La pitjor cara del socialisme valencià: Javier Paniagua (i 6)

paiaigua

Sal·lus Herrero i Gomar

Afirma Paniagua a “Nosotros los socialistas valencianos” que al segle XX s’ha viscut amb ‘certa tranquil·litat’ al País Valencià… ¿com pot dir això, si els Països Catalans, patiren l’acarnissament del nacionalisme espanyol feixista dels militars de Franco, Mussolini i Hitler que massacraren a la població civil i foren milers i milers les persones que foren afusellades o que hagueren de patir exili, tortures i camps d’extermini? Fa una invitació a deixar la història en mans dels professionals de la història, en les acadèmies, sense entrar en debat conflictius, sembla una apologia de l’apoliticisme de la dictadura i una apologia del règim dictatorial que fa l’extrema dreta espanyola quan parlen de «tranquil·litat» del règim de Franco, sense esmentar els assassinats durant i després de la guerra militar, els afusellaments, les tortures, els empresonaments, els camps de concentració, les persecucions, penalitats i repressions que patiren els perdedors, i la majoria de la societat, la persecució de la llengua i la cultura catalana, basca i gallega; a Paniagua li costa moltíssim acceptar que el País Valencià tinga relacions lingüístiques, culturals, econòmiques i polítiques amb Catalunya, les Illes i el Rosselló; adverteix, esmentant el llibre de Robert D. Kaplan La revenja de la Geografia (2012), que els mapes condicionen el «destí» de les nacions, i assenyala que el País Valencià pertany a la mediterrània europea, efectivament, com Catalunya i les Illes, amb les que compartim llengua, història, memòria, repressió, cultura, economia, ecosistemes, relacions familiars i socials i mercats; diu que el País Valencià i també la resta dels Països Catalans, es producte d’una població que ha vingut d’altres països, de procedències diverses, on sembla impossible reconstruir una ètnia única a la manera de les teories de la raça uniforme que abaste la totalitat dels seus habitants… ¿Però aquesta concepció imperialista, etnicista, d’uniformització i assimilacionisme, no és la que ha fet al llarg de segles, l’Imperi espanyol i continua volent fer l’estat espanyol actual amb la defensa del dia de la raça, transformat en la hispanitat, on es commemora el genocidi dels indígenes i la conquesta d’Amèrica? (Todorov)  La seua concepció lingüística, que separa el valencià del català, no li serviria per aprovar el batxillerat, d’acord amb el llibre de 4rt de batxillerat de Lázaro Carreter i de tots els filòlegs i literats més solvents, on s’indicava, fefaentment, que el valencià era un dialecte o diasistema del català; voler separar el valencià de la resta de la llengua catalana, com advertia Vicent Pitarch, és condemnar el valencià a la seua desaparició immediata… És el que sembla que pretén amb aquest assaig quan atia el provincianisme, el secessionisme lingüístic, els enfrontaments, la rancúnia, la política de l’odi i l’anticatalanisme, alhora que redueix a la mínima expressió els atacs, els assassinats durant la «transacció», no esmenta les bombes a les llibreries i passa per sobre de les agressions salvatges als nostres escriptors i intel·lectuals més insignes, esmenta l’atemptat amb bombes a Joan Fuster i a Manuel Sanchis Guarner, però no esmenta l’assassinat de Guillem Agulló i Salvador a mans de grups nazis amb impunitat per agredir catalanistes… Ni les agressions a Pere Riutort a la Llotja de València, minimitza la violència feixista i anticatalanista, com si volguera ser-ne còmplice perquè tracta de reduir al màxim les morts, ferits, agressions, amenaces i atacs dels grups feixistes i nazis, que actuaren amb complicitat amb la policia i al servei de l’estat desestabilitzar el País Valencià, enverinar-lo i intoxicar-lo d’anticatalanisme, com feia el franquista Abril Martorell, després vicepresident del Govern de la UCD de Suárez, quan declarava que el catalanisme era un càncer que calia extirpar, i després hi ha agressors, subvencionats i recompensats que fan servir els punys, les pistoles i les bombes, però abans hi ha propagandistes, polítics, periodistes i publicistes irresponsables que assenyalen les víctimes propiciatòries com a bocs emissaris

Que aquest senyor, amb un nacionalisme espanyolista ferotge, haja estat director de la política lingüística al País Valencià a la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport, exemplifica en mans de quins elements estava l’aplicació de la Llei d’Ús i Ensenyament. Al meu parer, aquest assaig de Javier Paniagua és un pamflet contra el País Valencià o un libel contra els socialistes valencians i el fusterianisme, tan plural, inclusiu, divers, ample i matisat, des d’una concepció del nacionalisme espanyol supremacista de l’Espanya eterna. Escriure, com indicava Joan Fuster, és ensenyar el cul; en aquest assaig s’ha ben retratat, de manera desaforada i desacomplexada, amb tot tipus d’excés…

El fet que a mi no m’haja agradat el seu relat, haja trobat massa mentides, tergiversacions, calúmnies, rancúnies, falsedats, insídies, ignoràncies, manca de rigor i mediocritats, no té massa importància, el que és important és que aquest assaig ajude a sacsejar la consciència de la majoria de valencians amb un valencianisme polític tebi, acomplexat i confús. Allò de ni carn ni peix. Perquè cal entendre que enfront de les propostes de reparació i reconstrucció de Joan Fuster, el que hi ha és l’abisme del no res, l’anorreament, un atac sistemàtic contra el País Valencià per fer-lo desaparèixer del mapa com a subjecte polític i esdevenir-lo del tot dependent i submís als designes d’un estat encegat d’antivalencianisme i anticatalanisme que ens tracta com a enemics a liquidar.

Sobretot, cal ser-ne conscients, per defensar els interessos del País Valencià davant d’un Estat que ens menysprea, ens maltracta, ens ignora i tracta d’ignorar les justes reivindicacions valencianes per millorar les nostres condicions de vida, en cultura, sanitat, educació, serveis socials, llengua pròpia, construcció d’una identitat valenciana inclusiva i oberta, cooperativa, associada als nostres veïns amb els que compartim llengua, cultura, societat, oportunitats i possibilitat de futur. Sense l’horitzó de la coordinació amb la resta dels Països Catalans, en aquest segle XXI, amb les fórmules d’associació democràtiques federals o confederals que es consideren més adients, per protegir el nostres drets humans, ecològics, individuals, socials i col·lectius, el País Valencià no podrà resoldre els problemes més greus que amenacen a la valenciana gent, la resta de la comunitat catalànica i la resta del món de risc d’extermini. Ens juguem la pròpia supervivència, com a poble valencià, davant els qui ens voldrien liquidats i colgats.

Les tesis que es defensen en aquest assaig ens hauria de posar en alerta i servir d’advertiment si abandonem les nostres responsabilitats cíviques, nacionals i socials com a ciutadania valenciana (catalana o mallorquina), com a ciutadania d’una Països Catalànics que des de l’estat espanyol fa tot el que poden per esquarterar-lo, dividir-lo, desvertebrar-los i desfer-lo. A fi de bé, per aniquilar-lo, amb la complicitat de tot un estat i de molta gent que habita el País Valencià amb intenció de fer-li mal.

 

Post escriptum:

No puc evitar fer un xicotet apunt sobre la terminologia política que s’usa per tal d’esmentar el País Valencià, tot i que fa servir tots els noms menys el del anatematitzat i censurat «Països Catalans», a no ser per estigmatitzar-lo, inquisitorialment, des de l’anticatalanisme, com quan fa l’esment a Josep Guia, com a espantall, en relacionar-lo amb la UPV i amb Josep Lluís Blasco, adverteix a l’inici del llibre que això de «Comunitat Valenciana» va ser un invent d’Emilio Attard, propagandista catòlic franquista durant la dictadura i després «democràta-cristià» regionalista i espanyolista, que va proposar això de Comunitat Valenciana per deixar de banda el nom que més s’afiançava a finals de la dictadura, el de País Valencià; el polític de dretes Attard que autoqualificava la seua proposta oficial a l’Estatut ‘d’imbecilitat absoluta’… Però el van imposar des de Madrid, tot això enmig d’una guerra de noms, de símbols, banderes i concepció ideològica antagònica, amb colps d’estat pel mig, amenaces múltiples i violència desfermada de les bandes d’extrema dreta amb impunitat absoluta i protecció estatal… Tot i que també fa servir Regne d València i inclús País Valencià, el que predomina és l’ús de «Comunitat Valenciana» i el més ridícul encara de «La Comunitat», que, quan el llegeixes, no pots deixar de pensar en la comunitat de regants de l’Horta de València, la comunitat de veïns, la comunitat de monges i frares… ‘la’ Comunitat una fórmula majestàtica i grandiloqüent, per emmascarar i dissimular els autèntics propòsits espanyolitzadors, per despersonalitzar, dissoldre, assimilar, desvalencianitzar i espanyolitzar a la castellana el País Valencià sencer, amb cinisme, fariseisme i hipocresia fefaent… Com si no els coneguérem; se’ls veu tot el llautó perquè sabem de quin peu calcen; els ingenus, tebis, indiferents, meninfots (que elogia com una virtut ‘suprema’ o molt convenient dels «valencianos») i «equidistants», entre Madrid i Barcelona, els de la tercera i quarta via estan advertits, no podran dir que no els hem avisat. Se’ls veu de lluny, les tàctiques tribalistes, etnicistes, divisòries i les estratègies colonialistes a la manera dels exèrcits imperialistes, ara amb cert suport acadèmic “rigorós” (o lleuger) barrejat amb molta barra, ignorància induïda i molt poca vergonya… Més perillós per a la salut del PV que el que s’adverteix als paquets de tabac que causa el fum… En realitat, un fum fosc, ple de quitrà solidificat ii pastos, per emboirar i confondre a gent més primària en dur-la a posicions antivalencianes i anticatalanistes, contràries a la llengua, la cultura, l’economia i la societat valenciana. Inssistesc, un pamflet integral, que espere que tinga les repliques argumentatives adequades per banda de més historiadors, filòlegs, sociòlegs i economistes, entre d’altres. És tal la quantitat de desgavells que solta, que demana a crits repliques que destapen les infàmies i el posen al seu lloc… Quan em trobe per València per València a Adolf Beltran, no vull deixar de preguntar-li per Manuel Muñoz, és el mateix que feia de director a El País? Què li passa per fer de palmero dels desgavells contra Joan Fuster i contra el País Valencià d’un polític ressentit que predica la política de l’odi?

 

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2021 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER