Contra Sergio del Molino (i tots els altres)

sergio del molino

Gustau Muñoz

Un greu pecat en l’escriptura de la història -en la historiografia- és allò que hom ha anomenat el “presentisme”, és a dir, interpretar i jutjar fets del passat no en funció del context, les categories i la dinàmica d’una època passada, del seu temps, sinó d’acord amb les preocupacions, les obsessions i el tarannà de l’època present. Això porta a greus deformacions en la visió del passat, a interpretacions errades, esbiaixades o, encara pitjor, a utilitzacions interessades.

Cosa que passa molt sovint. L’excursió al passat sol obeir a les seduccions o els interessos del present. No hi ha tanta distància entre passat i present. Fins i tot es podria dir que el present no existeix, que és només la transició momentània, evanescent, entre el passat i el futur. El futur tampoc no existeix, s’ha de configurar. I construir-lo és el que realment importa. Tots els interessos i les passions s’aboquen a això: a configurar el futur.

El futur, tanmateix, és imprevisible. No està escrit, diuen. Per definició és una pàgina en blanc. No està tan clar. En un moment donat, entre 1989 i 2001, semblava que el futur ja estava escrit, que la història havia arribat a la fi, o això afirmaven alguns hegelians de darrera generació. El que de debò era imprevisible era el passat. Reinterpretat, reexaminat, revisat, podria deparar moltes sorpreses. I així va ser.

Però ara ja sabem que la història no s’atura i que el segle XXI presenta configuracions i meandres, contradiccions i tensions, imprevistos, de gran perill. Com a models interpretatius tindríem el de les potències europees de capacitat similar que s’enfrontaren agònicament en la Primera Guerra Mundial fins autodestruir-se o el de la desestabilització general de la democràcia liberal, la crisi del 1929 i la posterior Gran Depressió, l’ascens dels feixismes en l’època d’entreguerres, que desembocà en la Segona Guerra Mundial. No sé quin dels dos és més inquietant.

Cal confiar, com un acte de racionalitat i d’esperança en el gènere humà, que la història no es repetirà. No, no es repeteix, però apunta maneres. Els exemples del passat són valuosos i indicatius. Precisament per a no repetir errors. Influeixen en clau negativa. Alguns no dubten a repetir-los, però una multitud més sensata i equilibrada malda per dissuadir de cometre’ls de nou. Cal esperar -però no passivament- que faran massa crítica allà on realment es prenen les decisions.

En definitiva, no es pot jutjar el present -i la configuració del futur- amb models del passat. I no es pot jutjar el passat amb models i categories del present.

M’ho suggereix això, més enllà dels grans neguits que suscita una evolució preocupant de l’esdevenir polític a escala mundial -amb les atzagaiades d’un Donald Trump quan era president dels EUA, els règims autoritaris que proliferen, l’auge de l’extrema dreta a Europa i el totalitarisme islamista en expansió-, un exemple de lectura recent. A escala molt més reduïda, gairebé insignificant, ridícula fins i tot, però no per això menyspreable. Perquè és un fet simptomàtic.

Sergio del Molino, un autor exitós que havia publicat un llibre interessant, La España vacía, que fou un gran èxit perquè denunciava una realitat omnipresent però poc debatuda, com és el drama de la despoblació brutal de l’Espanya interior, ha reincidit recentment amb un altre llibre d’assaig imaginatiu i intencionat, Lugares fuera de sitio, que capta l’atenció del lector.

Però resulta que en aquest llibre dedica un espai a una comarca valenciana, el Racó d’Ademús. I aprofita per acarnissar-se amb Joan Fuster. Veges per on. No tenia una altra cosa que fer… Aprofita que Fuster va identificar els habitants d’aquest Racó, a l’igual que els d’altres comarques, com a “aragonesos”, i uns altres (els del Baix Segura, per exemple), com a “murcians”, per a atacar-lo com un etnicista perillós. Com si fos un precedent de Milosevic i la resta. Amb paraules molt gruixudes i extemporànies. ¿Com és que un pensador europeu, després d’Auschwitz, gosava fer aquesta mena de distincions i classificacions?

Quin “presentisme” més bèstia i desenfocat. Fuster volia esbrinar la singularitat valenciana. Tenia clar que la llengua és un marcador fonamental. Que remet a orígens ètnics evidents. Els valencians no parlem català per casualitat, sinó per la repoblació catalana dominant a partir del segle XIII.  I si a les comarques castellanoparlants parlen castellà és, sobretot, perquè arran de l’expulsió dels moriscos al segle XVII (el 1609, concretament), foren repoblades després amb gent procedent d’Aragó, en molts casos. O perquè hi predominaren els pobladors d’origen aragonès en temps més reculats. Que hi aportaren la llengua, els costums, molts trets de cultura popular que es poden reconèixer i que els apropen al Baix Aragó. I a la comarca del Baix Segura hi fou fonamental al repoblació amb gent de Múrcia organitzada pel cardenal Belluga al segle XVIII, després d’una pesta anorreadora. I Requena, Utiel i Villena, llocs castellans, són afegitons del segle XIX arran de la divisió provincial de Javier de Burgos i companyia. El Racó d’Ademús és valencià des de la Conquesta, des del segle XIII, però poblat per aragonesos, com una prolongació de Terol. I què? Són valencians de ple dret, com la resta de comarques castellanoparlants. Passa, però, que el to i la identitat valenciana l’han definit tothora les comarques de repoblació catalana i de parla valenciana. Són les que marquen la diferència. Però això no representa cap problema.

Etnicisme? Sí, el dels qui amb el franquisme, i abans, i encara ara, promovien i promouen un veritable genocidi cultural que mirava i mira d’eliminar –ausrotten-, de vegades “sin que se note el cuidado”, altres vegades obertament,  aquesta “diferència” i fer entrar el conjunt de la població valenciana en el motlle castellà. Promovent per tots els mitjans a l’abast la substitució lingüística, la humiliació i la repressió dels valencianoparlants.

Hi ha uns valencians -un fil ininterromput- que s’hi han resistit. I que han tractat d’estudiar i entendre el seu País. Fuster era hereu del valencianisme de la seua època, i davant els dèficits de tota mena, d’auto-identificació i d’autoestima, mirava de destacar i subratllar, i valorar, els trets diferencials, que trobava lògicament en la població valenciana de parla catalana. Aquest enfocament no està en contradicció amb el patriotisme cívic plural i integrador, basat en un plantejament polític i constitucional. Fuster mateix va matisar i va calibrar millor, amb el temps, determinades expressions o formulacions. No és ni ha estat mai aquest el problema.

El problema és gent com Sergio del Molino, que ja en l’assaig anterior -valuós, en molts aspectes- desenfocava àmpliament alguns punts de la realitat i la història espanyoles, com quan situava l’origen de la modernitat a Espanya al Passeig de la Castellana de Madrid. O quan considerava les autonomies com recialles medievals. Un exemple divertit de nul·la comprensió de la pluralitat efectiva i real d’Espanya. No ha acabat de pair una història molt més complexa del que ell -hereu, al cap i a la fi, d’un cert despotisme il·lustrat- arriba a copsar o a capir. Així és difícil entendre’s.

No està sol en els atacs desconsiderats a Joan Fuster. Escometre Fuster s’ha convertit en un veritable esport d’una certa intel·lectualitat espanyola. Exemples recents en serien l’historiador Álvarez Junco -cosa que dol especialment, perquè se suposa que és un historiador ponderat- i el publicista Gregorio Morán -aquest un eixelebrat. El primer en relació amb les ironies fusterianes a propòsit de la mitologia històrica espanyola. El segon, fantasmal com és, a propòsit de la fantasiosa implicació del Congrés per a la Llibertat de la Cultura (promogut per la CIA) que hauria subvencionat l’edició de Nosaltres els valencians. Una falsedat. Però embolica que fa fort. És cert que Josep Maria Castellet en va formar part de manera laxa, però quan es va publicar el llibre de Fuster a Edicions 62, encara no n’era l’editor. Per cert, el pensador liberal Isaiah Berlin també va ser acusat del mateix “pecat”, amb escàs fonament. En bona companyia, doncs. Però si evitàvem les insídies i les falsedats, seria molt millor. Per tal d’atacar Joan Fuster, per alguns, tot s’hi val. En una època fins i tot les bombes. I ens hem de preguntar per què. Sospite que perquè no saben què fer-ne. Fuster era un gegant intel·lectual insubornable que no combregava ni de lluny amb els tòpics i les mentides de la cultura castellano-espanyola, perquè la coneixia molt bé. Vet ací el nus de la qüestió.

Text inclòs al llibre de Gustau Muñoz ESPILL D’UN TEMPS, Vincle editorial, València 2021.

 

 

(Nota redaccional): Sergio del Molino es va fer conegut i fins i tot famós  amb la fórmula “La España vacía”. Que donà peu a altres assaigs, ara sobre “la España vaciada”,  i etcètera,… Un encert. Però amb rebotiga. Perquè venia mercaderia avariada, una concepció castellanocèntrica, la idea que la modernitat entrà pel Passeig de la Castellana, de Madrid,  i que les autonomies son un residu medieval. Com si fos Napoleó en lluita contra l’Antic Règim!  Quanta incomprensió, que li surt debades. No li suspendran el Batxillerat.

Va reincidir. Va publicar seqüeles. El van contractar a El País i rescabalar a mans plenes. A cor què vols. El publiquen a Alfaguara. Madrid paga. (No com altres: Barcelona és més gasiva,  deu ser l’avara povertà… Avara per als altres, no per al clan, però això és una altra història).

Es va fer viral amb la seua dramàtica explicació -o denúncia- de com ho va passar de malament -pobret!- quan hagué d’estudiar el Batxillerat a Tavernes de la Valldigna (La Safor, País Valencià), on els “indígenes”, horror, parlaven i estudiaven en valencià (català) i no -com està manat- la seua llengua castellana, que és -com tothom sap- la llengua del patriotisme constitucional (com abans era la llengua de l’Imperi). A l’entrada de Tavernes, hi hauria de posar: “Lasciate ogni speranza…”

Tremendo. Perquè per fi “els indígenes” assolien un mínim de dignitat, després de dècades i dècades -segles- de patir el jou uniformista de l’opressió castellano-espanyola. Sí. Opressió castellano-espanyola, què si no? I Sergio del Molino, mancat de la mínima comprensió i empatia- se’n dol i no se’n sap avenir. Còmplice. Botxí. Inquisidor. De rancio abolengo…

Els afectes i els sentiments, diu, son privats. El patriotisme es reserva  a una esfera política neutra. Que -com tothom sap- no parla cap llengua, ni té memòria històrica, ni cap referent de sentiments i arrelament. Ell ho diu perquè com a castellà de Madrid que viu a Saragossa l’statu quo desigual, espaterrant, ja li va bé.

Un cinisme trampós esbalaïdor. Es va descarar en una entrevista a “La Contra” de La Vanguardia amb Victor M. Amela el 18 de juny 2021…

(G.M..)

 

País Valencià, Segle XXI © 2021 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER