La pitjor cara del socialisme valencià: Javier Paniagua (3)

pa i aigua

Sal·lus Herrero i Gomar

És curiós que un tal Javier Paniagua, no sé si un homònim o el mateix que publica aquest assaig (Nosotros los socialistas valencianos) tan crític amb l’extensió de l’ús social del valencià i la unitat de la llengua i cultura catalana (que no acaba d’acceptar del tot, i molt a contracor, tractant d’atiar un secessionisme instrumental) sembla que va ser, segons s’anota a la solapa del llibre, «director general en la Conselleria d’Educació, Cultura i Esports (1983-1986)». En la seua personalitat s’aprecia una mena de bipolaritat a l’estil del doctor Jekyll i mister Hyde: per una banda, teòricament, sosté que cal un «bilingüisme», que afirma que és el que hi ha al País Valencià, un «bilingüisme» perfecte i “convivencial”… a no ser que els nacionalistes d’esquerres o fusterians el qüestionen i reclamen respecte efectiu, reconeixement i reciprocitat mútua, equiparació amb el castellà. Però ell considera intolerable que vulguen desenvolupar al màxim el valencià o que pretenguen defensar la unitat de la llengua catalana, com l’estat espanyol fa en defensar la llengua espanyola a nivell mundial. Però afortunadament, per a ell, des de la seua perspectiva nacionalista espanyola, hi ha «valencianistes», en realitat blavers, anticatalanistes, com ell, que accepten un regionalisme «valenciano», «bien entendido», on Espanya seria la suprema «Nació de nacions», per sobre de les altres que acceptarien el paper residual, subordinat, satel·lit, sucursal i secundari d’una «regió valenciana», provinciana, plenament espanyolitzada, acomplexada en els seus trets identitaris més distintius (llengua i cultura escapçada), és a dir, un País més assimilat i més castellanitzat encara, com passa a les grans ciutats del País Valencià, que sembla l’horitzó referencial a què aspira plenament, sense cap relació amb Catalunya ni les Illes Balears.

Afirma que això -la dissolució- són processos quasi «naturals», dinàmiques socials i històriques inevitables, fets consumats, que han fet que una llengua es minoritze i l’altra hegemonitze l’espai social i institucional. No obstant això, quan afirma que hi ha al País Valencià un «bilingüisme» excel·lent entre la realitat catalanoparlant de les ciutats i els pobles valencians amb les grans ciutats, i no vol que s’incremente l’ús social del valencià, el que, en realitat, li interessa és mantenir l’statu quo lingüístic de predomini absolut i aclaparador del castellà sobre el valencià o català i critica, des d’un nacionalisme banal espanyolista, en el qual els “nacionalistes” són sempre «els altres», s’oposa al desenvolupament i el creixement social i comunicatiu del valencià-català.

Ell com a alt (o no tan alt) funcionari de l’Estat pugna, en el conreu dels seu orígens nord africanistes colonials-Ceuta-, per mantenir la divisió lingüística, cultural, política i econòmica dels Països Catalans, que considera «obsolets», quan no s’han posat mai en marxa…

La seua tàctica i estratègia és la mateixa que feien servir les potències imperialistes europees amb les nacions del continent africà, en tractar-les com a tribus, per a atiar els enfrontaments provincians i tribals, així es preserva millor la dominació colonial, des d’una homogeneïtzació, uniformització i concepció etnicista que no valora el reconeixement ni el respecte a la diversitat de les llengües minoritzades sinó la llengua hegemònica imposada a sang i foc…

Afirma Paniagua que al País Valencià hi ha un «bilingüisme» magnífic, sempre que no es qüestione el supremacisme de l’espanyol o castellà i no es reclame una reciprocitat mútua (reconeixement del català a la UE, a les Corts i Senat de l’estat, als mitjans de comunicació, públics i privats de l’estat) tot i que creu que no hi ha pobles o països bilingües, perquè el bilingüisme és només un fet «individual», no col·lectiu o social, aplica un neoliberalisme i neodarwinisme lingüístic, on el peix gran es menjaria, en nom del socialisme espanyol, al petit, que hauria de sacrificar-se i deixar-se aniquilar, com Heidegger suggeria que havien de fer els jueus per exaltar l’esperit imperial de l’Alemanya nazi, autoaniquilar-se… acceptant submisament la plena espanyolitat castellana, és a dir, la completa castellanització del País Valencià…

Ell va gaudir durant uns anys en ser diputat i pare de la pàtria valenciana a les Corts espanyoles de la metròpoli i no es va distingir mai per demanar que s’apliqués el ‘bilingüisme’ del «respecte mútua» que predica falsament, al contrari, el seu grup polític, al parlament de la UE, al Congrés i al Senat han vetat que els representants de la ciutadania valenciana puguen expressar-se en la seua pròpia llengua, dis-li valenciana, mallorquina o catalana, no se li coneix cap iniciativa en aquest sentit de reconeixement i de recipocitat equitativa, al contrari en la seua concepció nacionalista espanyola, tot i que esmenta falsàriamentel liberalisme i l’estudi del nacionalisme d’Isaiah Berlin, sembla que no l’ha llegit ni l’ha entés. En comptes d’entendre la complexitat del nacionalisme com a fenomen de la modernitat, de ferides que causen les polítiques estatals a les minories, la importància de la presa de consciència nacional, lligada al dret a decidir sobre el futur d’un poble, l’ubica (el nacionalisme sense estat propi), tòpicament i molt interessadament, en el romanticisme i en les concepcions medievals, per desprestigiar-lo i tractar d’aprofitar les anàlisis de Baydal i d’Archilés, crítics amb Joan Fuster, per empoderar encara més el seu nacionalisme espanyol que cerca aniquilar la diversitat lingüística i cultural dels Països Catalans.

Posem per cas, sembla de sainet i esperpèntic alguns dels raonaments que fa, ja que, diu que defensa el «bilingüisme», però critica el servei de publicacions de les universitats valencianes, de València, Castelló i Alacant, per publicar «massa» llibres o «tants llibres» en valencià i sobre el País Valencià, potser és que voldria que es publicaren tots el castellà i que foren sobre Castella o la Xina? Si les universitats valencianes no publiquen llibres en valencià i sobre el PV, qui els publicarà, els polonesos? Al meu parer, malgrat saber que el nivell superior de competència en valencià era molt baix als anys de la seua direcció en política lingüística, es vanta que només un 1,4% dels funcionaris de la Generalitat Valenciana tenien aquesta competència, va fer ben poc per incrementar el coneixement del valencià en els funcionaris i en tota la població, en limitar-se a actuar, i no sempre adequadament, en l’àmbit de l’ensenyament, de manera molt tímida, erràtica, indecisa, incoherent, confusa, contrària a l’extensió social i de manera decidida per tal d’impulsar la llengua històrica, específica i singular del País Valencià; l’esmentat «bilingüísme» sembla una construcció propagandística i institucional de cartó-pedra per mostrar una façana de «normalització» lingüística mentre es boicoteja qualsevol avanç en la recuperació del valencià i en les relacions i coordinacions de tot el domini lingüístic catalanoparlant per defensar la unitat de la llengua catalana, com fa l’estat espanyol en defensa de la llengua espanyola entre continents, amb tots els recursos de l’estat.

En canvi, quan analitza un Congrés polític de la Unitat del Poble Valencià, l’antecedent de Compromís, critica que es reivindicara i defensara la unitat de la llengua i les relacions institucionals, socials, econòmiques, culturals i lingüístiques entre els Països Catalànics… Fa servir distinta vara de mesurar, des d’un sectarisme, nacionalisme i maniqueisme escandalós, segons siga per fomentar el poder de l’estat i el nacionalisme espanyol de matriu castellana i critica i menysprea el que anomena «el nacionalisme d’esquerres» del País Valencià. Amb aquests «executors» i aplicadors de la normativa de la Llei d’Ús i Ensenyament, encara no estem pitjor del que podríem estar… Perquè, aquests boicotejadors de l’extensió de l’ús social del valencià a tots els àmbits, i entrebancadors i sabotejadors de la coordinació de tot el domini lingüístic catalanoparlant i els seus mitjans de comunicació i recursos, han treballat i treballen, a consciència, per impedir el progrés de la llengua i la cultura pròpia i històrica del País Valencià. Després de viure seixanta anys al País Valencià, em sembla que pesa més l’estada a Ceuta dels seus primers quinze anys, on en aquella ciutat colonial africana reconeixia la multiculturalitat religiosa, lingüística, cultural, etcètera, sense denunciar el sagnant colonialisme i militarisme espanyol, en canvi, encara no reconeix, sense suspicàcies, la necessitat de potenciar l’extensió de l’ús del valencià i pensa que «tot està bé», menys augmentar el nivell del valencià o català, en creure, erròniament, que tots els ajuntaments de les comarques del País Valencià catalanoparlants tenen gabinet de normalització lingüística, com passa a Alzira i a algunes ciutats de la Ribera; les coses no són així i el valencià o el català de València, que deia Enric Valor, al País Valencià, encara subsisteix en unes condicions de precarietat enormes. Perquè encara no s’han reparat els danys que va fer a la nostra llengua i cultura de País Valencià la dictadura feixista de Franco que va procurar el genocidi lingüístic de la cultura valenciano-catalana, com denunciaven Alfons Cucó, Josep Benet i el senador socialista Francesc Ferrer i Gironés en les seues recerques en defensa de la llengua i la cultura catalana.

Em sembla un escàndol majúscul, un insult enorme i un escarni feridor i ofensiu, que aquest senyor, amb l’ideari doctrinari, nacionalista i espanyolista que professa, haja estat el director general als anys vuitanta en una Conselleria que tenia com a objectiu teòric implementar la Llei d’Ús i Ensenyament, aprovada al Parlament valencià. Perquè així s’explicita la falsedat dels socialistes valencians com Paniagua… I es veu que fou una llei aplicada per gent amb posicions equiparables a l’extrema dreta de sempre, i profundament antivalencianes, partidàries d’homogeneïtzar la societat valenciana boicotejant l’extensió de l’ús social del valencià a tots els àmbits i recloure’l en la cleda de la domesticitat i la privacitat, amb tendència a desaparèixer.

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2021 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER