono, en l’homenatge que se li va fer un dia de 2019, al Paranimf de la Universitat de València, amb motiu de l’aparició d’un llibre singular, acomboiat per Emili Marín, de l’editorial Saó, titulat La transició i Emèrit Bono. Ferran un periodista lúcid i espavilat tenia raó en descriure al seu pare com «Un socialdemòcrata de fons catòlic que no renuncia a l’anàlisi marxista»; d’Ernest Garcia destaca el «Raonament lògic, claredat conceptual, argumentació demolidora. Trets inconfusibles de la personalitat d’Ernest»… que ha esdevingut un dels referents en temes de sostenibilitat i crítica del paradigma productivista a l’Estat espanyol i més enllà, si algú pensa que exagera, els convida a llegir Medio ambiente y sociedad (Alianza editorial), El trampolí fàustic: ciència, mite i poder en el desenvolupament sostenible (Germania, col·lecció Sagitari), o pot consultar la base de dades acadèmica Dialnet i el darrer llibre Ecologia i igualtat, cap a una relectura de la teoria sociològica en un planeta que s’ha fet petit, sobre el debat entre Godwin i Malthus pel que fa als límits del creixement i la qüestió demogràfica, que molts menystenen… Remarca el compromís cívic de Sandra Obiol, que fou directora del Centre Ovidi Montllor d’Alcoi, membre de la Junta Directiva d’ACPV i fa poc candidata a alcaldessa, a més de sociòloga i professora de la Universitat de València, recentment incorporada a la revista L’Espill, amb la càrrega històrica d’un Alcoi revolucionari, seu de l’AIT; de Simona Skrabec, esmenta Torno del bosc amb les mans tenyides (2019), un llibre original, sobre el llenguatge, l’observació, la sensibilitat, la tendresa i la presència d’un fibra moral exquisida; remarca la seus disponibilitat, el seu recorregut pel món, la seua vinculació a València, a L’Espill, a Caràcters, a la publicació a Afers (L’atzar i la lluita) i a PUV (Una pàtria prestada), el seu paper al PEN Club Internacional, els temes lligats a la construcció de la identitat personal i el desarrelament; pensa en els llibres de Nino Haratischwili, Sasha Marianna Salzmann i Stefanie Kremser, Theodor Kallifatides , i Simona Skrabec que reflexiona sobre les seues vivències, viatges, «arrelaments», des de la seua incorporació al món cultural catalànic… La defineix, com el renadiu, una paraula que li va ensenyar a Otos, Joan Olivares, «revifament malgrat tot i contra tot», renovació i revifament continus. Tots els retrats o abecedari del contemporanis, m’han interessat, sobretot el que li fa a Joan F. Mira, que formava part d’una colla de fusterians (Lluís Vicent Aracil, Eliseu Climent, Anfons Cucó, Manuel Ardit, Vicent Ávarez, Elia Serrano, Josep Vicent Marqués, Josep Lluís Blasco, Valerià Miralles, Cèlia Amorós, entre molts altres), que tenien vocació de «prima donna» o de «prima ballarina», on al costat de personatges, com ara Rafael L. Ninyoles, Tomàs Llorens, Antoni Seva, Vicent Pitarch, Raimon, Carme Miquel, Ferran Zurriaga, Carles Jorro, Toni Mestre, Rosa, Raga, etc., encetà una revolució cultural que es troba als orígens de la modernitat contemporània, Mira va contemplar el paisatge i va dir que seria l’antropòleg… l’elogia els seus llibre d’assaig, Crítica de la nació pura, Sobre la nació dels valencians), també les novel·les, la seua tasca excel·lent de traductor (de l’Odissea, dels Evangelis, de les novel·les d’Antonio Tabucchi, Claude Simon o Francesca Durante o del llibre  Lucrècia Borgia de Maria Beloncci, dels estudis d’antropologia rural i de les pròpies novel·les de Mira que s’inspiren amb models com Joyce, Saul Bellow o Philip Roth, novel·les excel·lents com Borja Papa, a més d’El desig dels dies, les seues darreres obres autobiogràfiques, El tramvia groc i Tots els camins, però suggereix Muñoz que reclòs en internats seminarístics, itineraris clericals, abillat amb sotana de novici i clergue primer, dels escolapis, a Iecla (Castella-la Manxa) i a Iratxe (Navarra) i la pèrdua de la vocació sacerdotal a Roma, mentre estudiava a la Gregoriana, enclaustrat des de l’adolescència (i traslladat  després a Castelló), potser no coneix prou bé i a fons algunes claus socials i de mentalitats de València, i s’irrita davant alguns conflictes polítics i socials; d’altra banda, no se sent prou reconegut. En un apunt, li retrau que la militància comunista, si més no, a finals dels anys seixanta i als anys setanta, no era comparable a la «renúncia i la submissió completa» que li exigien l’Església. De manera aclaridora, Gustau Muñoz afirma «No es pot comparar la disciplina d’un partit revolucionari amb l’anul·lació total i absoluta de la persona que es practica a les sectes destructives. Hi hagué punts de contacte, certament, en el moment més dur de l’estalinisme i la militarització de la política, però encara hi ha distàncies… L’intel·lectual ha d’estar atent als matisos. Una lectura de Semprún o de Javier Pradera hi pot ajudar». En aquesta crítica, hi ha el recordatori que l’intel·lectual no pot deixar-se dur per emocions primàries, posar-ho tot al mateix sac, fer generalitzacions i comparacions inapropiades, recorda la importància del matís per copsar la realitat d’una manera més honesta, més íntegra, des de la complexitat. És el que tracta de fer Gustau Muñoz al llarg d’aquest assaig i els anteriors, sense simplificar la realitat de les coses ni deixar-se endur per dogmatismes ni estigmatitzacions fàcils. Per això li recomana a Mira, en contrast amb el seu fervor, les novel·les autobiogràfiques de Rafa Xambó El riu dels Ulls o de Guillem Frontera Tirannosaurus, sobre els ambients seminarístics i clericals resclosits, castradors, vampiritzadors de la mínima dignitat i llibertat humana, una vulneració de drets humans en tota regle, amb extirpació de la humanitat, de manera sectària i totalitària.

Gustau Muñoz en aquest “Abecedari de contemporanis”, amb sentit de l’humor i de la justícia, cordialitat i amistat, vinculada a la sinceritat, retrata aquells que l’han acompanyat en el viatge de la vida, d’una manera més intensa i significativa; diu que no està per més eufemismes, que és hora de parlar i defensar que els Països Catalans, que comparteixen un munt d’història a les seues esquenes, llengua i cultura catalana, han de poder continuar compartint i augmentant les seues relacions socials, econòmiques, culturals i polítiques, és l’hora de parlar clar i català, des del marc històric determinat que ens correspon, implicant-se en la construcció del País, el nostre entorn més immediat, el tros d’humanitat que ens pertoca, on podem aportar alguna cosa al servei dels altres; prou va haver de dissimilar quan infant, als anys cinquanta i seixanta, sense ser creients [la seua família], havien d’anar a missa els diumenges, per una forta pressió social i explicita que és molt difícil explicar-ho o fer-ho comprendre a les generacions més joves… Potser cal dir-los, al jovent, perquè ho entenguen, que els que no (ob)servaven les normes socials i religioses imperants, durant la dictadura totalitària de Franco, eren condemnats a la reprovació i a ser uns pàries de per vida, els pares, foren o no creients, volien que els seus fills i filles, no tingueren problemes polítics, laborals, de repressió política, calien «certificats de bona conducta» per eixir a l’estranger, per trobar faena, que expedien els capellans, per tant els pares feien perquè els fills s’adaptaren a les condicions de vida social imperants… «A fi de bé», com va passar en altres règims dictatorials totalitaris, posem per cas, a la Unió Soviètica, durant l’estalinisme…. A l’estat espanyol, durant la dictadura, hi havia poc marge de maniobra, només a finals dels anys seixanta i principis del setanta, la gent va començar a trencar els costums, els motlles i les normes imperants, que havien sigut llei, opressió i presó per a la majoria. Com una cotilla, com una gàbia de ferro. En el millor dels casos es complia les normes sense convicció, cm un ritual social, en els pitjors, des de la família, l’escola i els mitjans de comunicació, de manera totalitària s’imposava un totalitarisme dictatorial, un fanatisme polític, militarista i religiós, des del nacional-catolicisme, que es feia perquè s’interpretés que un militar, traïdor a la República, colpista, criminal i sanguinari, que havia causat un holocaust, fora vist com la reencarnació d’una mena de Déu a la Terra, un Constantí el Gran, salvador de l’Església, passejat sota el pal·li junt a l’hòstia consagrada i l’himne nacional espanyol que encara es toca a les processons del meu poble i imagine que de la resta del País Valencià; era el cabdill, el guia, el protector i salvador de la pàtria espanyola indivisible i de la civilització occidental i cristiana contra jueus, ateus, maçons, comunistes (i catalanistes). A les misses es pregava per la salut del dictador i a totes les escoles el seu retrat estava junt al de crucificat i el mapa d’Espanya sense Portugal, que era una taca buida.

Al meu parer, potser la millor comparació que hom podia fer per explicar, la dissimulació, és l’ambient dogmàtic, la pressió social que hi ha encara a l’Estat espanyol, al País Valencià, posem per cas, les dificultats que vivim a hores d’ara per definir-se exclusivament com a valencià o català sense cap referència a l’espanyolitat; hi ha un ambient inquisitorial, de persecució, de pressió insuportable, densa, intensa, que fa que la gent d’autoproclame ‘espanyol’ per a no tenir problemes ni conflictes, per a no quedar aïllat… Però, com es pot sentir ni ser un ciutadà valencià, mallorquí, català, conscientment espanyol, si l’Estat no ens deixa expressar-nos a les Corts espanyoles ni al Senat en la nostra llengua? Com pot algú dels Països Catalans sentir-se o ser espanyol, tranquil·lament, si no ens permeten que la nostra llengua i expressió cultural específica, mitjançant la parla lliure per expressar-nos, siga reconeguda, oficialment a la UE, sense el boicot de l’estat espanyol? Com podem ser i sentir-nos espanyols, els de les nacions catalàniques, basques o gallega, si les nostres llengües i cultures pròpies són menyspreades, subordinades i arraconades per tal d’esborrar-les? Només els cínics, els inconscients, els irresponsables o els que tant els fa tot, poder dir-se, sentir-se o ser espanyols, de les nacions i llengües no castellanes, aquells que no poden ser una altra cosa… per ignorància, desídia, brutalitat, com passava durant la dictadura nacional-catòlica, quan els súbdits del dictador havien de complir les normes socials que marcava l’església totalitàriament, misses, cinema, revistes, llibres…

Per fortuna, Gustau Muñoz en l’entrevista a Vilaweb, deixa les coses clares, no hem de dissimular, en fer-nos passar pel que no som, ni creients, ni dogmàtics, ni súbdits de la nació suprema, del nacionalisme estatal uniformitzador que pretén anorrear-nos del tot perquè no reconeix, en igualtats de condicions, les nostres llengües… Com pot ser o sentir-se algú, amb mínima consciència i voluntat de ser d’aquestes nacions, espanyol? Ni m’ho imagine. Des del nacionalisme espanyol, només podem esperar més violència, més agressions, més repressió, més vulneracions de drets humans, socials i col·lectius dels habitants dels països que compartim història, llengua, cultura, economia i horitzons referencials i vitals. ¿On hi ha un programa republicà, federal o confederal de seducció de la ciutadania no castellana de l’Estat, dels que no podem ser ni sentir-nos part d’una nació ni d’un estat aliè que ens maltracta sistemàticament com a ciutadania de la comunitat catalànica?

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2021 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER